Biografia – Sílvia Bardají, Anna Baró, Laia Francàs i Gemma Martín

El 18 de juny de 1900, a les vuit del vespre, neix a Calders, Miquel Bosch i Jover, fill de Jaume Bosch i Camps (Sants, 1859 -Calders, 1903), el metge del poble, i de Dolors Jover i Paixau (Sant Hilari Sacalm, 1862 -Artés, 1937), mestressa de casa. És el tercer fill del matrimoni, però Juliana Bosch havia mort prematurament amb tan sols un any de vida (Santa Maria d’Oló, 1897 -Calders, 1898) i, per tant, l’única germana que li resta és Teresa Bosch i Jover (1893 -1967). Els seus avis per part paterna són Miquel Bosch i Freixas i Juliana Camps i Caballol, nascuts a Mataró, però residents a Sants (Barcelonès). Per part materna, els seus avis són Benet Jover i Berneda i Teresa Paixau, ambdós difunts en el moment del naixement de Miquel Bosch.

Quan fan la primera revisió mèdica al nou nat, li és diagnosticada una descompensació en la vàlvula mitral, per la qual cosa els metges li preveuen poc temps de vida. Així i tot, Miquel Bosch i Jover viu gràcies a les atencions de la seva mare. Segons els seus fills, aquest fet li provoca certes limitacions físiques que el marcaran durant tota la vida.

El 14 de gener de 1903 mor, a Calders, Jaume Bosch i Camps, deixant vídua Dolors Jover i orfes els seus dos fills. Segons Jaume Bosch i Porti, fill de Miquel Bosch, la seva àvia era una dona desimbolta i de caràcter ferm. Aquesta, arran de la mort del seu marit, decideix traslladar la família cap a Sants, on estableix una botiga de gallinaire per tal de subsistir. Però la minsa salut de Miquel Bosch se’n ressenteix a causa dels aires de ciutat i, per això, la seva mare decideix de portar-lo a dispesa a cal Tord, a Calders, on el coneixen com el nen del senyor metge i, més tard, com en Miquel de cal Tord. D’aquesta llar en guarda molt bons records, ja que l’acullen com un fill. A Calders es va instruint gràcies a l’ensenyament de qui es convertirà en un bon amic, Anton Busquets i Punset. L’any 1906 es trasllada tota la família a Artés, al carrer Raval, número 30, a la casa coneguda com cal Pere. Allí la mare estableix una botiga de queviures i serà on més tard Miquel Bosch cultivarà les seves grans amistats, entre les quals es troba el seu veí Pere Feliu, de qui el separa un salt generacional de vint-i-quatre anys; el pintor Soler i Turcó, amic de la infantesa; Josep Gibert, propietari d’un negoci de cava i amic íntim; i Francesc Blancher i Puig, el farmacèutic del poble. Malgrat que viu a Artés, Miquel Bosch no oblida la seva amistat amb Antoni Busquets i Punset.

Durant aquesta època, la seva mare el porta a Manresa a cal metge per tal de fer-li una revisió. Quan aquest observa detingudament el seu historial se sorprèn que el cor d’en Miquel encara bategui.

En arribar a Artés, en Miquel va a escola amb molt de gust, tal com diu en la conferència Quatre mots d’història d’Artés, feta en aquesta població l’any 1951: ”Aquell minyó que, si bé anava a estudi ben de gust, també feia temptador capítol d’entremaliadures”. En aquesta mateixa conferència també expressa el seu reconeixement a Mn. Josep Sala Rovira i a Aparici Jané i Vila, mestres d’Artés, i a Mn. Josep Vilaseca i Carné, mestre de Calders, on va aprendre les primeres lletres. Un cop ha après de llegir, s’interessa per les noveI·les de Josep Maria Folch i Torres i, d’una manera especial, llegeix El Patufet, que compra a la llibreria de cal Malé, d’Artés. És tan gran la seva afecció per la lectura que fa tot el possible per tal d’obtenir diners per comprar llibres. Alhora, però, també ajuda la seva mare i la seva germana a la botiga i estudia. Molt probablement, una de les causes que van fer que es dediqués a la literatura és precisament la seva malaltia, la qual li impedeix dur a terme una vida completament normal com la de qualsevol altre infant. Això comporta no poder sortir al carrer a jugar a futbol, una de les seves grans passions, i haver de recloure’s a casa. Aquest fet, però, li permet dedicar-se a la lectura i adquirir una extraordinària passió per la cultura. D’aquí prové el seu interès per les ciències, les humanitats, les llengües i la poesia.

