Lema:
Inici d’Història o Sinaí de la Pàtria – Escala de la Glòria
                     (Verdaguer)

         I. Gènesi i amor

En l’alt designi de l’Eternitat,
forjava el Pare el monument titànic…
I el viure nostre en ell ha començat
sota la volta d’un portal romànic.

Petita entrada i símbol de Betlem;
cambra i altar d’excelsa pairalia,
on amb la Mare dolçament parlem,
pujant camins de Salve i Lletania.

Déu ja lloava l’Ara de virtut
que ha volgut ésser maternal Princesa,
i veia el temps de goig i plenitud,
amb el palau de còsmica grandesa.

Déu ja preveia el lloc i la saó,
i aquella Cova oberta en la cinglera,
on la petjada de l’humil pastor,
sabrà trobar la mística drecera.

Quan el món pur dels cèlics missatgers
veu esclatar la ingent cosmogonia,
serien els àngels -mestres argenters-,
amb l’eina d’or, el soli de Maria.

* * *

l exulta, i cau, i bull la humanitat…
l el Redemptor ja és carn d’una Donzella.
I al món ressona el nom de Montserrat,
i al nostre cel floreix una altra Estrella.

         II. La Verge i la Pàtria

I neix la Pàtria, en un bateig doblat
d’amor de Crist i sang de Reconquesta.
La nostra història avui ha començat,
entre la lluita i el repic de festa.

Dues figures d’auri pergamí
són les columnes d’aquest tros de terra:
el Bisbe sant que el Lliri ha vist florir;
el Comte noble tot colrat de guerra.

La Creu avença i va estenent enllà
l’ample segell d’una abraçada pia,
i una campana ensenya de pregar,
mentre s’allunya el crit de moreria.

Ara, amb l’Estel que no tindrà ponent,
ves endavant, oh terra beneïda!
La Fe i la Sang del teu escut valent
seran l’essència de la teva Vida.

Ara que sents un clam devot al pit,
amb el fulgor que il·luminà la Cova,
ressoni el mot que et dicta l’Esperit:
sagrat oracle d’una llengua nova.

l parla; i prega: que el batec del cor
ompli l’espai de lloes a Maria;
i sigui bronze, i fontanella d’or,
i llum rectora, i flor de Poesia.

Font cristal·lina d’un brillant demà
sigui la llengua doblement materna,
amb la cançó d’un transparent brollar
dins l’harmonia universal i eterna.

        III. El Sinaí i el rusc

Bíblica imatge del suprem Destí
que tots els pobles en l’Amor junyia,
«és Montserrat el nostre Sinaí››,
per la Llei Nova que ha signat la via.

Taules immenses del Decàleg greu,
i un Cor de Mare amb joia redemptora.
Rocam precís dels Manaments de Déu
i la tendresa santa que enamora…

¿Què més voldries, Pàtria naixent,
que la mirada de la Verge Bruna
i el dolç govern d’un ceptre provident,
índex i nord d’autèntica fortuna?

Vols una llar: mirífic Natzaret:
on la virtut domini tota fressa,
per la lliçó del Pare Sant Benet
-beat servent de la gentil Mestressa-.

Vols un eixam d’abelles monacals
que, en aquest Rusc, facin la mel més pura,
amb el. brunzit de normes immortals:
la lletra, el cor, l’alè de l’Escriptura.

És cada roca, amb els gravats sublims,
verset i llibre d’unció divina,
i ens fa de Guia, irradiant dels cims,
l’auster gresol de llum benedictina.

Ara el seu raig es fica a cada llar,
i és tot claror en l’àmbit del llinatge
poble sortós que t’han encès un Far
de cara al Port del terrenal viatge!

¿Què més faràs, tot penetrat d’espai,
quan un vident et ritmi la Paraula,
sinó exhalar el cant d’un Virolai,
sota l’encens del venerat Retaule?

Canta fervent la glossa del destí
que ha consagrat les gestes de la història;
i puja amunt, amb brots de romaní
-tu que has trobat l’escala de la Glòria-!

            IV. Ara i sempre

La fe del poble que guarneix el niu
broda amb delit l’aurífica peanya,
i amb un cisell de brillantors escriu
la gesta heroica i filial d’Espanya.

Sants i guerrers, jerarques i pobrics,
seguint fidels la secular cadena,
van abocant les joies i els bonics
per a la Reina i la Diada plena.

S’enjoiarà l’Estrella d’Orient
amb una randa d’ones infinites,
i seran perles d’un cinyell d’argent
les pedres velles de les dotze ermites.

El braç dels fills aixecarà a l’atzur
la Reina i Mare, en tron d’orfebreria;
mes cada pit serà l’estatge pur:
el setial que l’anima bastia.

Salve, Senyora del reialme bell
que el Comte Guifré somnià en creixença!
Salve, Regina que regneu per ell
i hi regnareu en perennal defensa!

Tots els sentits del muntanyam gegant
modulen l’himne d’èpic romiatge,
i el. gran Rosari brolla, desgranant
denes informes de penyal salvatge.

La processó ja és imponent conjunt:
prodigi nou que creixi es descabdella,
com riu immens que es gira cap amunt,
xuclat d’encís per una mar més bella.

Amunt! Amunt! Volada d’esperit,
sublim repòs d’aquest Tabor vernacle!
Amunt: Amunt! Bressol de l’Infinit
i flama encesa de constant miracle!

L’arcada humil del patri naixement
ara és Sagrari en el nou mur titànic;
volta que creix; blavor de Firmament,
damunt les messes del sembrar romànic.

Abats i Bisbes tornen a llegir
les meravelles de l’antic missatge,
i tot un poble es fon d’amor diví,
sota el mantell de la sagrada Imatge.

Vós l’inspireu, obrint aqueixa Mà
que ens ha criat amb doble Providència:
Mare feinera que ens pasteu el Pa
amb aquell Blat d’incorruptible herència.

No ens en mourem mai d’aquest Portal,
llinda del Cel oberta nit i dia,
que és el Misteri d’un joiós Nadal
i l’Evangeli de la nostra via.

Vida i dolcesa; Paradís tornat;
ceptre i senyera que d’Amor empunya…
Tot, fos en la paraula -Montserrat!-.
la rel, el cor, l’Altar de Catalunya!

Miquel Bosch i Jover