De la infantesa a l’adolescència. Pel nostre entendre, comença la infància de Miquel Bosch i Jover després de la mort del seu pare. Ell tenia solament 3 anys.

La iaia Dolors, una dona desimbolta, amb un caràcter ferm, va resoldre tornar a Sants (Barcelona) i va posar al mercat una parada de gallinaire.

Com que el pare Miquel no li provaven els aires o clima barceloní, es decidí a portar-lo a dispesa a Calders. La casa és coneguda per cal Tord. Per les xerrades que fèiem amb el pare, resulta que va estar a Calders fins els 10 o 11 anys. La gent del poble, en principi, li deien el nen del senyor metge, més tard ja va ser el Miquel de Cal Tord. Mentre va viure a Calders, s’anava instruint i augmentava els seus coneixements culturals. S’interessava per tot.

Per allà els anys 1910 o 1911, la seva mare va resoldre la convivència familiar. A Artés va comprar una casa al carrer Raval, número 30. Aquí s’establí posant una tenda de comestibles. Fins i tot va arribar a fer la matança del porc, i elaborava la botifarra bona, la botifarra de sang, etc.

Al pare li agradaven les novel·les d’en Josep M. Folch i Torres. Comprava El Patufet. A cal Malé d’Artés ja li guardaven tot. Feia tot el que calia per tal de guanyar-se una pela, i anar a comprar el llibre que havia vist o altra cosa que per motius culturals li interessés. Ell també ajudava la seva mare i la seva germana a vendre a la botiga, però no deixà mai d’estudiar.

Els primers versos són de l’any 1910 o del 1911. Tenia unes llibretetes de butxaca, i allà hi apuntava el que li cantava la musa. Després ho passava en net en una altra llibreta. l així anava creixent, i també ho feia culturalment. Les primeres publicacions foren per l’any 1916 (ell tenia 16 anys).

El magisteri i les primeres feines. Mentre compaginava el treball a la botiga i a l’estudi, va matricular-se a Lleida per fer la carrera de mestre -d’acord amb el que li varen aconsellar, sobretot la seva mare. Podia fer el magisteri des de casa, i només havia d’anar a Lleida pels exàmens. Aquí va fer amistat amb un altre estudiant: en Francesc Masclans. El pare Miquel i en Masclans acabaren la carrera amb els números 1 i 2 de la seva promoció.

Tot estudiant, i per guanyar-se algun diner, va anar a Barcelona a treballar en una litografia (per això també li agradava tant de dibuixar). Però l’ambient en què estava no li anava bé al seu fet o caràcter i aviat ho deixà. També va anar un temps a l’ajuntament, ja que llavors el batlle era un tal Sr. Janer, que exercia de mestre a Artés. Amb ell va fer les pràctiques de l’escola.

Hem d’explicar una mica que durant aquest temps, treballant i estudiant, va fer-se amic de Francesc Blancher i Puig, que vivia a Artés, però que feia la carrera de farmacèutic a Barcelona.

Va acabar la carrera el 8 de setembre de 1924. Com que havia fet la carrera a la Normal de Lleida, li va tocar un poblet de 12 cases de prop la Seu d’Urgell: Torà de Tost. Va incorporar-se a l’escola d’aquest poble el curs acadèmic 1927-1928. Aquí hi va estar uns 5 anys -dos i mig de solter i dos i mig de casat.

El casament amb la Conrita Porti. La mare Dolors i la tia Teresina no estaven gaire d’acord que festegés amb la Conxita Portí i Vilaseca. Però, aquesta vegada, el pare va guanyar la batalla. Resulta que la mare de la Conxita era la dona que els feia les mocades quan mataven el porc per vendre a la tenda, i com que consideraven que la família Portí no era massa idònia als Bosch i Jover, li varen posar algunes pegues.

El resultat va ser que en Miquel i la Conxita es varen casar el 8 de gener de l’any 1930. Una cerimònia molt senzilla i a primera hora de la matinada. Únicament varen fer, després del casament, un esmorzar de xocolata amb pa torrat, i el nou matrimoni va marxar cap a Barcelona.

Del viatge de noces, i d’acord amb el que explicaven ells, cal dir que, com que al pare li agradaven els llibres, entraven en una llibreria i ell mirava llibres mentre la nostra mare s’estava esperant asseguda en una cadira. Igualment quan entraven en una biblioteca. No és necessari donar més detalls.

