Miquel Bosch i Jover va néixer a Calders el 18 de juliol del 1900. El seu pare, metge, va morir, al cap de tres anys, Deixava esposa, una filla de cinc anys i en Miquel. Aquest fet va obligar la família a instal·lar-se a Artés, on va passar tota la seva joventut.

Pot ser una paradoxa, però no va anar a escola. La seva mare li va ensenyar les lletres i, segurament, li va trametre l’afany de saber, la necessitat vital d’entaforar-se contínuament en el món de la cultura. Es podria dir que l’art, la poesia, la història, la filosofia, les ciències, la filologia, etc. eren per a en Miquel Bosch i Jover com les proteïnes que alimentaven un cos més aviat minsat d’energia fisiològica però curull, això sí, de magnanimitat espiritual.

Una passió: els idiomes. Parlava bona part de les llengües modernes –anglès, francès, alemany, italià…–, les clàssiques llatí i grec, i traduïa, amb una facilitat que gairebé es podria qualificar d’extraordinària, txec, rus, finlandès, hongarès, polac… Tant li era: per Miquel Bosch i Jover era important conèixer, amb la màxima profunditat possible, tot allò que tenia oportunitat de conèixer.

Va estudiar per Mestre, com a alumne lliure, a la Normal de Lleida. L’any 1927, es va incorporar al Magisteri exercint com a titular de l’Escola Nacional de Torà de Tost (Lleida), petita ruralia de catorze cases de pagès, més o menys agrupades, on va passar cinc anys. L’any 1932, va assolir la plaça de titular a Balenyà (els Hostalets). Aquí va morir-hi, exercint encara el seu mestratge de nois, el 17 de novembre del 1960.

L’obra poètica i literària que ens ha deixat és com el sobreeiximent de tot allò que, al llarg de la seva vida, havia estat capaç d’assolir, ben assimilat, llegint, estudiant, pensant… vivint! Una forma concreta de donar pas a aquesta allau de vida interior era, precisament, la seva afecció a participar en Jocs Florals, concursos literaris o qualsevol altra manifestació poètica i literària. Perquè era, en aquest aspecte, extrovertit. No es pot dir que Miquel Bosch i Jover practiques l’exercici de fer poesia o prosa per a la intimitat.

Encara que, llegint aquest recull, hom pot endevinar perfectament quina era aquesta intimitat seva, quin era el seu món, quina era la força vital que l’empenyia amunt…