El meu pare – Marcel·lí Bosch i Portí

El meu germà en té la culpa. Jo no hauria pensat mai escriure res sobre el meu pare. Però, en tertúlies familiars, sempre era tema de conversa, el seu record. Fins i tot recitàvem de memòria expressions, versos humorístics, maneres de dir, frases fetes … l ens explicàvem bromes, anècdotes, que sempre ens feien riure. Eren coses molt nostres, íntimes, entranyablement familiars.

Quan el meu germà va demanar-me que ho posés per escrit, em va semblar una idea entre engrescadora i impossible, però, a la vegada, molt interessant, malgrat que gens fàcil, i que m’ajudaria a omplir les “estones perdudes” de les vacances d’enguany.

Entre altres raons, perquè, quan s’han volgut escriure coses del meu pare, sempre s’ha fet referència a la seva dimensió literària -poesia o prosa, tant se val-i a la de pedagog, mestre de minyons, ja que aquesta era l’activitat que li permetia “fer bullir l’olla”, com es diu vulgarment. Però, com és obvi, no han pogut dir ma~sa coses sobre la dimensió familiar, que només es pot conèixer i valorar adequadament des del si de la pròpia llar i per les persones que varen conviure amb ell: la mare, el meu germà i la seva esposa, llurs fills i jo.

Heus aquí, doncs, el motiu d’aquest “esbós d’anecdotari”. Com es pot comprendre, no vol -ni pot-ser exhaustiu ni ordenat. És una mena de barreja entre cronològica i temàtica. No pretenc, de cap manera, perquè no m’hi veig en cor, de fer quelcom complet, amb rigor, digne del que en podríem dir el suport d’una possible biografia. No recordo ni dates exactes, ni noms complets, ni situacions ben enquadrades … És lògic: les vivències personals, si no s’escriuen de seguida, perden la seva categoria històrica, de material apte per a ser investigat. D’altra banda, aquesta és una faceta que, ara, tampoc no m’interessa.

Accepteu-ne la bona voluntat.

Infantesa. Mai no havia anat a escola. El meu avi Jaume era metge. En néixer el meu pare, li va fer la primera revisió post partum (es diu així?). l va concloure, de seguida, que no podria viure gaires hores. La seva vàlvula mitral funcionava descompensada i, això, al 1900, no semblava que es pogués resoldre en un nadó. l així ho va comunicar a la seva esposa, la iaia Dolares. No va deixar de fer, però, tot allò que humanament -i haig . de suposar que també ho demanaria al Cel-li era possible: va consultar amb col·legues seus, bons amics que, després d’una completa visita, també diagnosticaren el que l’avi Jaume ja sabia.

Bé. Aquest panorama d’incertesa va durar … seixanta anys. l el pare va morir amb la vàlvula mitral descompensada, cansat de treballar, però d’arterioesclerosi. Tota la vida va haver de tenir molta cura d’ell mateix. Sembla ser que sempre va portar una existència tranquil, la de mira’m i no em toquis. La seva germana, la tia Teresa, tres anys més gran que ell, la seva mare i, un cop casat, la meva mare, varen fer l’impossible per tirar endavant aquell esquifit xicot o aquell home tan delicat.

No hi havia, però, una correspondència entre la seva dèbil estructura física i la seva potència intel·lectual o, diguem-ne, la seva vitalitat espiritual. Veureu: quan a la seva mare li va semblar que ja havia d’anar a escola, l’hi va portar. Però aquella mateixa tarda va
haver de rectificar: el pare ja s’havia escapat i la va anar a rondar pels voltants d’Artés. (Haig d’aclarir que, en quedar la iaia Dolores vídua, als tres anys d’haver nascut el pare, va traslladar-se de Calders, on vivien, a Artés, on va comprar una casa i va muntar una botiga de queviures: d’aquesta manera obtenia els recursos per tirar la família endavant).

La iaia no tenia manies. “No vols anar a l’escola? Molt bé: jo t’ensenyaré el que has de saber!” Reina santa! Si es descuida, en fa un monstre! (El geni de la iaia Dolares devia ser per anar molt en compte; explicava el pare que un dia a la botiga, mentre la iaia tallava bacallà per a una clienta, el pare va dir una atzagaiada: una mala paraula, una expressió poc acadèmica, vés a saber … El cas és que la iaia se’l va mirar fixament i amb tota seriositat va dir-li: “Si torno a sentir que dius el que has dit, et tiraré pel cap el que tingui a les mans, encara que sigui aquest tallant!”).

