Carta al meu senyor mestre de l’escola nacional dels Hostalets de Balenyà – Josep M. Mas i Bigas

Benvolgut i admirat Sr. mestre,

Han passat quasi 42 anys d’ençà que vaig deixar d’acudir a les seves classes. l avui se’m presenta l’oportunitat d’escriure-li aquesta carta, que li arribarà per la via de la transferència espiritual, més enllà de l’espai i del temps, en la perduració de l’energia que ens vivifica a l’altra banda del riu de l’existència terrenal.

Potser ja ha identificat la meva naturalesa, el meu ésser, la meva procedència, només de copsar les primeres impressions del meu missatge. Sí, sóc un seu deixeble de la dècada dels cinquanta, nét de la Rosa Caralt Codinachs i del Josep Mas Prat, fill primogènit de la Carmeta de la Serra i d’en Pepet de Can Punet, masoveria del carrer Nou, a quatre passes de l’escola de minyons on vostè va exercir el magisteri durant més de 28 cursos.

El meu pare ja acudia a les seves classes de l’escola d’allà baix, a l’antic ajuntament, al costat de can Solà, quan vostè va ser destinat als Hostalets de Balenyà l’any 1932, després de la seva etapa d’estrena del ministeri magisterial a l’escola nacional de Torà de Tost el 1927.

El seu consell orientador va guiar els meus pares a matricular-me al Col·legi Sant Miquel, de Vic, a fi que pogués regar amb més precisió el jardí dels dons i les potencialitats que vostè havia descobert en el meu ésser arran de la nostra relació didàctica i la meva resposta als seus ensenyaments.

l em fa molta il·lusió poder-li escriure, escoltant l’encàrrec del meu germà Antoni, que tant està portant a terme en bé del seu reconeixement i la seva memòria tant en l’aspecte humà, com el literari i el magisterial. És la il·lusió de poder entrar d’una manera més conscient en els efectes benèfics de l’alquímia que es produí en el meu holograma durant la meva tendra infantesa i arran del seu mestratge.

Gustosament, doncs, em disposo a concretar en el paper les imatges de tota mena que la lectura del seu llibre han fet néixer en el meu Ésser Interior.

M’he llegit més d’una vegada els poemes que el seu amic Mn. Ramon Vidal i Pietx, i també col·lega del magisteri, va recopilar i ordenar en el llibre editat per l’Ajuntament de Balenyà en la Col·lecció Autors Locals, que porta per títol Miquel Bosch i Jover, poeta d’ahir, d’avui i de sempre. l m’he pogut fer càrrec de la fondària de la seva preparació lingüística i literària, científica i històrica, humanística i religiosa, traduïda en la demostració pràctica de la seva capacitat poètica, en la mètrica i versificació i també en el domini del llenguatge i la imatgeria, clàssica i popular.

No sé si algú ja l’ha informat de què és el que el lector pot trobar en el seu llibre. D’entrada és un llibre robust, amb cobertes dures de color granat i impressió en or. Va vestit amb una sobrecoberta de paper, de fons també or, amb dos fragments autògrafs impresos amb tinta blauverda, el seu retrat de cara de jovenesa, una ploma i un tinter, amb el títol i els patrocinadors. Així, el futur lector curiós, que el veu a l’aparador d’una llibreria, hi entra i l’agafa amb les mans, rep un impacte potent i sòlid, suggeridor de fondes vibracions: “Germà”, “Mestre de Bondat”, “Pou de Vida”, “Amor Etern”, “Prec Final”, i la seva signatura també autògrafa, amb lletra cal·ligràfica i datada el 1946.

