Aviat farà nou anys que, coincidint amb una diada de Sant Jordi, vàrem poder fer la presentació del llibre de Miquel Bosch que mossèn Ramon Vidal ja feia temps que havia preparat fent la selecció dels poemes. Aquell dia fou culturalment molt important per al nostre poble perquè aquell llibre era una cosa que li devíem feia moltíssim de temps. Les cinc candidatures que vàrem entrar a l’Ajuntament el 1991 ens havíem posat d’acord per tirar endavant l’edició d’aquell llibre i el 23 d’abril del 1994 va ser una realitat. A la taula ens acompanyaven persones de gran relleu humà que coneixien molt bé el nostre mestre: Francesc Blancher, Pere Feliu, Albert Mas, Joan Serra, mossèn Ramon Vidal, autor del recull, i Guiomar Amell, directora general de Cultura de la Generalitat, que ens va fer l’honor d’acompanyar-nos. Vàrem fer aquella presentació amb molta il·lusió i en guardo bons records.

En Miquel Bosch, que els de la meva generació i els d’abans coneixíem prou bé, a més de ser el Sr. mestre, que és tal com l’anomenàvem i l’havíem conegut sempre, i de ser un gran poeta, era una persona d’una qualitat humana extraordinària. I, per mi, aquesta tercera vessant era molt important igualo més que les altres dues de mestre i de poeta.

Recordo que, mentre escoltava els parlaments de tots els que estaven a la taula, més d’una vegada em vaig emocionar perquè reconeixia, i em sabia greu haver-ho de dir públicament, que vaig ser un alumne que no li vaig donar massa alegries. No sé per quins
motius ni per quines raons, però eren uns moments en què em costava i em costava… Més endavant ja em vaig destapar i em deia: “Quanta raó tenia el senyor Miquel quan deia …” Aleshores estava una mica bloquejat. També he de dir que vaig ensopegar un dels moments últims de la seva vida en els quals era d’admirar de veritat tot el que feia, perquè cap mestre, cap professor d’ara, no donaria classes en les circumstàncies i en les condicions en què ell les donava, perquè moltes vegades recordo el seu posat de cara i la seva manera d’actuar que se li veia: es notava el seu sofriment. Però, no obstant això, era una persona voluntariosa cent per cent, i va estar al peu del canó fins a l’últim moment. l per això em va agradar molt que els que varen parlar d’ell i que el coneixien de molt jovenet anessin subratllant les seves qualitats. Li estic molt agraït personalment, encara que reconec que hi va haver alumnes que varen saber-lo aprofitar molt més que jo. l ara és un gran honor per mi i estic sanament orgullós de poder participar en aquell llibre que editem conjuntament tres ajuntaments que el vàrem tenir d’alguna manera o altra com a veí: Calders, Artés i Balenyà.

Estic convençut que la seva memòria ha agermanat i el centenari del seu naixement que vàrem celebrar amb molta dignitat en tots aquests municipis hi ha contribuït: a Calders, on va néixer; a Artés, on va viure la seva infància i joventut fins que va marxar de mestre a Torà de Tost, i als Hostalets de Balenyà, on va passar gairebé els darrers trenta anys de la seva vida.

Amb motiu d’aquest centenari del seu naixement, ens vàrem comprometre a fer aquest llibre en el qual s’ha estat treballant, des de la Regidoria d’Informació, aquests dos darrers anys per dur-lo a terme, i ara veu la llum. Però crec que podem fer més. La germanor entre aquests tres pobles ens ha de permetre l’edició d’algun altre llibre amb una selecció de la seva obra en prosa o qui sap si algun concert amb algunes cançons que ell va escriure, o algun concurs musical que posi música als seus poemes … L’important és que la germanor entre aquests tres pobles continuï i que nosaltres ho puguem veure.