El cas és que el pare, com que ja devia agradar-li això de no anar a escola, no solament va aprendre a llegir i a escriure amb la seva mare, sinó que també va ajudar-la a la botiga i va adquirir una extraordinària passió per a la cultura. D’aquí li va venir la seva afecció a les ciències, a les humanitats, a les llengües, a la poesia, a tot allò que fos una clara manifestació del que dignifica l’home i enalteix la pàtria i la fe.

De com era despistat i de com sabia riure’s d’ell mateix. D’acord. El pare era un home molt seriós. Però seriós no vol dir trist, ni avorrit, ni esgarriacries, ni res de tot això… Seriós vol dir que, en aquelles coses que són com són -les impepinables, que deia un amic meu-, ell era un home coherent. El sentit de la vida és transcendent perquè Déu és transcendent. l si Déu va crear el món i va veure que era bo, el món -pel pare-era bo. Som els homes que, en tot cas, el fem dolent. Però Déu, no.

Bé. No fem més filosofies. Era perfectament compatible, pel meu pare, compaginar la seriositat que suposava encarar amb finor una vida -tota, sense reserves-cara a Déu, amb un profund sentit de l’humor: és a dir, veure les coses amb els ulls de Déu i amb l’absoluta seguretat que no som àngels. (Per això, per exemple, en analitzar la seva obra poètica, es pot passar, amb tota naturalitat i sense cap mena de violència, de consideracions arreladament humanes a consideracions totalment sobrenaturals, fonamentant-se en aquelles, precisament). Era, dit d’una altra manera, una unitat de vida que fa inseparable el ser de l’home del ser de l’home-fill de Déu.

Una faceta, per tant, molt parcialment coneguda, era el seu sentit de l’humor. Precisem: el seu sentit de l’humor, en general, i el que feia referència a ell mateix. No conec ningú que hagi tingut una capacitat tan gran de riure’s d’ell mateix com el pare. Per ell, el ridícul no tenia cap mena de sentit. Ni la timidesa. Senzillament, es mostrava com era i pax Christi.

Permeteu-me posar algunes mostres d’això que vull dir: un dia, a l’escola, vaig veure que li sortia, per la bragueta, un bon tros de la camisa. Era tal el mal efecte que feia -semblava que part dels seus atributs li sortissin per aquest lloc-, que vaig haver d’anar a dir-li, a cau d’orella: “Pare, us surt la camisa per la bragueta”. Ell, amb tota naturalitat,· sense girar-se, va cordar-se la bragueta i va continuar la classe com si res no hagués passat. Tothom ho havia vist. Però ningú no va gosar riure ni fer gatzara -cosa que, al meu entendre, no hauria resultat gens estranya.

Era més o menys habitual que es despistés en coses d’aquestes. Anant a Barcelona, un dia, ja dins el tren, en Joan Prat li va haver de dir: “Senyor mestre, porta la bragueta descordada.” El pare, mentre se la cordava, li contesta ben alt: “Home, m’ho podies haver dit abans…!”

Té la seva explicació. Com a home malaltís -mitralment descompensat-, tenia molt en compte no agafar fred, per exemple, i no fer esforços per sobre del que li era raonable. l això el portava a tenir cura d’ell mateix gairebé fins a l’exageració. Dos parells de mitjons, samarretes gruixudes, calçotets llargs, gorra o barret que, per cert, li quedava de conya, etc. Ah! l la bufanda! Era més grossa que el meu abric. És clar, havent-se de posar tantes coses per vestir-se, no era d’estranyar que, de tant en tant, se’n descuidés alguna o se la posés malament. La típica era aparèixer amb uns mitjons de diferent color a cada cama. La mare ja intentava prendre precaució i fer-li una bona repassada abans de sortir de casa … Però …

No resisteixo la temptació de copiar alguns versos seus que són com una magnífica antologia, de tot el que vull dir en aquest capítol. Com que li havien fet algunes males feines en més d’un concurs literari, va reaccionar així:

Mestres de mitja pesseta,
poetes de sis ralets:
apa, poseu fabriqueta
d’articles i de versets!

Déu i la Verge Maria
faran que, sense fatic,
vagin plovent cada dia
certàmens com els de Vic.

Si us parteixen la panissa
amb un pobre dissortat
i, en canvi, donen pallissa
als poetes de veritat…

no ploreu, llenceu en doina
vostre goig, i amb accent bla,
per una novella almoina,
pareu humilment la mà.

1935

Ell anava, per estar per casa o per fer classe a l’escola, amb un guardapols tronat -ara en diríem cutre-, fet un veritable desastre. No podia ser menys, a l’hora de demostrar el seu sentit de l’humor, que dedicar-li aquest sonet:

Hàbit seglar que, amb un caqui grogós,
ha disfressat quatre mànecs d’escombra,
membres patètics d’un noi vergonyós
que es fa un món propi d’anhels i penombra…

Estudiant? Botiguer? Qui pot dir
quin és el nord que fretura el seu estre?
Però una gitana ens el va maleir,
i el guardapols ja és un hàbit de mestre.