Van anar a viure a Torà de Tost. Ja hem dit que era un poble molt petit. Les famílies els estimaven molt.

L’Anton Busquets i en Josep Maria Vilarmau. La unió amistosa amb l’Anton Busquets i Punset fou molt oberta. Disposem d’una primera carta en què li indicava, al pare, la conveniència de polir-se en les poesies que li havia tramès per publicar-les. Resulta que pocs anys després aquest Sr. Busquets i Punset fou mestre de l’escola del poble de Calders, un poble tan prop d’Artés que feia que tinguessin contacte diari. Ell l’instruí; ell el guià. L’any 1932 va publicar un llibret anomenat Aplec. Models en vers i prosa del nostre renaixement. Per a ús de les Escoles de Catalunya, València i Rosselló. La taula és llarga de noms, però entre aquests escriptors hi ha uns poemes de Bosch i Jover. A la pàgina 113 hi ha el seu retrat i una nota que ens plau copiar: “La cultura formidable d’aquest minyó, ja home extraordinari que domina el sentit de l’art, el de les ciències naturals, la filosofia, les llengües sàvies… segons frase de l’eminent novel·lista Martí Genís, fa servei i honor al magisteri, quin apostolat exerceix amb vocació i encert insuperables. La poesia té en ell un valor autèntic i l’escola rural tan abandonada, un màrtir sencer i actiu”.

El Sr. Busquets i Punset va ser director de la Revista Il·lustrada Jorba, que s’editava a Manresa. En la mort d’aquest entranyable amic, el pare Miquel es féu càrrec de la direcció d’aquesta revista. En dissenyava el format, solia fer els mots encreuats, dibuixos, articles de folklore, articles sobre intel·lectuals destacats, etc. Quan el pare va començar a dirigir la revista Jorba, encara vivia a Artés. Més tard, quan va ser a Torà de Tost, ell enviava a Manresa tot el paperam.

Va tenir molta relació i contacte amb en Josep Maria Vilarmau i Noguera, una bellíssima persona dedicada a la música i al folklore del Lluçanès. Als estius l’invitava a casa seva -a Santa Maria de Merlès- a passar uns dies. Aprofitava per fer classes als seus fills, que havien suspès alguna assignatura. També es dedicaven a llegir-se les pròpies produccions literàries. Resulta que en alguna d’aquestes estades coincidiren amb alguns estudiants del Seminari, com Mn. Josep Serra i Janer, un gran poeta, i un seminarista d’aleshores que avui és bisbe emèrit de Solsona: el Dr. Deig.

A Torà de Tost. Els pares tenien un pis a la mateixa escola, però, com que es trobaven sols, uns veïns, els de cal Jep, gairebé els obligaren a anar dormir a casa seva. O sigui, que feien més vida en aquesta casa que al seu pis.

La mare Conxita ajudava el pare a l’escola i ensenyava a cosir, fer mitja, cantar, i també a llegir i escriure als alumnes més petitons. El pare, llavors, podia i tenia més temps per dedicar-se als seus interessos culturals, a la seva vocació. També hem dit abans que des de Torà dirigia la revista Jorba.

A les vacances d’estiu, de Nadal i Setmana Santa acudien a Artés, i així no trobaven els dies tan llargs, principalment a l’hivern, que amb la neu que hi havia no podien sortir gaire del cau.

Mentre varen ser a Torà tenien visites dels amics. Per exemple, un dia es presentà l’Anton Busquets i Punset, acompanyat pel periodista Esteve Busquets i Molas, en Josep Maria Vilarmau i no sé si algun altre més. Feien caminades llargues i, com que el pare estava delicat del cor, quan arribava a una certa altura es quedava i els altres seguien fins arribar al lloc de destí; quan baixaven el recollien i tornaven a casa.

A Torà el pare i la mare s’ho passaven d’allò més bé, a pesar de les inclemències del temps i de les poques comoditats que tenien. No hi havia electricitat ni telèfon. O sigui, que era difícil la comunicació. Havien de baixar forçosament a Palanca de Noves, i ja hi dedicaven un dia sencer. No obstant, el Josep Daina baixava al poble o anava a la Seu d’Urgell un cop a la setmana a buscar la correspondència i els queviures necessaris per a la setmana o per a més dies, segons el temps.