Si el futur lector vol una observació més minuciosa del contingut i la seva estructuració, a part d’assegurar-se que no hagin quedat pàgines en blanc, hi pot veure les notes prèvies a l’edició primera, una seva fotografia de joventut, el Pòrtic introductori de Mn. Vidal, les paraules de l’alcalde, Josep M. Puigdomènech, la presentació del regidor d’Ensenyament i Cultura, el meu germà Antoni, l’entrada en matèria del cos poètic, que s’estructura en set unitats, talment els set dies de la Creació, els set dies de la setmana, i els set xacres de l’estructura energètica corporal, les làmines, dibuixos i escrits intercalats, l’epíleg del poeta Francesc Blancher, de qui he tingut el gust de cantar La Sardana, eterna, musicada i harmonitzada pel mestre de cor i capella, organista i compositor, Josep Viader, una fotografia seva de maduresa, les paraules de cloenda del seu fill Marcel·lí i del meu germà Antoni, amb l’índex, els agraïments als col·laboradors i les reproduccions als lloms de portada i contraportada de les biografies succintes de vostè i de Mn. Vidal, el recopilador i ordenador de tot el material del llibre, amb qui he pogut compartir una variada gamma d’espais, dedicacions i experiències.

Li puc dir que és un llibre dens i molt ben editat, un llibre que s’ha de llegir de mica en mica, tal com s’assaboreix el moscatell, el licor de préssec, la garnatxa o la ratafia, un elixir medicinal, que té la virtut de regenerar-se i ser-hi sempre i no s’exhaureix mai. Te’n beus una copeta cada matí o com a digestiu d’havent dinat o com a somnífer del vespre, o l’hora que et vingui més de gust, i sempre tens la garrafa dels seus versos plena a vessar, que ni es consum ni s’esbrava.

Si fem una repassada a vista d’àliga imperial, veiem una progressió temàtica que segueix una lògica circumcèntrica natural.

Partim de les Arrels on germinarà la llavor de la nostra essència: la masia, ànima de la nostra terra, la Sagrada Muntanya, el Montseny com a marxapeu de l’Infinit, la Plana de Vic, la llar, ànima de la Pàtria, la lloança de Ripoll, bressol i seny de la Pàtria, Tarragona, natura, història i esperit, Blanes, Empúries, fulls d’història i de nissaga, i el sentit i lloa del Mediterrani, el nostre mar llatí.

Seguim amb els poemes Terrals, records de muntanya quaresmals, els tres sonets dels cims, la triple lloança al vi, com a líquida flama de sang i d’esperit, l’estampa vella que s’esborra de la cançó del brau traginer i la plenitud cristiana del cant del ver amor.

En el tercer apartat, hi trobem tot de poesies Ciutadanes, amb el poemet cordial a l’estany de Banyoles, els rims espirituals de Sant Andreu de Palomar, l’amor de Pàtria a Manresa, el joiell romànic a Santa Maria de Ripoll i l’oda espiritual a Rubí.

A continuació arribem a les glosses, lloes, cants admirats i panegírics als grans homes de la Pàtria, amb el secret geni de Jaume Balmes, Fill de Maria, la Lira Vivent i el Rossinyol del Santíssim en què glossa Mn. Cinto, l’Eucaristia, i el considera un present de Déu a la Pàtria, la silueta del lluitador i del noble combat amb Manuel Brunet i la silueta espiritual i literària de Joaquim Ruyra. En un altre apartat també trobem una dedicatòria a Adrià Gual.

A la cinquena part, hi trobem poemes a la Mare de Déu, una de les seves devocions més remarcables i més estimades, que ens fan retornar als orígens, a la fecundació de la llavor, a l’alimentació del fruit de la terra, que també és verge i mare, i al present salvador del Jesuset dolç i del Crist sofrent i redemptor, tot a través dels Camins de Salve, amb una revisió històrica a partir de la Mare de Déu de Montserrat, els misteris del Sant Rosari, un poema filial I una lloança a la Mare de Déu de Cabrera i el retorn a la Mare de Déu de Montserrat amb caràcter recopilatori i sintètic, com si la Verge fos una divina serradora de cel blau que escampa les serradures meravelloses, que es convertiran en estrelles fecundadores a Terra i Cel.