Vestit heroic del treball i l’esplai…
L’estima tant que no el deixa pas mai,
car per fer versos li va de primera.

L’ús de tants anys n’ha fet símbol cabdal,
i serà un dia famós i immortal
el guardapols del Miquel de cal Pere.

1948

Cal Pere era el nom de la casa on vivia, a Artés. Tothom el coneixia, per això, com el Miquel de cal Pere.

Ja hem dit força coses de la seva limitació física. Em sembla que no és necessari insistir més. En tot cas, només relacionar, en aquest capítol, aquestes dues constants en la seva vida: la labilitat de la seva salut, i el seu sentit de l’humor i la capacitat de riure’s d’ell mateix.

Per mi, l’antologia de les antologies és aquest sonet que copio seguidament. Me’l va dictar estant al llit, afectat d’una grip -això deia el metge, el Dr. Coll, que tenia amb el pare més paciència que els sants-, amb l’ordre inequívoca i solemne, com un testament irrefutable, d’imprimir-lo al recordatori que es fes el dia del seu enterrament. (El dia que va morir, el 17 de novembre de 1960, prou vaig discutir amb la mare i el meu germà que el pare m’havia ordenat que fos així. Però ells no ho varen permetre de cap manera. La mare va argumentar que ella era l’hereva i, per tant, l’única que podia interpretar adequadament les últimes voluntats del pare. No era qüestió, en aquells moments, de fer cap bestiesa.) Porta per títol En el traspàs de Miquel Bosch i Jover.

Un infeliç… Ocell d’ales petites…
Mestre d’estudi amb ànima d’infant…
Rima tot sol manies infinites
i en la Natura troba el seu encant.

Poeta magre de florals collites
passa les nits llegint, versificant…
Deixa milers de pàgines escrites
que els altres ulls llegiran.

La seva vida és una història trista…
Però mort tranquil-no ha fet d’estraperlista-;
pobre, avorrit, ridícul, resignat…

En el desvari lleu dels darrers dies
feia lliçons, dictava poesies…
Un innocent…Déu l’hagi perdonat!

El difunt,
Miquel Bosch i Jover
1948

No insistiré més. Em sembla que he aconseguit demostrar el que volia. Potser, per arrodonir-ho, fer una petita referència als primers supositoris que li va receptar el Dr. Coll. També, com és de suposar, va dedicar un sonet a tan transcendental moment. Per no cansar més a l’amable lector, només diré que acabava així:

… i si el mareig li dóna {coris-moris”,
li posarem uns quants supositoris
perquè ara rai es cura tot pel cul…!

Els ràpids d’Imatra i el paradís terrenal. Ja sabem els costums del pare de batejar de nou i, també, com li agradava anar al bosc a passejar tot llegint un bon llibre.

Però aquesta mena d’esbós quedaria incomplet si no fes una referència explícita a dos llocs idíl·lics que havia descobert relativament prop de casa, però ja en ple bosc.

Els dies que hi havia classe, no podia anar massa lluny. Entre dos quarts d’una i les tres havíem de sortir de casa amb la vestimenta adequada per anar al bosc, amb el o els llibres que necessitava o volia llegir -moltes vegades era un llibre de contes rus, finlandès, etc., i el corresponent diccionari per si s’entrebancava amb alguna paraula que no coneixia prou bé-i tornar amb el temps suficient per tornar-se a posar la vestimenta de treball i ser puntual a l’escola.

Aquest lloc l’havia batejat amb el nom de ràpids d’Imatra, perquè era un indret on hi passava un torrent -el torrent de Vall·llossera- voltat d’una mena de pedregam per on també hi baixava aigua; s’assemblava talment a una fotografia que tenia d’un dels ràpids nòrdics, concretament el d’Imatra. Ell sortia de casa amb el llibre a la mà, a poc a poc, per posar-se a llegir de seguida. Jo tenia temps d’anar, venir, tornar, caçar un grill, i dos …, d’alçar totes les pedres que trobava pel camí, que ja me les sabia de memòria … El pare, impertèrrit, anava fent el seu camí. A vegades l’interrompia per preguntar-li quin era aquell animal o aquella planta que jo no coneixia. l ell, amb santa paciència, em contestava tot seguit.