Els seus primers versos daten de 1910 o 1911 i són escrits en llibretes de butxaca per després passar-los a net. No és, però, fins a l’any 1916 que comença a publicar els seus escrits, probablement després d’haver estat aconsellat per Busquets i Punset, qui finalment li suggereix que publiqui el seu primer poema, el qual apareix a la revista Jorba i duu per títol L’Emigrant. En aquest mateix any, l’11 de juliol, neix la seva primera neboda, Maria Sallent Bosch, fruit de la unió de la seva germana Teresa amb Marcel·lí Sallent, casats el 30 d’agost de 1915. Serà amb aquesta que compartirà les seves inquietuds culturals i serà ella qui l’ajudarà en una bona part del seu treball.

Compaginant els estudis i la feina a la botiga, es matricula a l’Escola Normal de Lleida (on farà molt bona amistat amb Francesc Masclans) per cursar la carrera de magisteri, abandonant així la tradició familiar pels estudis de medicina: molts dels seus avantpassats foren metges cirurgians. Altres motius pels quals decideix d’encaminar el seu futur cap a la docència són el suport que rep per part de la seva mare i la possibilitat d’estudiar sol des de casa, fet que reforça encara més la seva formació autodidacta. Com era habitual en la carrera de magisteri d’aquell temps, Miquel Bosch només s’havia de traslladar a Lleida a fer els exàmens. Compagina els estudis amb el treball a Barcelona en un taller de litografia i s’interessa pel dibuix. Tan sols hi passa una petita temporada, ja que no s’hi troba còmode i torna cap a Artés. Durant aquesta època col·labora amb l’Ajuntament, encoratjat pel batlle, el senyor Janer, que és també mestre de l’escola en la qual realitza les pràctiques.

L’any 1922 guanya l’englantina a Manresa, que és el primer premi del seu palmarès. En seguiran molts d’altres, gràcies a la insistència de dos grans amics: Octavi Saltor i Soler i Tomàs Roig i Llop, que l’animaven a participar-hi.

Tot i els esforços que li comporta aprovar la música, pel seu escàs do de musicalitat, l’I de setembre de l’any I924 acaba la carrera i és el número u de la seva promoció. Es converteix, doncs, en un mestre de minyons. Miquel Bosch, però, no es resigna a limitar els seus coneixements educatius i continua participant en certàmens adreçats a mestres i educadors. Assisteix a tots els que li són possibles, ja siguin de matemàtiques, ciència, llengua o manualitats, malgrat que la seva traça no sigui destacable.

El mestre Miquel s’avança al seu temps en la utilització de mètodes educatius com són l’avaluació contínua de l’alumne i l’ús de fitxes. L’avaluació continua consisteix a fer un seguiment de l’alumne mitjançant unes llibretes que contenen el nom de l’alumne i la seva evolució. Les fitxes són uns fulls de treball engrescadors per als alumnes per treballar la matèria de classe.
Aproximadament durant aquest període, és quan comença a interessar-se per la Conxita Portí de cal Pau Magí d’Artés, de la qual també s’havia enamorat el seu gran amic Josep Gibert. Quan en Miquel va a festejar amb la Conxita, passa per la farmàcia d’en Francesc Blancher, amic íntim, amb qui conversa una estona.

Un cop acabada la carrera, el vuit de setembre de 1924, decideix, juntament amb en Francesc Masclans, anar a Madrid a fer unes proves per accedir al cos d’inspecció. Són suspesos, segons en Joan Rovira, per la seva condició de catalans.

En el curs acadèmic 1926-1927 li donen el seu primer destí a Torà de Tost, un poble de dotze cases prop de la Seu d’Urgell on viurà cinc anys. És acollit a cal Jep, on resideix els primers anys. Allí se sent sol, ja que no té l’afecte de la família ni dels amics. Però aquesta soledat és aprofitada per a descobrir la geografia, el llenguatge, el folklore … i per a conèixer un munt de gent nova. Realitza estudis i investigacions que més tard foren publicats a la revista Ansa, editada pel Patronat d’Estudis Ausonencs i presidida per Josep Pratdesaba i el Dr. Eduard Junyent. Amb la finalitat d’oferir-li companyia van a passar una temporada amb ell dos amics artesencs: en Gibert i en Turcó.