A la sisena part, hi trobem tot de poesies Franciscanes que respiren aquest aire tan fresquívol del Germà Sol, Germana Lluna, lloances de Sant Francesc d’Assís que, després de fer el soldat, es convertí i omplí el món del seu missatge de senzillesa, simplicitat, candorositat, generositat i amor a la natura i als elements, com si fos un dels primers defensors de l’ecologia, amb el missioner, el clam franciscà, els epigrames i madrigals dedicats a Sitges com pom de clavells, el pomell de violes dedicat als vells i els germans de la natura remarcats a les lloances franciscanes.

l arribem al darrer apartat del llibre, com si fos el jorn dominical del repòs de la Creació, el jorn del Senyor, jorn de lloança i de pregària, jorn per deixar de banda el treball i l’escola i dedicar-lo a fer oració, a fer meditació, jorn per al Diàleg interior, amb atenció especial a l’Anhel, el Turment Espiritual, la reflexió sobre la Fàbrica, la Humanitat, un jorn d’Acció de Gràcies, un jorn per ento­nar la seva Oda a la Llibertat, que esdevé el poema 157 que abaixa el teló del llibre.

l aquí m’aturo per reflexionar i transmetre-li la meva lectura particular d’aquesta Oda, que considera la Llibertat com el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, de la Santíssima Trinitat: LLI-VER-TAT!, composta de tres síl·labes i un sol mot vertader, amb les pors que suscita i l’encís que embriaga; llibertat, present de Déu, que vostè, Sr. mestre, estima gelosament; llibertat que vostè considera una gràcia de l’Etern, un veire o vas de cristall, delicat, però avalat pels designis de Déu omnipotent; llibertat sempre beneïda perquè Déu no ens deixarà mai sols en el nostre ésser profund i creador, el Déu que habita en el nostre Ésser Interior, perquè Déu ens somriu en el front, en el cor i en el braç, i ens dóna la força i el seny que ens calen per ser fills seus en llibertat suprema. Perquè només en l’assumpció plena de la nostra llibertat radical, els homes i les dones, les nenes i els nens, els avis i les àvies, totes i tots, de tota raça, edat i condició, serem mereixedores i mereixedors d’assumir tota la nostra plenitud de persones i de fills de Déu i temples de l’Esperit Sant. l no podia ser d’una altra manera: heus ací l’Oda a la Llibertat!

Estimat Sr. mestre, la lectura del seu llibre de poemes m’ha reconnectat a molts universals de l’existència i m’ha ajudat a redescobrir el principi de Responsabilitat-Atracció-Creació que la catedràtica de psicologia Annie Marquier sosté en el seu llibre El Poder d’Escollir, on argumenta i defensa que la llibertat d’elecció i de decisió és el bé més preuat que tenim com a persones, en línia directa amb la seva Oda a la Llibertat. Sí, la nostra energia vital, participant de les forces d’atracció de la llei còsmica de la gravitació universal, amb la nostra assumpció d’éssers responsables i lliures, ha de decidir què escollim, sense victimismes ni reaccions malaltisses, i així anem creant el nostre present, que és el camí que ens durà a la perfectibilitat futura, al nostre destí últim.

El llibre és una lliçó constant de mètrica i versificació, de saviesa i formació clàssica, d’erudició i refinada sensibilitat, d’imatgeria poètica plena de lirisme i romanticisme, que ens mostra les dreceres de l’immortal saber. Sap jugar amb tota mena de versos i estrofes, la rima consonant, els versos lliures, l’alternança de rimes masculines i femenines, algunes assonàncies i algunes estrofes irregulars que es podrien escriure tot seguit com si fos prosa en vers. Hi predominen les quartetes de versos heptasíl·labs i els quartets de versos decasíl·labs. També s’expressa en quintets, dècimes irregulars, algun sextet clàssic i algun sextet dístic, altres apariats i quartets creuats ABBA, car normalment són de rimes alternes ABAB.

