Ací tens, lector amic, un llibre de poemes de Miquel Bosch i Jover, l’inefable Senyor Mestre dels Hostalets de Balenyà.

Malgrat que, entre els seus papers, hem trobat un esbós-llista d’un possible llibre, no ha pas estat tasca fàcil enllestir el que ara tens a la mà. Cal que sàpigues, si ja no n’eres assabentat, que Mestre Bosch fou un treballador extraordinari i que no tingué mai un no per a ningú. La seva producció fou constant, abundantíssima i, encara que la poesia signifiqui una part petita de la seva obra, és d’una extensió temàtica tan àmplia i d’un volum quantitatiu tan impressionant que fa rodar el cap de qualsevol que s’hi enfronti seriosament i, encara més, si s’entesta a fer-ne una tria prou representativa… I això ens ha passat quan ha calgut llançar-nos de cap a la tasca. I no és pas que ens manqués una tria prèvia que hom apunta a mesura que ordenava, per temes, els seus poemes… Però aquesta primera tria, menada a cap amb rigor quasi excessiu, n’exigia encara una altra que reduís molt més la quantitat i en concretes millor la temàtica perquè així el llibre presentés un mínim d’unitat dintre la diversitat aconsellable.

Una tria qualsevulla, per àmplia que sigui, resulta sempre una selecció. Però quan cal fer la selecció d’una selecció les dificultats es multipliquen. El nostre cas fou, doncs, una confirmació de la regla. I tot d’una començaren les vacil·lacions… Quin criteri fóra el més a posta? Una petita mostra però de tot? Un recull sobre els temes més constants de la seva poesia? Escollir d’entre els poemes més reixits de contingut i de formal?…

Un bon dia, ni sé com fou, se’ns va acudir aquesta solució. Miquel Bosch, durant una pila d’anys, guanya un reguitzell de premis en concursos i Jocs Florals. Perquè no enfocar el llibre segons aquesta realitat? I com que als diversos jurats havien figurat persones de gust i de bon seny literaris, ¿per què, en certa manera, no compartir amb elles la decisió sobre els components del llibre? I així ho hem fet. Al llibre trobareu, segons el nostre juí, els millors poemes premiats i alguns més dels quals no hem pogut verificar la certesa de premi però sí que sabem que ell els judicà premiables car, altrament, no els hauria pas presentat ni a cap Jocs ni a cap concurs…

_ _ _ _

Miquel Bosch i Jover fou poeta en el sentit ple del mot. Tenia el do de la paraula justa, el ritme exacte de les formes ben construïdes, la sonoritat vibrant de les cloendes entusiàstiques. Si afegiu a tot això el domini rigorós del llenguatge i la solidesa robusta del món del seu pensament ja tindreu material a bastament per escalabornar la seva fesomia poètica. Ah!, intenteu, però, catalogar-lo dintre una tendència concreta en la forma i en el pensament! Veureu les sorpreses que us esperen! Car si una bella corriolada dels seus poemes us recorden la perfecció arquitectònica dels Mallorquins (Costa i Llobera principalment) en té d’altres, ben reeixits tanmateix, que, sense mancar-los mai una musicalitat interna, us menen a pensar, per exemple una mica de força, en el Riba del Joc i del Foc, o en certes formes rítmiques d’Espriu. I si ens embranquem amb el fons, amb el pensament temàtic, llavors els contrastos i les constatacions augmenten pila més…

I ara ens sembla un bon moment per a una afirmació arriscada que, potser, sorprendrà els que només coneguin mestre Bosch superficialment o que, sense conèixer-lo, llegeixin a corre-cuita aquest llibre.