L’any 1930 guanya un premi literari a Manresa i un altre a Barcelona amb motiu de la Festa del Llibre.

El 8 de gener de 1930, Miquel Bosch i Jover es casa amb la Conxita Portí, malgrat l’oposició de la seva família, que creu que els Portí no són una bona família per als Bosch. És una cerimònia senzilla, a primera hora de la matinada, i, per tot àpat, fan un esmorzar de xocolata amb pa torrat.

De viatge de noces van a Barcelona, on passen moltes hores del dia a les llibreries, en les quals Miquel Bosch fulleja llibres i Conxita Porti l’espera asseguda en una cadira. A partir de la seva unió, Miquel Bosch ja no es torna a sentir sol, perquè des d’aquell moment Conxita Portí també es trasllada a Torà de Tost. Tenen un piset situat a la mateixa escola, però la seva estreta relació amb els de cal Jep fa que quasi facin vida en aquesta llar.

Conxita Portí no es queda al marge de l’escola, ja que dedica el seu temps a ensenyar a llegir i a escriure els infants. A més, ensenya les noies a cuinar, cosir i cantar, malgrat que no havia estudiat mai música.

Miguel Bosch, per la seva banda, i ara amb més temps lliure, es dedica plenament a la seva vocació intel·lectual.

Per baixar al poble més proper, calia fer tres hores de camí a peu, però a cal Jep tenien dues mules que alleugerien el camí. Per tal de no perdre contacte amb la família resident a Artés, hi anaven a passar uns dies per les vacances d’estiu, Nadal i Setmana Santa; sobretot a l’hivern, quan la neu els impedia de fer una vida normal. Treballava intensament i sense descans, però encara tenia temps per a mantenir el contacte amb tots els seus amics intel·lectuals.

Treballa i col·labora a les revistes La Pàtria, Gazeta de Vic, Joventut Catalana, La Mainada, La Marinada, Segarra, Gavarresa i Cròniques Esportives.

Un dia nevat d’hivern arriben a Torà Marcel·lí Sallent, cunyat de Miquel Bosch, i dos artesencs més. El primer pensament que li ve al cap és que alguna cosa ha passat a cal Pere, però, un cop els visitants s’han refet de la caminada, exposen el motiu de la seva visita. A Artés, després de la proclamació de la República, l’Ajuntament es troba immers en un caos burocràtic i necessiten Miquel Bosch per tal de restablir la situació. Durant el curs I93I-32, Bosch demana el trasllat a causa de les nombroses pressions per part de familiars i amics. Influeix molt en aquesta decisió el fet que Conxita Portí estigués embarassada del primer fill. Per aquest mateix motiu, per les vacances de Nadal d’aquell any, Conxita Portí ja es queda a viure a Artés. Miquel Bosch demana la plaça dels Hostalets de Balenyà per influència dels germans Vilarrúbia. Algunes de les raons per les quals tria aquesta destinació són la bona comunicació del poble amb la ciutat de Vic, l’àmplia llibertat d’acció i la seva proximitat respecte a Barcelona.

Malgrat la incomunicació del poble de Torà i les incomoditats que comporta viure-hi, a Miquel Bosch i Conxita Portí els sap greu marxar-ne, ja que se senten una part més del poble. Aquesta etapa de la vida a l’Alt Urgell és molt enriquidora per a Miquel, tant moralment i espiritualment com físicament, perquè els aires de muntanya li proven. A més a més, millora la seva salut, perquè es veu obligat a fer més exercici que abans.

Passat poc temps, i malgrat la seva indecisió en el moment de deixar Torà, li concedeixen la plaça de mestre als Hostalets, que havia demanat amb anterioritat.

El 30 de maig de 1932 neix el seu prirmogènit, al carrer Raval número 30 d’Artés, a cal Pere. El bategen amb el nom de Jaume.

L’estiu de 1932 el passa a Artés envoltat de familiars amics, sense oblidar la feina que comporta el trasllat de les pertinences de Torà cap als Hostalets. A més, té temps per
escriure, llegir i estudiar, cosa que mai no oblida. A part, col·labora en la redacció d’alguns articles per a la revista manresana Jorba, dirigida per Anton Busquets i Punset des de 1926, any de la mort d’Oleguer Miró i Borràs, el primer director de la revista.

