Se’m proposa que faci una aportació escrita en homenatge i record d’en Miquel Bosch i Jover, mestre de moltes generacions d’hostaletencs, i que molts recordem amb gratíssima memòria. Accepto la invitació amb alegria, ja que és també una oportunitat per expressar l’agraïment per tot allò que li dec al Sr. Miquel. Així era com l’anomenàvem entre nosaltres. l ho faig no pas per pagar-li aquest deute -no crec que es pugui liquidar mai una cosa així-, sinó per aprofitar l’ocasió de mantenir viu el seu record i donar-li el reconeixement que es mereix.

Se n’ha parlat molt, del Sr. Miquel, sobretot de les seves facetes podríem dir més culturals, però sempre he trobat a faltar gloses de la seva dedicació més important, la que va donar més sentit a la seva vida, com ara la seva activitat com a mestre. Per això voldria aprofitar l’avinentesa per filar una sèrie de records al voltant d’aquesta activitat en la qual penso que va fer el seu millor servei a la societat.

Tinc aquesta dedicació del Sr. Miquel, el meu mestre, molt marcada en el meu record d’infantesa i adolescència, i tinc molt clar que la va viure en plenitud. Era un home que ensenyava, que ajudava a aprendre i, com tothom que estima allò que fa per vocació, ho feia amb generositat, amb entrega, en una paraula, ho feia excedint-se. En posaré tres exemples, tots viscuts en primera persona, de manera que ningú podrà dir que exagero perquè “m’ho han explicat”.

Entre companys de pupitre d’aquells anys, és freqüent sentir el comentari que el Sr. Miquel “era dels que pegaven”. Recordo que sí que pegava, unes vegades amb la mà, donant clatellades, i d’altres amb el puntero, un tros de fusta arrodonida amb què donava algun cop a les mans fent-les parar esteses amb el palmell amunt. Però crec que aquestes correccions feien més bé que mal, o, si es vol, més bé moral que mal físic, i eren part del mètode pedagògic utilitzat aleshores. No recordo haver rebut cap d’aquestes correccions, encara que la meva mare opina diferent -deuria ser jo molt petit i no me’n recordo. Tampoc no recordo càstigs generals d’aquest tipus a grups d’alumnes, la qual cosa em fa pensar que ni eren freqüents ni generalitzats. El que sí que podia passar era que, en alguns alumnes, aquesta variant pedagògica s’utilitzava amb més intensitat que en la resta.
En canvi, si que recordo dues plantofades que em va propinar el meu pare, essent jo ja prou grandet i que em van doldre més en l’ànima que en el cos: una, per una resposta feta amb falta de respecte, qüestionant la seva autoritat, i l’altra, per corregir-me d’una mania que em va agafar de tancar nerviosament els ulls. La seva intervenció enèrgica, després de molts avisos en el segon cas, va ser mà de sant en les dues ocasions: la cura va ser radical. Vaig acceptar la correcció perquè vaig comprendre que el meu pare, que “no era dels que pegaven”, li donava molta importància als aspectes corregits.

Entenc, per això, que el Sr. mestre, de tant en tant, acompanyés els nombrosos avisos, consells, ordres i recordatoris que, sens dubte, feia, amb quelcom més enèrgic, per tal d’aconseguir un mínim d’atenció i disciplina enmig d’una tropa tan heterogènia, a la qual, a més, havia d’ensenyar i fins i tot aconseguir que aprenguéssim, i no només que estiguéssim quiets. No m’estranya que –i parlem dels anys 50 – hagués de recórrer a les bufetades i al puntero. Però, per a mi, això era una eina excepcional, un últim recurs que utilitzava buscant el bé de la persona corregida, com en el cas del meu pare, perquè a tots dos els interessava que allò, el que fos en cada cas, ens quedés clar, i els importava la persona, fill o alumne, que ho havíem d’aprendre o corregir.

L’altre aspecte, mostra del seu zel professional, era que es preocupava d’ajudar a avançar en els estudis a aquells que veia que ho podien fer. Ara d’això se’n diu atenció a la diversitat, i tant la llei com les autoritats educatives se n’ocupen i hi posen molts mitjans personals i materials, però aleshores –torno a recordar que estàvem als anys cinquanta– depenia tot de la bona voluntat del mestre i dels alumnes, aquests últims d’una manera més o menys conscient. Doncs bé, recordo que el Sr. Miquel va ensenyar a un grup de sis o set alumnes de la meva edat, dotze anyets!, a calcular l’arrel cúbica d’un nombre. Ens anomenava el grupo de la raíz cúbica; era com una marca de classe, que no molestava a ningú, però que ens estimulava i, alhora, valorava el nostre esforç. Un cop entrenats i admesos en aquell club, ens passàvem moltes estones, competint entre nosaltres, aplicant l’algoritme a nombres que ens inventàvem, tant enrevessats com era possible i sempre amb decimals i zeros entremig, per veure qui trobava abans la solució: calcular quin altre número multiplicat dues vegades per si mateix ens donava el que havíem proposat. De passada, a més, era una bona estratègia d’entreteniment en una època en què no hi havia les maquinetes que hi ha ara.

No crec que calcular l’arrel cúbica d’un nombre – prèviament havíem après a calcular l’arrel quadrada, està clar, era com l’examen d’ingrés al club de l’arrel cúbica – formés part del programa oficial de l’escola primària d’aleshores, i a mi m’ha quedat com un exemple d’allò que deia al principi: d’un excedir-se en la seva tasca de mestre, com un voler donar quelcom més a uns alumnes que, poc després, s’escaparien de les seves mans i que, probablement en molts casos, no tindrien ocasió d’ampliar els seus estudis.

L’últim exemple que vull recordar, que vaig viure molt de prop, va ser la seva insistent recomanació a una família d’un xaval de la meva edat, també de dotze anys, perquè el deixessin dedicar a l’estudi. Era un noi que, segons deia el Sr. Miquel, prometia molt, que podria fins i tot “arribar a ser un bon enginyer”. En aquells anys es feia l’ingrés de batxillerat més o menys a aquella edat, i els estudis d’aquesta etapa duraven sis anys. La família va escoltar els seus raonaments, el noi també se’ls va escoltar, encara que no hi va participar gaire activament, però finalment es va decidir que l’interessat deixés l’escola i es posés a treballar en el negoci familiar, que era fer de pagès. Això sí, durant un parell d’anys més, va continuar anant a conferència els vespres i estudiava francès i comptabilitat. Més tard, aquell xiquet, ja amb divuit anys, empès per les ganes d’aprendre, va proposar als seus pares poder continuar els estudis i anar a la universitat. l així es va fer, recordant un i altres l’opinió i la insistència del Sr. Miquel, i va acabar la carrera d’enginyer agrònom. La pena va ser que, en el moment de reprendre els estudis, el Sr. Miquel ja ens havia deixat.

Voldria acabar aquest petit recull de records del meu mestre expressant un profund desig: espero, Sr. Miquel, que, quan ens retrobem i ens tornem a veure en presència d’Aquell que ens “donarà uns altres ulls més grans per contemplar-lo”, com demanava el nostre poeta Maragall, li pugui dir vostè a aquell noi que es delia per estudiar: “Molt bé, noi. Has estat un bon enginyer”.