L’enyorat amic Miquel era tan mestre que sempre que hi parlaves, tractéssiu del que es tractés, te n’acomiadaves havent après alguna cosa nova. És que ell sempre donava bon gra i res de palla buida!

Em va fer molta alegria de trobar-lo en el Curset de Perfeccionament de mestres ja propietaris. Llavors jo estava cursant la carrera a la Normal Catalana de la Generalitat. S’acabava d’inaugurar el Curset de Perfeccionament de mestres propietaris. l ell hi era. Com es va aprofitar de les xerrades del senyor Galí, d’Artur Martorell, de Margarida Comes, d’Amadeu Visa, del doctor Roura, de Pau Vila, etc.!

Per ell, aquells dies, viscuts a la nostra Normal, foren una Festa Major Pedagògica i aprofitada plenament. Allò que el feia més content era comprovar com eren aprovats i reforçats molts dels seus sistemes educatius. De llavors ençà, es llançà, sense cap engruna de temença, a l’ensenyament així confirmat.

No sé pas com s’ho feia, però sempre estava en condicions de donar-te una opinió i una orientació de qualsevol tema pedagògic que li poguessis plantejar.

Durant les mesurades xerrades pel seu bosc preferit, batejat per ell mateix amb el bonic nom de paradís terrenal, havíem, ell i jo, en amical intimitat, discutit una mica de tot. Alerta a fer-hi l’entès, el savi, perquè en sorties ben escaldat. Ho sé per experiència pròpia. I no em dol gens de reconèixer que el qui sortia més ben parat de la discussió era ell, però el més afortunat, tu! Sempre en treies quelcom que algun moment o altre et faria servei. Potser una de les coses més admirables d’ell era que mai no s’aprofitava d’aquesta innegable superioritat per rebaixar el seu contrincant, ni per posar-se a la solapa galons de cap mena. Era un savi humil, però sempre defensor de la veritat, encara que la tasca no resultés prou agradable. Potser per això els valors culturals del Sr. mestre dels Hostalets no van pas ser prou reconeguts i prou aprofitats. Cal lamentar-ho, com cal lamentar la seva mort quan havia assolit una maduresa espiritual i cultural que ens hauria donat “autèntics fruits saborosos”. Déu sap per què! Amic Miquel, fins sempre!

Centelles, maig del 2000