El setembre de 1932 comença el curs acadèmic als Hostalets de Balenyà, deixant enrere tota l’etapa de Torà i totes les incomoditats passades. Aquestes, però, no desapareixen en arribar a Balenyà, un poble agrícola, poc industrialitzat en aquells moments i amb menys de 800 habitants, la major part dels quals s’havien de traslladar a Centelles (el nucli més important de població de la zona) per anar a treballar. Com hem dit, la llibertat de moviments i la proximitat respecte a Vic i a Barcelona havien influït molt en el trasllat als Hostalets de Balenyà; tant a Vic com a Barcelona hi mantenia molt bones amistats. A Barcelona fa assídues visites a llibreries de renom, com és el cas de la Biblioteca Central, la Llibreria Francesa o la Llibreria Herder. Les coneixia totes tan bé fins al punt de saber-ne exactament l’ordre de col·locació dels llibres en les prestatgeries.

La problemàtica més gran que pateix als Hostalets rau en les precàries condicions en què es troba tant l’escola com el seu habitatge, la qual cosa li provoca un sentiment de nostàlgia vers els anys passats a Torà de Tost. Aquesta enyorança es volatilitza quan el batlle dels Hostalets els proporciona un pis quasi nou i un local per instal·lar-hi l’escola. El batlle era Joaquim Llorens, una persona que els ajuda en tot el que pot durant aquesta etapa malgrat les diferències ideològiques que mantenia amb Miquel Bosch, tal i com veurem més endavant.

La nova llar és un pis de planta baixa amb un hort al darrere, que la família conserva fins al 1984. La seva situació era molt bona: vora l’església i prop de l’escola. A Balenyà, el matrimoni acull algunes temporades, talment com a fills propis, els seus nebots, els germans Joan i Josep Rovira, després de quedar orfes.

Bosch i Jover inicia la seva tasca pedagògica als Hostalets el curs acadèmic 1932-1933. Imparteix classes a uns vuitanta o noranta alumnes, d’edats compreses entre els quatre i els catorze o quinze anys. Fa classes al matí i a la tarda, però també al vespre als alumnes més grans. Duu una vida senzilla, exempta de grans luxes. Mai no es lleva abans de les vuit del matí. A les nou, obre l’escola després d’esn1orzar un plat de sopes amb un rovell d’ou. A les dotze, tanca les portes de l’escola: escudella i carn d’olla l’esperen per dinar. Sovint, i a causa de la seva salut precària, la muller li serveix una costella. Els diumenges canvien la dieta de la setmana i mengen un plat d’arròs.

El seu treball a l’escola és feixuc, ja que, a més, rep les visites de pares i alumnes que li fan consultes cada dia. Havent dinat, aproximadament a dos quarts d’una, es vesteix segons el temps, es carrega de llibres (habitualment contes estrangers per traduir i diccionaris) i surt a fer una passejada per esbargir-se. Durant el trajecte, el mestre tradueix un conte. Sol anar cap al torrent de Vall-llossera, un indret pedregós amb multitud de salts d’aigua que li recorden els ràpids d’Imatra, al nord d’Europa. Més endavant hi passejarà també amb els seus fills i s’aturarà per resar i per berenar. En Miquel, a més, escriu i pren nota d’allò que li dicta la inspiració, envoltat de paisatges inimitables. Cal dir que té molta facilitat per a batejar indrets nous. A les tres de la tarda torna a obrir l’escola i tanca les portes, altra vegada, a les cinc. Llavors berena pa amb xocolata, per començar després les classes de repàs fins a les sis, les quals anomena conferències. Aquestes consisteixen a aprofundir en algunes matèries i a preparar aquells alumnes que volen cursar el batxillerat. . Un cop acaben les classes, en Miquel es dedica a escriure, a compondre poesia i a investigar fins a altes hores de la matinada, activitats només interrompudes a l’hora de sopar i de resar el rosari.

La Xitó, tal com anomena afectuosament la seva dona, l’ajuda a l’escola amb els més xics i ensenya labors a les nenes. A més, s’anticipa mitja hora a l’obertura de l’escola per encendre l’estufa, perquè el fred no faci estralls en la minsa salut de Miquel Bosch. A mig matí li porta una tassa de llet calenta amb una presa de xocolata i a mitja tarda li porta també el berenar. La muller és, doncs, un gran punt de suport per a ell.

