L’Anhel

Lema: Diàleg del pelegrinatge

-Misantropia? Absurd. inconseqüències.
Fugint de l’home, sempre trobaràs
les teves egolàtriques presències
que et barraran el pas.

-No és l’absolut d’un odi que naixia
el que em mou l’esperit trist, decebut.
És el dolor; l’afany d’un millor dia
en el meu clos d’austera solitud.

Ja ho sé. ¿En mi mateix tinc confiança?
L’home és un llop. El clàssic ho afirmà.
Fujo només del mal, amb la recança
de sentir-me’l al pit -negra frisança-;
d’endevinar-lo al pit del meu germà…

Horror del llot i la mentida;
de la vilesa i dels cataus d’infern…
Anhel de viure aquella vida
que s’assembli al Demà perfecte, etern.

-Per evitar la greu companyonia,
la petja del semblant, ¿on vols anar?
-Amunt Entre les roques sé una via
que duu a un racó de món on tot és clar.

-Tot?, tot? ¿L’ombra del passat -memòria
de l’enclusa i del mall, forjadors teus;
de l’enveja i l’orgull, del pes d’història
que tu arrossegues en batgatges greus-?

Damunt de l’ombra i sobre les ferides
el temps hi posa un vel suau, teixit
en el teler del cor i de les vides
per la menuda aranya de l’oblit.

I si s’esqueixa el vel, i la mirada
reviu les rutes del passat turment,
serà més gran la joia freturada
de l’alliberament.

-Entossudit en l’enganyosa dèria,
¿on podràs llençar el feix
trista, càrrega humana de misèria,
que és la nosa constant de tu mateix?

-El llençaré pels cingles de l’altura,
un xic a cada pas, sempre pujant;
i a cada pas serà també més pura
la meva fe exultant.

Potser sentiré lluny el foll deliri
de l’udolar del món darrera meu,
més serà dolç aqueix lleuger martiri
dialogant amb Déu!

-¿I no hi parles, aquí, mentre sofreixes?
I no tens el conhort d’un viu pregar?
¿Per què, il·lús, maleeixes
la cadena d’esclau que estreny la mà
si l’esperit és lliure, si l’enlaira
la tempesta del món exterior?
Encara ets molt de fang; no en saps pas gaire
de fer-te, tot, Amor…

-Què més, què més voldria?
Si això tinc per senyera i per escut!
El món, del Bé que vull, em clou la via…
Viure amb traïdors? Lluitar amb la Hipocresia?…
I si jo me’n vestís…? Sóc un vençut!

-Crist ho semblà -Senyor de la Victòria-.
També és per tu que va morir clavat…
Pel camí de la Glòria
són flors de sang les punxes del pecat.

Vèncer! Oferir! Coratge i ardidesa
d’aqueixa Germaneta tan humil
que es barreja amb el mal i la pobresa
i no es fa presonera del llot vil…

L’intens perfum del lliri que hi creixia
davant del Cel no es perd.

-I el de l’arbre que varen plantar un dia
els homes solitaris del desert?

-És veritat: en la vital delera
de l’lnfinit, són bons tots els camins.
El cor encès, la petja dreturera,
és el que cal per assolir els confins

on l’esperit es bastirà l’estada
d’incommovible fonament…
Soldat o anacoreta, tens signada
la Creu damunt el pit, dolç o valent,

i, com Jesús, l’hauràs de dur per mèrit
pels Calvaris que et fas o que et faran…
Si et pesa i caus, ¿et guanyarà el pretèrit
o bé tindràs prou cor per dir: -Avant!-?

-Avant! Sí: pregaré que l’aigua clara
de la Gràcia, del doll d’ajut diví,
brolli entre molsa o en la roca avara,
arran de llavi, pel feixuc camí.

Sotjaré, alegre, el mal i la feblesa;
amb Sant Francesc, fervent, caminaré…
Però, Senyor!, tingueu-me la ma estesa,
que em dugui per la ruta que jo sé,

i embriagueu-me amb les amors volgudes
que l’ànima trobava en ses dolors.
Al niu d’aquelles roques cantelludes
em sento prop de Vós!

L’altar de la Natura, que allà es nimba
amb resplendors dels cims immaculats;
els Salms d’aquell torrent que ardit s’estimba
-amic de les pregones soledats-;

la veu d’aquella gent, santa paraula
-com la que un jorn la mare m’ensenyà-;
la llengua dels passats que al Cap de Taula
sap beneir, sap creure i sap pregar;

la sembra pia i el furgar de rella;
el bronze antic que toca a oració…
Oh, tot vostre i tot meu! Vull ser-hi ovella
de Vós, únic Pastor!

-¿Quin èxtasi fervent et corprenia?
¿Doncs, què faràs quan et reprengui el gel?

-Igual que el foc, també em consumiria:
l’encís que enyoro és com un tast de Cel.

-A la Ciutat o al cor de la Muntanya,
si vols la Pau benigna del Senyor,
fes triple brasa de la teva entranya:
l’Amor, el Sacrifici i el Perdó.

Els enemics de l’ànima s’esmolen
les ungles, com tres llops, per tot arreu…
Prò els enemics de l’ànima tremolen
si Déu els parla perla nostra veu.

Adéu, amic! Que els aires de l’altura
et facin pur i et tornin fort i sa.
Corn Sant Francesc, a tota criatura
digues de cor: -Germà!

I Crist transformarà totes les coses,
fent-les amables al teu cor fidel,
i en les ferides posarà cinc roses
que et donin vida amb els perfums del Cel.

Miquel Bosch i Jover

2 pensaments sobre “L’Anhel

  1. Retroenllaç: Miquel Bosch i Jover. Poeta d’ahir, d’avui i de sempre – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miquel Bosch i Jover. Poeta d’ahir, d’avui i de sempre – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s