Mentre va ser a Torà, va proclamar-se la República. Ell ho va saber al cap de vuit dies, quan el Josep Daina va baixar a la Seu, com cada setmana. El bon Josep li va dir que havia sentit que cantaven L’himne de Riego. El pare, tot seguit, va anar a l’escola a treure els retrats que hi havia penjats, per tal que si en aquells moments passés una inspecció ho trobessin tot correcte.

Als Hostalets de Balenyà. Pressionat per la família i els amics, que insistien que anés a un altre poble més proper, i que així pogués relacionar-se més sovint amb la colla d’intel·lectuals, el varen convèncer a demanar el trasllat, aprofitant un concurs de places vacants de la província de Barcelona. No cal dir que va influir molt l’estat de la mare Conxita, ja que esperava un fill per a finals del curs 1931-1932. Per les vacances de Nadal del 1931, la mare ja va quedar-se a Artés, per tal que si succeís alguna cosa es trobés prop de la família.

Jo naixeria el 30 de maig, a Artés, a cal Pere. El meu germà Marcel·lí va néixer el 8 de novembre del 1939, a cal Pau Magí, també d’Artés.

Llavors el pare va posar-se en contacte amb els germans Vilarrúbia, de Torrellebreta. Hi havia una plaça vacant al poble de Balenyà. Va decidir demanar-la. Com que feia cinc anys que estava a Torà, podia sol·licitar el poble que més li interessés. Va fer els tràmits corresponents. Fins i tot va anar a un altre poble per enviar la documentació per tal que no corregués abans d’hora la notícia de la seva marxa. Crec que després fins i tot se’n penedia, però ja no va ser a temps de rectificar, ja tenia concedida la plaça de Balenyà.

La primera visita fou una mica problemàtica. L’acompanyaven en Joaquim Vilarrúbia, en Josep Maria Vilarmau i no sabem si hi havia algun altre amic. El resultat és que anaren a parar a l’estació de Balenyà, que era la primera estació de mercaderies per als pobles propers: Tona, Seva i Taradell. Els bons amics de Torrellebreta, els germans Vilarrúbia, foren els qui li aconsellaren aquest poble, per diversos motius: comunicació amb Vic, llibertat d’acció, proximitat amb Barcelona, etc.

El lloc on hi havia l’ajuntament era els Hostalets de Balenyà. Per tant, varen haver d’anar als Hostalets: un poble en què, en aquell moment, predominava l’agricultura i amb poques indústries. La gent havia d’anar a treballar a Centelles, a la indústria tèxtil Estabanell o a altres. La població estava molt disseminada. Hi havia el poble dels Hostalets, el poble de l’estació de Balenyà, el barri de la Cogullada, la parròquia de Balenyà, avui santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda…

Llavors el batlle era en Joaquim Llorens, en Quim Carol, una bellíssima persona, que encara que tingués les seves idees polítiques i que a partir del juliol del 1936 formés part del Comitè, va ser sempre un bon amic de la meva família.

El pare va presentar-se a l’alcalde. En Joaquim l’acompanyà a l’escola. De fet, era un desastre. Tampoc no hi havia un habitatge una mica decent. El pare i la mare recordaven Torà de Tost. Crec que s’enyoraven. Però l’alcalde va proporcionar-los un piset gairebé nou. Això ja els va animar. També canviaren el lloc de l’escola. Aquest pis de planta baixa ha sigut casa nostra des d’aquell moment i fins al 1984.

S’incorporà a l’escola en començar el curs 1932-1933. En aquells moments tenia una matriculació de 80 a 90 alumnes; des dels quatre anys fins a l’edat en què els nois podien anar a treballar. La Conxita, o Xitó, com ell solia anomenar-la familiarment, feia seva tasca domèstica, però, a part d’aquest treball diari, potser monòton, tenia cura de l’estat delicat d’en Miquel. El cuidava com un pollet. L’ajudava a l’escola, ensenyant als alumnes més petitons com feia a Torà. La diferència era la quantitat d’alumnes.