Els dissabtes al matí agafa el tren a les nou en direcció a Vic. La primera cosa que fa, en arribar-hi, és anar a l’església de Sant Felip a confessar-se. Llavors s’adreça a la llibreria Sala, on troba tots els literats, escriptors i homes de lletres que conformen la Colla dels Mont-rodons, de la qual Bosch i Jover forma part. Va també a la Biblioteca Balmes i a la Biblioteca i Museu Episcopal, on es reuneix amb el seu gran amic Eduard Junyent. Aquestes visites a Vic li permeten d’adquirir i refermar l’amistat amb persones vigatanes.
Els dissabtes a la tarda, Bosch i Jover fa el seu passeig habitual, però canvia la ruta escollida perquè disposa de més temps. Aquesta excursió el porta fins a una casa de pagès, Sant Mamet, un lloc solitari on regna el silenci i on hom pot sentir-se arrecerat pels arbres que fan de paret i el sol que fa de sostre. En Miquel, en experimentar aquesta sensació, l’anomena paradís terrenal.

No cal esmentar que Miquel Bosch, un treballador incansable, continua escrivint, traduint -sobretot de llengües escandinaves- i guanyant premis i certàmens, molts cops amb l’ajut de recursos com informar-se de la zona a la qual havia de fer referència el poema o, si es tractava d’un personatge, en parlava com si l’hagués conegut. Un altre petit enginy que utilitza, quan no se li concedeix un premi per una determinada poesia, és retocar-la per tal de poder ser presentada amb més èxit en un altre certamen. Quan no li premien les obres, diu que el “carbassegen”.

La traducció és una de les seves activitats primordials. Sent una forta atracció per les llengües que el converteixen en un autodidacte perquè, de fet, en mateix aprèn la llengua a partir de llibres de gramàtica i diccionaris. Domina l’alemany, el francès, l’anglès, l’italià, el rus, l’esperanto i les llengües clàssiques: grec modern i antic i llatí. Coneix l’àrab, el suec, l’holandès, el noruec, el finès, el búlgar, el letó, l’hongarès, l’islandès i el sànscrit.

Per altra banda, col·labora en guions radiofònics de Ràdio Hostalets i Ràdio Vic. També escriu necrològiques, esguards, biografies, prosa literària, poesia … i sobre cultura, lingüística, literatura, pedagogia, art, bibliografia general, esports, vulgaritzacions, arqueologia i geografia, entre d’ altres temes. Això demostra la seva gran erudició i el seu ampli ventall de coneixements.

A partir de l’octubre de 1934, assumeix la direcció de la revista Jorba, arran de la mort d’Anton Busquets i Punset, el 19 d’agost del mateix any. N’és el director fins al 1936.

El 1935 col·labora amb Joan Vilalta i Roca en Faules de l’Antigor. N’escriu el pròleg, dibuixa la portada i fa algunes il·lustracions juntament amb el dibuixant Lluís Uró.

La Guerra Civil sorprèn Miquel Bosch als Hostalets exercint la seva professió. Tot i l’esclat de la guerra, la vida a Balenyà continua en una normalitat relativa. Això cal agrair-ho principalment a l’alcalde, Joaquim Llorens, militant del PSUC i més conegut per Quim Carol. Nombroses vegades Miquel Bosch i Jover fa de mitjancer entre l’alcaldia (d’esquerres) i els sectors més de dretes. A la família Bosch i Portí no els falta res, durant la guerra, gràcies a les provisions que la família Vilarrúbia els fa arribar a través d’un mosso.

Durant aquesta època, dues morts alteren i commouen la vida de la família. La primera arriba el 8 de setembre de 1936 amb l’assassinat, per part de milícies antifeixistes, del cunyat de Miquel Bosch, Marcel’lí Sallent i Moré, amb onze companys més, pel simple pretext de ser treballadors d’una fàbrica tèxtil i d’assistir a missa els diumenges. La segona succeeix el 22 d’octubre de 1937. És la mort natural de Dolors Jover i Paixau, la mare de Miquel Bosch, sense la companyia, en els últims moments, del seu fill.