Permeti’m, Sr. mestre, la gosadia d’avaluar la seva mestria en el difícil art d’expressar una idea preciosa en l’embolcall poètic del sonet. N’hi he comptats 46, de sonets, al llarg de tot el llibre. l tots excel·leixen en precisió i rigor, amb una curiositat molt remarcable al meu entendre: els sis darrers versos de tots els sonets -i no hi he sabut trobar cap excepció-s’ordenen EEF,GGF. l els dos primers quartets tant els combina amb ABBA, ABBA, o l’altra ABBA, CDCD, sempre amb alternança de rima consonàntica femenina/masculina o masculina/femenina. La seva personal manera de resoldre els tercets em crida especialment l’atenció. Segueix la llei que diu que els dos últims versos del sonet no poden fer apariat. l bé, vostè fa servir l’apariat als dos primers versos de cada tercet i fa rimar entre si el tercer vers de cada tercet. És una modalitat d’estil que ens podria permetre d’encunyar l’expressió encadenament de tercets Bosquijover o sonets Bosch i Jovers. l molts dels seus versos presenten les característiques dels decasíl·labs clàssics catalans amb accent agut a la quarta i a la desena: “Lloa l’Amor per un moment sagrat”.

Apreciat Sr. mestre, guardo un record difús de la meva assistència a les seves lliçons a l’escola nacional de l’antiga Cooperativa i la tómbola posterior. l recordo que a casa em feien venir també a conferència a casa seva, a tall de lliçó particular, el que avui en diuen atenció a la diversitat. l feia molts progressos. l un dels impactes que més m’han afectat va ser l’aprenentatge de l’escriptura, sí, l’escriptura. No sé, sempre he considerat que no hi pot haver lectura sense l’escriptura. Per això m’agrada tant escriure. l una mica, aquest amor per l’escriptura, aquest goig tan visceral de veure néixer un món a través de la paraula sagrada que ens dicta la Veu, aquest goig efervescent de l’escriptura em reafirma en l’estimació que tinc tan fonda a la paraula, feta art, feta encís, feta misteri…

Recordo, com si fos ara, les seves mans blanques i fines, amb els dits allargats i nerviüts, amb les venes ben marcades i les ungles molt ben retallades, guiant-me el traç amb la meva maneta morta. l recordo encara l’olor de la colònia i la brillantina que li feia posar la Sra. Conxita, la seva esposa. l els tinters dels forats dels pupitres i les plomilles i els quàderns de calcar, les cal·ligrafies i les llibretes d’operacions de càlcul i l’Enciclopèdia Universal. l recordo que hi havia dies que la Sra. Conxita m’enfilava a la seva falda i em feia llegir i escriure; que ja de molt petitó m’escapava de can Punet i venia a picar a la porta, que tenia uns vidrets rugosos i quadrats de colors verd i carbassa de mig en avall, i manipulava quasi de puntetes l’empunyadura per poder entrar. l recordo la cantarella de les taules de multiplicar, i el puntero. Ui sí, el puntero!, que servia per assenyalar, de lluny, la pissarra, però també servia per poder “allargar més el braç que la màniga”, no pas en el sentit econòmic del terme sinó en el sentit de poder accedir a objectius allunyats que requerien una intervenció inajornable. “El deure -i l’ordre- és la necessitat d’una acció per respecte a la llei” -diuen que deia Kant. l amb els anys d’experiència docent he anat entenent moltes conductes aparentment incomprensibles. l he arribat a comprendre la dificultat i l’estrès que representava mantenir a ratlla i amb actitud compromesa d’aprenentatge tota la varietat d’anys i de maneres de ser i de fer d’aquells minyons que acudíem a les seves classes de l’escola nacional. l no parlem de les circumstàncies històriques.

Quan vaig tenir nou anys, vaig començar d’agafar l’autobús d’en Comasòlives a cursar ingrés i batxillerat a Vic, seguint el seu consell. Fou pel setembre de 1960, just dos mesos abans del seu traspàs a la Vida Perdurable. Recordo el silenci i el recolliment i la gentada del dia del seu enterrament. l sé que em va fer molta tristesa. Aquell dia no vaig anar a l’escola, que era hora de pregar pel seu trànsit vers el camí del Cel. Quan hi penso, encara m’emociono. l em sap greu que hagués d’anar-se’n encara jovenàs a la casa del Pare.

