Turment Espiritual

Lema: Flor de pregària

                  I

Canto el poema de servar les hores meves;
que fossin, com fadades, recíproques hereves.

Les «meves» sols aquelles que, dintre el meu pregon,
m’encisen, lluminoses, l’estada d’aquest món.

Idèntiques? Diverses? Plaent monotonia!
Ma vida en una pàgina d’història clouria.

Ben sòbria i senzilla: que enmig del blanc florís
l’espill de la meva ànima i els fets en un sol fris.

Voldria un jorn benigne, breu d’eternal durada,
dinàmic d’una gràcia en l’aire concentrada;

que l’aigua de bellesa deixés aquella set
per beure amb deler rítmic, sense eixugar l’indret.

Volcà d’inquietuds que dintre meu l’arbores;
flagell estimulant que els blaus espais devores:

de vostra lluita dura i de l’encís que fuig
voldria fer ma vida: tresor, batec, sopluig…

Jo prou les triaria les hores escollides,
percussions fecundes del temps, ara esmortides.

Com una aranya activa faria el meu teixit:
la tela d’existència clavada a l’infinit.

Faria el nom de mare d’eterna fortalesa:
jo, sempre infant que amoixa l’argent de sa vellesa,

que el temps no sentiria -estàtica virtut-;
ella, el meu àngel cèlic, d’augusta joventut.

Ara és una barreja de lluites i recances
-viratges que m’allunyen la ruta de gaubances-,

i en la grisor gelada del llibre que el cor sent,
el martelleig de lletres es diu enyorament.

Els horitzons que em Volten en mon forçat viatge
em fan posar una llàgrima damunt el vell paisatge

-real de carn i terra i alhora fet d’anhel
el natural paisatge que és el cel dessota el cel-.

Penar dantesc m’acora. Per sempre jo el perdia?
La ruta estranya i sola per on mon peu fa via

¿té un terme d’esperances que esborraran el dol,
i pot refer la història amb l’aire d’un revolt?

Camino sota el signe d’atzar indesxifrable
o el meu futur vindria, precís, imaginable,

pel pes actiu i rígid de Voluntat? És Déu
que llança el negre obstacle al cor que es gronxa, lleu,

per posar preu de mèrits ala sublim conquesta
que, lluny de les misèries de la terrena festa,

és immortal?…

                         II

Oh, vine, llum santa de conhort,
que allunyes les fangueres, les ombres de la mort!

Retorna a l’equilibri la vida que tremola
i en un turment de dubtes i desenganys s’escola.

Si el martelleig de lletres es diu enyorament,
ma sang sigui la tinta pel llibre indeficient:

la història sublimada, ací sols pressentida.
Els ulls carnals, tots tèrbols per una fe exhaurida,

només saben fitar-la per boires de neguit,
i el cor vol el raig fúlgid d’uns ulls tot esperit.

El mot que ara em calciga -Dolor- serà el sagrari
del goig diví que ens duia la gesta del Calvari.

Per què, foll, em creava l’infern de la tristor,
si la lliçó del Mestre vessava de claror?

Oh, Redemptor i Pare; oh, Mestre de dolcesa:
feu que en ma ruta baixa la tingui ben apresa.

Que el pes de la matèria que duc arrossegant,
que el mur t’ombra terrena que es posa al meu davant,

no em facin orb ni em llevin meravelloses gales:
la llibertat excelsa d’intern bategar d’ales.

Que mai l’oblit no em llenci pel seu abim afrós,
car tot allò que cerco és sempre prop de Vós.

I que com Vós suporti la Creu amb coratgia;
i que com Vós estimi fins al darrer moment;
car vos per aixecar-me la Llar de l’alegria
l’aneu pastant amb gotes del meu mortal turment.

Miquel Bosch i Jover

2 pensaments sobre “Turment Espiritual

  1. Retroenllaç: Miquel Bosch i Jover. Poeta d’ahir, d’avui i de sempre – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miquel Bosch i Jover. Poeta d’ahir, d’avui i de sempre – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s