El novembre de l’any 1938 Joaquim Llorens visita Miquel Bosch per advertir-li que els republicans perden la guerra i que, per això, no el podrà ajudar gaire temps més. Ha arribat l’hora que Bosch prengui una decisió: o bé anar a lluitar al front o bé amagar-se. Així doncs, en un dia plujós, puja a un camió que l’ha de conduir al front, a formar part de la milícia. Per atzar, entre el barri hostalenc de Sant Antoni i la població de Centelles, el camió pateix un accident que li impedeix: arribar a la seva ‘destinació. Aprofitant l’ocasió, Bosch i Jover reflexiona i, amb alguns companys, decideix d’escapar-se. S’adreça a la masia de can Moianès, en la qual viuen uns coneguts i d’on només surt a la nit, protegit per la foscor. El seu gran amic Joaquim Llorens descobreix: l’amagatall i no dubta a recomanar a la muller que Miquel Bosch busqui un lloc millor si no vol ésser descobert. Això demostra la gran amistat que els unia. Conxita Portí no vacil·la a transmetre-li ràpidament el missatge i, per consegüent, Miquel Bosch abandona l’amagatall i va a, Torrallebreta on és acollit per la família Vilarrúbia. Aquests, més Tard, recomanen el seu trasllat a un indret més discret, on resta fins a l’entrada de les tropes franquistes.

A partir d’aquest moment, i arran de la prohibició de l’ús de la llengua catalana, Bosch i Jover es veu obligat a escriure en castellà, tot i que anteriorment ja ho havia fet en alguna publicació, com a la revista Jorba.

Mesos després del retrobament de la família, això és, el 8 de novembre de 1939, neix a cal Pau Magí d’Artés, Marcel·lí Bosch i Portí, segon fill de la parella. Aquest naixement completarà definitivament la seva família, que estima amb bogeria. És a partir d’aquest any que les seves visites a Artés es fan menys freqüents, a causa dels inconvenients en el transport.

Segons Marcel·lí Bosch, el seu pare tenia un caràcter molt obert i extravertit; era servicial i amable i, a més, un bon amic dels seus amics. Això es veu reflectit en el gran nombre d’amistats que té arreu dels àmbits literaris i eclesiàstics. Aquest fet, combinat amb la seva generositat, comporta que sempre tingui gent a casa a dinar. Una de les grans amistats que cultiva a Balenyà és la de Jacint Costa, sacerdot, poeta, artista i capellà de la casa del Bisbat de Vic i confident de Miquel Bosch. Un altre amic important és Mn. Ramon Vidal i Pietx, amb qui manté una amistat atípica perquè els Bosch l’adopten, com si fos un membre més de la família, malgrat que no tenen en comú cap relació consanguínia. De tant en tant, els sorprèn amb la seva visita, fent el trajecte de Santa Maria de l’Estany als Hostalets a peu, o bé surten d’excursió tots plegats. És un gran amic i sempre ha estat al costat de la família en els moments difícils.

Nombroses vegades li proposen d’anar a viure a Vic, però ell sempre s’hi nega, ja que a la ciutat sovint existeixen algunes disputes entre els intel·lectuals. Ell prefereix restar als Hostalets i mantenir-se al marge de les discòrdies, per conservar la bona amistat amb tots els sectors vigatans. És per aquest motiu que només va a Vic els dissabtes, com ja era habitual, per visitar les biblioteques, llibreries i reunir-se amb la Colla dels Mont-rodons, que es formalitza com a tal a finals de la dècada dels quaranta. Aquesta mateixa colla, fundadora de l’Esbart de Vic l’any 1952, funda també el Patronat d’Estudis Ausonencs, entitat creada a Vic a l’empara de la Biblioteca Episcopal, per fomentar l’estudi i la investigació comarcals, dirigida pel Dr. Eduard Junyent. El mateix Junyent dirigeix la revista Ausa, editada per la Colla dels Mont-rodons, de la qual Miquel Bosch s’ocupa exitosament de la part folklòrica. Amb aquesta publicació el Patronat d’Estudis Ausonencs i la Colla dels Mont-rodons s’afermen en el món cultural català convertint-se en un punt clau per a les tradicions catalanes i per a les de la Plana de Vic. Aquesta colla es reuneix un cop a l’any, normalment per la castanyada, al castell de Mont-rodon, d’on prové el seu nom. Celebren així les montrodonades, festes en les quals llegeixen versos i esbossos i duen a terme concursos de comunicació en vers en els quals la broma i la ironia esdevenen els protagonistes. Bosch i Jover era un expert en aquest camp, ja que posseïa un gran i refinat sentit de l’humor. Una vegada fins i tot gosà criticar el nas del director, el Dr. Junyent, persona molt sensible a les bromes d’aquest tipus. Aquesta vegada, però, el director no s’enutjà per la fina ironia utilitzada per Miquel Bosch, capaç també de riure’s d’ell mateix i d’ironitzar sobre els seus defectes. Alguns poemes que mostren molt bé aquesta cara de Bosch i Jover són: En el traspàs de Miquel Bosch i Jover, Els supositoris i el que dedica al seu guardapols.