Malgrat el gran bagatge bíblic i la formació cristiana integral, malgrat el franciscanisme innegable, els poemes més càlids, més vitals de mestre Bosch són aquells que va escriure deixant eixir, a flor d’entusiasme, el seu batec terral d’home serenament pagà que, tot i el ferm enamorament de Crist, no podia negar pas la bellesa incomparable de les grans obres literàries de la Grècia i de la Roma clàssiques… I sempre que reprenem alguns dels poemes, als quals ens referim, el sentim més veí del cel com més afermat se’ns mostra a la terra i a les formes vives que la fan adorable. I si de quelcom ens hem dolgut és que no menes l’aventura flamejant fins a les conseqüències últimes, car hauríem assistit a la realització emocionant d’un gran amor humà que, per imperatiu infal·lible d’una creixença
abassegadora, s’espandeix fins assolir la Plenitud de l’Amor Total: Déu! Un camí més llarg, més atzarós certament, però també molt més ric, molt més bell…

Ens adonem ara que amb les adveracions, que més amunt hem plantejat, podríem motivar certa confusió quan només citem l”Escola Mallorquina d’un cantó, i Riba i Espriu de l’altre. Que quedi clar, doncs, que Miquel Bosch fou un Romeu de l’Esbart de Vic i que per tant les seves arrels més profundes xuclaren a pleret la saba vital dels Verdaguer, Genís, Collell… Però no en tingué pas prou i va arribar tan enllà com li fou possible perquè una de les grans virtuts, que posseí plenament, fou la d’una curiositat insadollable… Li interessava tot, escoltava arreu i aprenia de tothom! Paral·lel amb aquesta virtut tan sanitosa Miquel Bosch es deixà prendre per un defecte (?) greu que, paradoxa de la diversitat de l’angle visual, fou, en termes humans i cristians, potser el seu heroisme més remarcable: el desconeixement absolut del NO!. A la insinuació més petita es posava a versejar fos quin fos el tema que hom li demanava… D’aquesta faisó, és cert, adquirí una agilitat meravellosa en l’ofici de la mètrica. i de la rima però, a la llarga, en resta perjudicada la qualitat de la seva obra. Que hauria passat si cada deu SÍ s’haguessin convertit en nou NO? Verament el nombre de recordatoris, poemets de fadrinatge, epitalamis, etc. ara fóra nou vegades menys, però amb tota seguretat tindríem, per exemple, alguns poemes més de la categoria dels Sonets a l’esposa, Estampes Franciscanes, Sagrat Montseny… l potser hauria pogut esmerçar-se més en l’art de la sàtira i de la caricatura per al qual considerem que posseïa unes facultats que, per dissort, no li fou possible conrear a bastament. Les engrunes d’aquest caire que coneixem (sempre d’una finor delicada per no ferir mai!) tenen una vivor, una precisió esquemàtica de traç i una gràcia agilíssima de molt bona llei. Mantes vegades, en les nostres llarguíssimes xerrades nadalenques a casa seva, (hom baixava de Santa Maria de l’Estany als Hostalets a peu per trobar-nos amb ell i compartir la seva llar i la seva taula, sempre acollidores, durant tres o quatre dies d’esplai sanitós) li havíem dit i redit: «Miquel!, perquè no heu fet més poemes d’aquest tarannà?». l, mentre li’n fèiem esment, malgrat la diferència d’estils”, no ens podíem treure del cap el Guerau de Liost de Les sàtires i dels Somnis i el Carner dels Diumenges i dels Epigrames més ben girats.

——–

Això, que havia d’ésser un pròleg breu, poca cosa més que un «Déu-vos-guard» i «Ací teniu el llibre», se’ns ha allargat massa i, segurament, sense haver dit allò que calia de Miquel Bosch i Jover. Permeten-nos, doncs, acabar amb un consell que judiquem prou aprofitable car a nosaltres ens ha donat un resultat magnífic: llegiu el llibre a poc a poc i amb totes les represes que us calguin. Mastegueu-lo bé com calia fer amb el bon pa de pagès si hom volia trobar-li els sabors més exquisits… A cada nova mossada, a cada nova repetició cerimoniosament gaudida, la poesia de mestre Miquel us penetrarà més profundament, us emocionarà amb delicadeses noves… Us oblidareu de modes, d’estils, de judicis càustics i de rialletes de suficiència sorneguera… Haureu tingut la sort inefable d’ésser presos per l’embruix meravellós de la Paraula Autèntica: la Poesia, adés vibrant, adés plàstica, adés punyent, adés assuaujadora del senzill Senyor Mestre de minyons dels
Hostalets de Balenyà!!!

Mn. Ramon Vidal i Pietx
Centelles – Primavera de 1978