Un dia, però, vaig tenir un ensurt, ja que, en aixecar una pedra, va aparèixer un enorme escorpí que no vaig tocar de miracle i, quan li ho vaig dir, va parar de seguida la lectura per posar tota l’atenció en aquella cuca; exemplar digne de ser agafat i conservat, . però no teníem res per agafar-lo ni per posar-lo. Un escorpí d’un groc intens i amb un agulló impressionant que amenaçava picar-te si no paraves esment a mirar-te’l una mica de lluny. El pare, però, amb un branquilló, el va tocar i el va fer picar, més per ensenyar-me com l’animal es defensava que per raons culturals.

Els dissabtes a la tarda, el lloc elegit era més lluny, prop d’una casa de pagès anomenada Sant Mamet. Ell feia el mateix que els altres dies, malgrat que hi estàvem més estona. Jo, més o menys, també. Però, a la tardor, collia fredolics o fredelucs, segons s’anomenen en diverses comarques, ja que jo sabia ben bé on se’n feien. l allà on se’n feien, n’hi havia molts, una bona fredoliquera o com vulgueu dir-ne. El lloc era solitari. El silenci, generós, era com un bàlsam per als sentits. S’hi estava molt bé, arrecerat com era el lloc, amb el cel blau-tarda per teulada i els arbres per parets. El paradís terrenal! Quin nom més ben encertat! Allà ens menjàvem el pa amb xocolata que la mare ens havia preparat per berenar. Curiosament, no recordo haver-hi trobat mai ningú. A vegades he pensat que en aquest indret del bosc de Vall-l1ossera, dessota Sant Mamet, no hi havia passat mai ningú i que el descobridor era el pare.

Al vespre, el pare explicava a tots allò que havia llegit. Generalment eren contes curts, però molt interessants i originals, de la cultura nòrdica. No sempre era així, però. A vegades es barallava amb un vers que no li acabava de fer el pes, o amb una estrofa que no li sortia, o donava voltes a com podia enfocar cert treball poètic o en prosa: fent-ne un guió, refent-lo…

Però la passejada, si el pare estava en condicions, era sagrada. Com la santa missa del diumenge. A on hauria trobat, el pare, aquest racó de Cel si hagués acceptat alguna de les ofertes que li havien fet …? Què li hauria passat si sempre hagués hagut d’estar-se tancat en un pis, en una gran ciutat i, per distreure’s, haver d’anar a fer el xafarder a l’Ateneu o a algun cafè-tertúlia …?

Heus aquí un equilibri santament descobert. Gràcies a Déu…!

L’adéu definitiu. Un dia, el Senyor va disposar endur-se’l cap a la Pàtria definitiva. Segurament, la que sempre havia enyorat el pare. Ni metges ni medecines, res no va servir per aturar o endarrerir aquest moment. El pare estava preparat, sabia que hauria de venir i no li feia cap mena de por. Ja ho havia confessat anys enrere quan va escriure aquells versos de la seva Acció de gràcies (fan referència a l’ànima d’infant que li agradava tenir):

Feu que la porti, a l’hora de la festa
-quan deixi el món, ben nu d’enyorament-
neta i polida, preparada i llesta,
feixa de virtuts i deu d’agraïment…

Si em permeteu finir el pelegrinatge
per entrar al Cel jugant com un minyó:
si us tinc a Vós durant tot el viatge…
per endavant us dic: Gràcies, Senyor!

Era un dia de novembre de 1960. El pare, ja força delicat des de l’any 1955, passava força bé aquella tardor. Ja s’havia aconseguit un mestre substitut, pagat per l’Administració, i el pare podia enfrontar-se amb tranquil·litat a descansar, a la poesia, a la investigació… , sense l’angoixa que li suposava haver de complir, sense poder, unes obligacions professionals, inhumanament exigides per algunes persones, probablement raonables i jurídicament estrictes i justes, però amb poc sentit comú o, almenys, amb molt poca dignitat, perquè mai no han donat la cara. O bé, a preparar-se per al viatge … Ho va fer, certament, fins un dia de novembre…

La mare va adonar-se que les coses no rutllaven quan el pare, tant sí com no, volia llevar-se per anar a obrir l’escola… a les tres de la matinada! Es va avisar el metge, el Sr. rector, la família … Aquella mateixa nit, em varen venir a buscar a Barcelona, on estava a dispesa, perquè hi estudiava i hi treballava. Encara sento el timbre. Em vaig aixecar de seguida per anar a obrir, ja que dormia prop de la porta i era clar que, a aquelles hores i amb aquella manera una mica histèrica de tocar el timbre, algú passava una necessitat. En Ton Carbonell va dir-me: “Vesteix-te, de pressa, que anirem cap a casa. El pare no està gaire bé”. Vaig fer-ho amb molta pau, malgrat que el moment era tens. Només vaig preguntar, ja en el cotxe d’anada cap a casa, si ja era mort. Varen assegurar-me que no, però que en aquells moments ja no coneixia ningú. La resta del trajecte va ser un sorollós silenci que vaig aprofitar per encomanar-lo ben de cor.