Avui dia, a cavall entre els segles XX i XXI, la Colla dels Mont-rodons continua essent un fet viu i encara es reuneix.

En la dècada dels quaranta, els Hostalets experimenta un fort creixement a causa del gran nombre d’estiuejants barcelonins que hi passen les vacances de juliol i agost. Miquel Bosch i Jover, durant l’estiu, imparteix classes de repàs o d’aprofundiment per als menuts d’aquestes famílies benestants, com és el cas dels fills del seu gran amic, l’advocat i lletraferit Tomàs Roig i Llop. Si per alguna causa, en algun moment l’economia d’aquestes famílies benestants passa per una crisi i, per tant, no tenen prou recursos per a pagar les classes, Miquel Bosch no ho pensa dues vegades a continuar impartint-les de franc. Aquest fet exemplifica la seva generositat, ja que molts cops dóna els llibres gratuïtament a aquells alumnes de l’escola que no els poden pagar. Això i el seu afany per comprar llibres nous provoquen que l’economia dels Bosch-Portí se’n ressenti a finals de mes. A més, Bosch sempre acull tothom qui ho necessita.

En aquesta mateixa època, Bosch i Jover ja ha assolit força prestigi com a escriptor, pedagog, literat, home de lletres, lingüista i historiador. L’any 1950 és l’encarregat d’escriure el pregó oficial de les festes de Vic en honor a Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat, que esdevé l’himne oficial de l’Any Marià de Vic i que li és premiat.

L’any 1952 acaba un dels seus treballs cabdals: Recull de modismes catalans, que realitza per participar en un concurs que se celebra a València. Aquest recull de modismes, que realitza durant les seves estades a Artés, Calders, Torà de Tost i els Hostalets de Balenyà, consta aproximadament d’unes 150 pàgines. Guanya el primer premi, però aquest treball mai no serà publicat. Fa, a més, un recull de modismes picarescos tant o més important que l’altre. Aquest mateix any li són premiats, pels Amics dels Goigs, els Goigs al Santíssim Sagrament, amb motiu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional. També és el 1952 quan la llibreria Sala de Vic publica un llibret que porta per títol Pomell de Caramelles.

L’any 1954 la mateixa llibreria Sala publica el llibret Per felicitar… felicitacions, recitacions, enhorabones i dedicatòries diverses. Molts dels poemes que hi trobem són arranjaments d’altres que foren escrits anteriorment, amb motiu de comunions, batejos i ocasions especials, i que li són contínuament encomanats.

Un segon volum és publicat entre els anys 1954-1956 també per la llibreria Sala. Aquest el titula simplement Per felicitar i és una continuació del primer.

El desembre de l’any 1954 escriu el Goig a llaor de St. Bernat Calvó, que va ser abat de Santes Creus i bisbe de Vic. També n’escriu d’altres: Goigs en llaor de la Divina Pastora, Goigs en lloança de Sant Julià, patró del ram de la pell de la ciutat de Vic, i Goigs de la Verge del Carme de la Torre del Franc, venerada a la capella de la família Oliva-Feliu.

Col·labora en els aplecs de Matagalls, organitzats pel claretià P. Faustí Ylla, i és considerat el segon poeta del Montseny pels seus treballs sobre Verdaguer i Claret. Són destacables també els seus treballs sobre Balmes.

L’any 1955 guanya la viola d’or dels Jocs Florals de Mataró amb el cèlebre poema Acció de gràcies, que havia presentat prèviament en altres certàmens sense obtenir cap premi. Segons Jaume Bosch, una vegada li van denegar el primer lloc dient-li que no el mereixia un poema tan bo com aquell. Amb aquesta anècdota ens adonem de la importància d’aquest poema que fins i tot es troba a la capella de l’Hospital General de Vic. Segons Pere Feliu, aquest poema “et fa tenir fe”. Ens mostra una visió sobrenatural i espiritual i la seva fe cristiana.