Estimat i enyorat Sr. mestre, permeti’m que li agraeixi el do d’haver pogut aprendre allò que no es diu amb les paraules i es respira com si fos telepàticament, de vida a vida, d’energia a energia, la gràcia de la comunicació de les essències. Mai no m’he sentit cridat als certàmens literaris, tot i que he participat en algun. No sé, he viscut com una prevenció davant de l’etiqueta jocfloralescos. l amb vostè he redescobert, a través dels seus poemes relatius als temes de la Renaixença, Pàtria, Fe i Amor, que hi ha una altra finestreta des d’on es poden mirar les coses. l jo vivia la seva versatilitat i creativitat prolífica en els versos de circumstàncies, que escrivia per a persones concretes i moments concrets, la meva primera comunió i la del meu germà, per exemple. Però heus aquí que he trobat una pedra preciosa, i un poema inèdit que em ve de gust treure a la llum, el que va dedicar al meu avi Josep Mas i Prat, que jo no vaig poder conèixer de viva presència per causa de la seva mort sobtada i prematura l’octubre del 1948, quan jo encara era a fer barretines. l diu així:

On ets felicitat? Dolça mentida,
afany inassolit, font de dolor…
Avui es trenca l’arbre d’una vida;
avui amortallem la il·lusió…
Adéu? No. Si tenim la sort de creure,
si el nostre cor és a Jesús fidel,
ens separem només amb l’”arreveure”:
Ja ens trobarem al Cel!

Miquel Bosch i Jover

Fou molt commovedor trobar-me amb aquesta joia tan preuada quan la meva mare, no fa gaire, em va deixar accedir als seus arxius privats, que tan curosament manté guardats en el sagrari de les seves memòries. l poder rebre l’emoció del meu pare quan li vaig llegir aquests versos tan preciosos del recordatori del seu pare i el meu avi al cel sia.

Superats els moments de 1’emoció que et nega cor i ulls i les idees, m’ha semblat remarcable que els set versos primers siguin complets, com els set jorns de la creació o els set capítols dels llibre, tots decasíl·labs, i que el darrer, el que fa vuit, quedi així estroncat, com la vida que s’endugué la mort, en un hexasíl·lab… l bé, les síl·labes que hi falten, els versos del sextet o dels dos tercets que no clogueren el possible sonet, potser ja se’ls han pogut dir o recitar en la reunió de la Jerusalem celestial, qui sap?

Molt estimat Sr. mestre, li estic fondament agraït per la qualitat i la riquesa del seu mestratge que, cada dia que passa i més m’endinso en el seu coneixement, més m’esponja i m’edifica. Gràcies per la seva llavor d’amor a les lletres, la Pàtria, la Fe, l’estimació fraternal i amical, filial i infantívola, que vaig assimilant encara com pluja fina quan cau i assaona bosc i prats i proveeix d’aigua les fonts perquè als masos es puguin fer fruitar els conreus i que el seu fruit perduri. Gràcies, Sr. mestre, per haver-me transferit una mica de la seva llum, per desvetllar-me l’amor a l’ensenyar, l’amor a la curiositat intel·lectual en tots els ordres i disciplines, l’amor a les llengües, la vigilància i el temor davant les conseqüències de les accions mal fetes, l’amor a les lletres i a la poesia, amb tot el que té de musicalitat, l’amor a la Pàtria i l’amor a la Fe.

Que l’Ésser Interior que acull el Déu Vivent entre nosaltres ens permeti de progressar cap a la consecució de les més altes fites, gràcies a la seva intercessió i influència benefactora, des del seu viure etern de beatitud celestial, en companyia de tots els éssers estimats i que ens segueixen estimant més enllà de les limitacions terrenals.

l mentrestant rebi, Sr. mestre, l’expressió fonda i sincera de la meva més alta estima i agraïment.

Sempre seu, deixeble vitalici!

Barcelona, 13 de maig de 2002

2 pensaments sobre “Carta al meu senyor mestre de l’escola nacional dels Hostalets de Balenyà – Josep M. Mas i Bigas

  1. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s