Un cop a casa, el pare tornava a estar conscient. Fins i tot el vaig veure com animat. Li devien fer efecte les injeccions que li havien receptat i que li posava el meu germà, perquè el pare havia indicat que no les hi posés ningú més que el meu germà o jo. l se n’hi havien de posar una cada hora.

Vàrem organitzar-nos un horari per poder descansar i vetllar-lo sempre un dels dos. La mare que fes allò que més li convingués. Els veïns també ens ajudaven, a la nit, a fer-nos companyia. Aquesta situació va durar quatre o cinc dies. Hi havia moments que semblava que s’havia d’acabar tot de seguida i d’altres que semblava tot el contrari. Els metges ho tenien clar, de totes maneres. En qualsevol moment podia arribar el final. Estava ben atès: el Sr. rector li havia administrat la unció dels malalts i, cada dia, li portava la comunió, que el pare rebia amb tota unció i recolliment. Era cert que, de tant en tant, donava la impressió que perdia el coneixement. Però, generalment, tenia plena consciència del que li passava i no se’n feia cap problema. Més aviat ben a l’inrevés, dels nervis que tenia quan només s’havia de quedar al llit per un refredat, esperava pacientment -o amb serena impaciència, si us sembla millor- que el Senyor li donés la mà per portar-lo a l’estada que de sempre tenia preparada al Cel.

l això va succeir la matinada del 17 de novembre de 1960. Serien les quatre, més o menys. Jo feia guàrdia aquella nit. Li acabava de posar una injecció subcutània. Al cap d’uns moments el pare em diu que no me’n vagi, que no es troba bé. “Necessiteu res, pare?” “Em moro. Això s’ha acabat!” “Voleu dir un parenostre…?” -“Sí!”. l el vàrem dir, tots dos, molt a poc a poc. El pare amb una veu cada vegada més baixa. Però el va acabar, agafant-me la mà amb la seva, amb un somriure lleu a la boca, mirant-me com dient-me “adéu”, absolutament conscient… Immediatament, sense dir res, va fer un lleuger gest amb el cap i li vaig tancar, amb tot el respecte, els ulls. Acabava d’anar-se’n, sense soroll, tranquil·lament, dolçament, tal com demanava en l’última estrofa de la seva Acció de gràcies. Mai no he sentit tanta pau interior! Mai no havia tingut la sensació de profunda alegria com vaig tenir en aquells moments i sempre que he pensat en la mort del pare. No em va caure ni una llàgrima. Estava -estic-segur que el pare va anar de dret al Cel. l m’hi vaig encomanar de seguida. En el meu interior tenia com una necessitat d’estar content, convençut de la veritat que havia après del pare i de la mare. L’examen final…? Vull dir, el Judici…? Més o menys -dic jo- om l’examen de música en acabar la carrera de mestre a la Normal de Lleida. Potser sí que el pare tenia coses que no es corresponien prou bé amb la puresa d’una santedat perfecta. Però a mi em sembla que els recursos del Senyor són infinits i, gràcies a Déu, desconeguts pels homes. De manera que, tal com vaig veure que anaven les coses, de segur que el Senyor en va fer una de les seves i no va permetre que el pare hagués de passar pel Purgatori…!

Com és ben evident, no teniu cap obligació de creure-ho, això. És una teoria personal meva. l com que tinc el dret de tenir-la, la tinc. Si no és veritat, el Senyor ja m’ho farà veure clar d’una manera o altra.

Bé. Vaig avisar tot seguit la mare i el meu germà. Es varen enfadar molt per no avisar-los abans. Però és que no vaig tenir temps! Li poso la injecció i… ja no vaig poder marxar. Ja ho entenien, ja. El que passa és que tant a la mare com al meu germà els hauria agradat viure el que vaig poder viure jo. Però, què voleu fer-hi…! Aquesta vegada Algú es va recordar de mi…!

Si fos poeta, quina poesia més bonica en faria, d’aquell moment…!

Si fos mestre, quina lliçó més magistral escriuria…!

Si fos coherent amb la meva Fe, quin model per a la meva vida…!

Extret de l’Esbós d’anecdotari. Matadepera, estiu de 1996
i revisat finalment el desembre de 2002.

2 pensaments sobre “El meu pare – Marcel·lí Bosch i Portí

  1. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s