Aquest mateix any li és diagnosticada l’arteriosclerosi i els veritables problemes comencen a aparèixer. A causa de la malaltia, ha de reposar més al llit i no pot assistir a l’escola. Els seus fills i la seva esposa es veuen obligats a impartir les classes. Paral·lelament apareix als Hostalets una onada de protestes que reclamen l’arribada d’un nou professor. El descontentament es manifesta també amb l’aparició d’un seguit de pintades a les parets on s’escriuen les esses a l’inrevés. Aquest fet afecta molt Miquel Bosch, que creu haver perdut el suport que gaudia per part dels hostaletencs.

L’any 1958, en el certamen literari del Cercle Català de Madrid, obté dos premis per obres escrites en català. En aquest mateix any i altre cop amb el suport de la llibreria vigatana dels germans Sala, Miquel Bosch publica un tercer volum de la col·lecció Per felicitar titulat Per felicitar. Volum III. Mes de març, santoral, patrocini de St. Josep, felicitacions, poemes, recitacions, lectures, corrandes, cant, oracions.

Bosch i Jover té la intenció d’escriure un llibre de poemes per felicitar tots els sants, projecte que mai no pogué concloure.

Tot i haver escrit molt, el nombre d’obres publicades és limitat. Prefereix escriure allò que li dicta la inspiració i que realment li interessa abans que allò que li és imposat.

Com que a Miquel Bosch no li agrada barrejar la feina amb la producció literària, les nits les dedica a escriure tot allò que durant el dia ha anat cavil·lant. No escriu mai a màquina, ja que són els seus fills els qui l’ajuden i realitzen aquesta tasca sota la seva supervisió. Durant les nits, quan es troba en plena creació literària, sovint s’exalta repetidament i desperta la seva família amb el pretext de no trobar alguna cosa o de no estar prou inspirat. Ràpidament, però, els demana disculpes i els prega que se’n tornin al llit. Miquel Bosch ho explica dient “tenir un misto”. Poc temps abans de la seva mort, la inspectora doña Araceli proposa el mestre Miquel com a candidat per optar a la creu d’Alfons el Savi, però no se sap per quins motius no li és concedida.

Durant els últims anys de la seva vida, i en veure’s incapaç de poder escriure i desplaçar-se, ell mateix dicta els seus versos i paraules als seus fills i els envia a buscar llibres a les llibreries indicant-los abans concretament el lloc on es troben.

La seva biblioteca és tan àmplia que ha d’emmagatzemar els llibres als armaris de la roba i deixar aquesta en caixes. Això demostra com n’és de meticulós i endreçat, ja que fins i tot s’adona quan li són regirats els llibres.

Un bon amic de la família li presenta un metge estranger de molt renom. Després de fer-li moltes proves, conclou el diagnòstic i afirma que Miquel Bosch es pot operar, però que, per això, cal que es traslladi a l’estranger, a causa dels escassos mitjans de què disposa la sanitat del país. El Dr. Domingo Coll Rovira s’hi oposa fermament, perquè no vol que tractin Miquel Bosch com un conillet d’índies. Bosch i Jover, en aquell moments de la vida, no es veu en cor d’afrontar una operació coronària d’aquella envergadura i decideix continuar la vida que porta fins a morir en pau.

La salut de Bosch empitjora progressivament. Ja tenia preparat un poema que havia dictat uns anys abans de la seva mort, estant al llit, al seu fill Marcel·lí. Era un poema que pretenia ser el seu epitafi final: En el traspàs de Miquel Bosch i Jover. El dia en què el capellà del poble el va a extremunciar, s’equivoca i Bosch el corregeix, ja que havia començat pel peu equivocat. Quan el capellà surt de l’habitació, exclama: “aquest home és un sant!”

Uns dies abans de la seva mort, Conxita Porti s’adona que les coses no van bé quan Miquel Bosch es lleva a les tres de la matinada disposat a anar a obrir les portes de l’escola. La mort li va arribar el 17 de novembre de 1960. Però els seus escrits perduraran al llarg del temps, tal com ell diu en el seu poema En el traspàs de Miquel Bosch i Jover:

Deixa milers de pàgines escrites
que els altres ulls ja mai no llegiran.

2 pensaments sobre “Biografia – Sílvia Bardají, Anna Baró, Laia Francàs i Gemma Martín

  1. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s