Lema: Glossar Mossèn Cinto i l’Eucaristia

            I

Gentil rossinyol
s’enlaire i refila
pels àmbits pairals,
Jardins de Maria.

La Pàtria fidel
que plora i sospira,
sentint refilets
somriu i es revifa:
la Plana i els cims
tots treuen florida.

L’excels rossinyol
del niu ja sortia;
volant pel passat,
veu mars en bullida,
i el béc poderós
diu gestes antigues
en llengua del cor
-pagesa i pubilla-:
un món enfonsat;
un món que naixia…

I canta el Bressol;
la Llar adormida;
la glòria que fou
i torna a la vida…

Cerca un niu millor;
l’Amor el guarnia:
Sagrari del Crisi;
Verger de Maria…

           II

El bon rossinyol
s’envola a la Vinya.
«Doncs, ¿què en portarà?
Doncs, ¿què en portaria?».

Té set flamejant;
delera infinita…
Madurs ja els raïms
que suen sang viva,
els cull, refilant
de nit i de dia…

Per cada granet,
dia i nit refila
cançons immortals
que Déu beneïa.

           III

El bon rossinyol
Va a la Coromina.
«Doncs, ¿què hi collirà?
Doncs, ¿què hi colliria?»

Rossegen els blats;
s’inclina l’espiga…
Té fam d’esperit
i cull Pa de Vida.
En menja un bocí,
un gra cada dia;
per tots els germans
fa plena collita,
car té el bec ungit
per gràcia divina.
Hi posa el seu cor,
i canta i refila.

         IV

Pels místics verals
el troba Maria.
«¿Què em duus, Rossinyol,
cantor de ma vida?».

«L’amor meu no té
penyora més fina:
us porto penjolls
de Raïms i Espigues
en verb flamejant
que Jesús m’inspira.
Preneu el cistell,
que l’Amor l’omplia…».

La Mare somriu:
li plau la collita…

I exalta el béc d’or
de l’Eucaristia!

Miquel Bosch i Jover