Els ràpids d’Imatra i el paradís terrenal. Les hores de treball a l’escola eren força llargues. Al matí, la tarda i al vespre. A la classe nocturna assistien alumnes de major edat. Tot i així, ell aprofitava qualsevol moment de lleure per a les seves afeccions. Estudiar, llegir, escriure. Rebre les visites dels pares. Atendre les consultes dels alumnes. No parava. Recordo que després de dinar anava a fer un passeig. S’arribava a la font de Vall·llossera i s’endinsava al bosc. Va trobar un lloc arrecerat, que hi passa un rierol, i el va batejar amb el nom de ràpids d’Imatra. Els dissabtes a la tarda ja anava més lluny, cap a sota d’uns camps que hi ha prop de la casa de pagès de Sant Mamet. Allà també hi va trobar un lloc molt bonic, ja que, quan acabava el camí, trobava una petita esplanada plena d’herba, i la frondositat dels arbres i matolls formaven com una petita cabana que protegia de mullar-se si queia alguna gota d’aigua. El va batejar amb el nom de paradís terrenal. Quan arribàvem al lloc, fèiem el senyal de la creu i resàvem pare nostre. Llavors berenàvem: una llesca de pa i un tros de xocolata. Hi continuava llegint o prenent notes, mentre nosaltres jugàvem. Sempre l’acompanyàvem fins que fórem un xic més grans. En posar-nos a treballar, les coses varen canviar.

Recordo que, en un passeig d’aquests, tenia una gramàtica russa i un llibret de contes en aquest idioma. Quan tornàvem cap a casa, ens explicava el conte que havia llegit. M’atreviria a dir que en poquíssims dies, en poquíssimes hores, havia après l’idioma. Tenia aquesta facultat, que s’obté a través del treball i, també, de la inspiració que ve de dalt.

Els dissabtes al matí prenia el tren correu, per allà les nou, i s’arribava a Vic. La primera visita era a l’església de Sant Felip; anava a confessar-se. Feta aquesta feina, seguia aquest recorregut: Llibreria Sala, Biblioteca Balmes, Biblioteca i Museu Episcopal, on es trobava amb el Dr. Eduard Junyent, Casa Caritat, fent la xerrada amb Mn. Jacint Costa. A can Sala es reunien diversos homes de lletres.

L’activitat literària durant els anys quaranta i cinquanta. Un cop acabada la guerra, el pare torna a treballar de ferm. Participa en certàmens literaris, dóna conferències i s’estén per tot arreu. Cada vegada és més conegut. Treballa intensament. És membre de l’Esbart de Vic. Funden el Patronat d’Estudis Ausonencs i comencen a editar la revista Ausa. Tenia la responsabilitat de la secció folklòrica de l’entitat i d’aquesta publicació.

Escriu un reguitzell de goigs: Goigs en llaor de la Divina Pastora; Goigs al Santíssim Sagrament, premiats en el concurs literari organitzat pels Amics dels Goigs, i amb motiu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, de l’any 1952; Goigs en lloança de sant Julià, patró del ram de la pell de la ciutat de Vic; Goigs de la Verge del Carme de la Torre d’en Franc, venerada en la capella de la família Oliva-Feliu de Vic. L’any 1950 va fer el pregó de les festes de Vic en honor a sant Miquel dels Sants, fill i patró de la ciutat. També va escriure l’himne oficial de l’any marià, del Bisbat de Vic, que li fou premiat. Col·labora intensament amb els aplecs de Matagalls i fou considerat el segon poeta del Montseny.

Hi ha un treball acabat l’any 1952 titulat Col·lecció de modismes catalans. Conté aproximadament unes 150 pàgines.

Va escriure diversos treballs sobre personatges relacionats amb la Plana de Vic: Verdaguer, poeta de la cançó; Mossèn Jacint Verdaguer i la comarca del Ripollès; Verdaguer i el Montseny (en dos fascicles); El espíritu vicense de Balmes; Balmes i sant Antoni Maria Claret, Verdaguer i Torras i Bages.

També existeix una col·lecció de guions radiofònics, uns vigatans i altres balenyanencs.

