Lema: Verdaguer, present de Déu a la Pàtria

No la portava al braç… No la tenia
de l’Art excels com natural joiell…
Cor i esperit vibrant, doll d’harmonia,
la Lira magna és ell!

Déu n’era el Músic; i va fer-lo Oracle
veient un poble infant o renaixent;
i revifava amb notes de miracle
el verb i el ritme de pairal accent.

El bleix diví brollava en Poesia:
veu de la terra fosa amb la de Dalt;
la gran Lliçó, que mai no prescriuria,
de la Cançó immortal.

La Mà divina té les cordes tenses;
les fa parlar amb un so meravellós…
I les estrofes van creixent, immenses,
des d’un bressol senzill i gloriós…

La Fe hi posà la corda beneïda;
la Pàtria en forjava una amb mall potent;
l’Amor suprem, amb foc d’eterna vida,
duu la més abrandada, humil, roent…,

i de l’entranya de la mar llatina,
amb mitològic bronze batejat,
lliga el món vell i el món que s’endevina
la corda heroica que ofrena el Passat…

i Catalunya. canta i viu; sospira
i reneix triomfant.
l es ella, amb Deu, que va polsant la Lira,
feta, en el niu, un «Rossinyol gegant»…

Cantor vident o Lira humanitzada,
cada corda en batec té llum d’estel
l’arrel és a l’entranya persignada,
i l’altre cap es colla amb l’or del Cel.

Del geòrgic terròs de Folgueroles
fins més enllà del blau de l’Infinit.
Llegendes, refilets, poms de violes,
continents enfonsats, místic delit…

La mare en pressentí les meravelles:
l’entranyable instrument
ja escampava en la llar grapats d’estrelles;
pregava, i deia la cançó fervent…

Ara hi canten els àngels; i al Cenacle
el Sol d’Eucaristia és fulgurant,
i passen per l’espai vents de miracle;
i la Lira n’és un, tota vibrant…

I gaudeix el Senyor, de la seva obra;
del so i la llum de cada mot dictat,
i de la Llar antiga que recobra
el verb i el ritme d’un anhel sagrat.

Vivent, perenne, Verdaguer respira;
salva la Pàtria el seu vibrar fidel,
i és -immortal- la catalana Lira
que aixeca el Calze i l’ofereix al Cel.

Miquel Bosch i Jover