Les produccions intel·lectuals, cada vegada, cada dia, anaven creixent. Certàmens literaris, jocs florals, conferències…, tantes i tantes coses i treballs que sembla encara impossible que pogués tenir temps… de viure! Per acabar-ho d’arrodonir va venir a estiuejar als Hostalets un bon amic, en Tomàs Roig i Llop, un home de lletres o, millor dit, un lletraferit, que té publicats tota una sèrie de poemes i treballs intel·lectuals. Advocat de professió i organitzador de certàmens literaris i jocs florals, en Tomàs Roig pregava al pare que participés en tal o qual concurs. Això també ho feia el Sr. Octavi Saltar i Soler. Aquests dos personatges havien sigut molt amics, però resulta que tots dos es varen enamorar de la mateixa noia, i varen començar les seves desavinences. El pare, que sabia tot això, i era molt prudent i conscient de la situació, mai no va ficar-se en llibres de cavalleria. O sigui, que continuà mantenint l’amistat sense ficar els peus a la galleda. Sabia el que es feia.

A part dels seus treballs, que li interessaven, li venien a sobre aquells altres que la gent li sol·licitava: poesies de primera comunió; poesies per a difunts; poesies per a alguns alumnes, per felicitar el pare, l’àvia o l’avi, o la tieta; poesies de fadrí major, de casament… Quan el convidaven a noces, a la celebració d’algun sant, en alguna primera comunió, a la matança del porc…, ell, sense demanar-li-ho, ja sabia el que havia de fer: uns versos. Ja no parlem dels poemes familiars. Aquests li sortien com els pets. En moltes ocasions havia d’improvisar i ho feia tan natural que ningú no hauria cregut que aquella poesia era feta en aquell precís moment. En una castanyada dels de l’Esbart de Vic, que crec que va ser a Torrellebreta, el diàleg o xerrada entre els components havia de ser en vers. No cal dir-ho: ell va guanyar la partida.

Pare i avi. Vaig aprendre d’escriure a màquina de molt jovenet. El Sr. Josep Raventós, secretari de l’Ajuntament, ens deixava la màquina d’escriure i fins i tot el paper de carbó per a les còpies. Tots els treballs, fossin de prosa, poesia o d’altres, els passàvem a màquina entre el meu germà i jo. Moltes coses les apreníem de memòria, per haver-les de repetir, o per sentir-les de la seva pròpia veu, cosa que tot sovint feia quan havia acabat un treball.

Ell ens feia seure, ens llegia la seva producció literària o una conferència que potser l’endemà havia de fer en un lloc o altre. Ens preguntava què ens semblava, si era bo, si era massa llarg, etc. Volia conèixer l’opinió familiar. A més, ens demanava que, quan anéssim a sentir-lo, ens poséssim en un lloc prop d’ell, per tal que li féssim senyal que la cosa anava per bon camí, que se sentia bé… La seva veu era una mica flaca i havia de fer un esforç perquè tothom el sentís.

Va arribar un moment que les famílies barcelonines anaven a passar l’estiu en un lloc o altre. Els Hostalets va ser un poble privilegiat. Es construïren força torres, i els estiuejants abundaven. El problema eren els fills, estudiants que havien suspès assignatures. Començaren a demanar-li, al pare, que els fes classes particulars. Això va ser la causa que es trobés obligat a quedar-se als Hostalets, i no poder fruir de les vacances. També ens va tocar a nosaltres. Els petits deixebles que començaven a llegir, a sumar i restar, que per a ell representaven un problema, ens els passava a nosaltres, per preparar-los per tal que, quan ell els atengués, almenys pogués portar-hi a terme un treball de més qualitat.

Quan va néixer la nostra primera filla, ell n’estava enamorat. Nosaltres gairebé no podíem accedir a la seva biblioteca. Ens era difícil tocar un llibre sense el seu permís. Calia tractar-lo amb tota delicadesa i deixar-lo com l’havíem trobat. No podíem obrir-lo massa, ni girar els fulls llepant-nos els dits. Una severa rectitud que, per sort i gràcies a ell, hem procurat de mantenir sempre. Quan al vespre tornava de l’escola, agafava uns coixins, posava la Rosa allà, i, quan la tenia ben col·locada perquè no caigués, li recitava allò que havia escrit durant aquell dia. Li deixava fer i tocar tot allò que per a nosaltres gairebé era prohibit. No és d’estranyar que la nostra filla, quan sortia de l’escola, esperés l’avi, i aquest li donava les carpetes perquè les dugués a casa. Ella, tota cofoia, i el padrí, tot satisfet, anaven cap a casa.