Fa molt de temps, crec que era l’any 1960 del segle passat, una malaltia separava de la docència Miquel Bosch i Jover, mestre titular dels Hostalets de Balenyà.

Aleshores, jo, un jove estudiant, vaig ser proposat per substituir-lo mentre durés la malaltia. Per part meva, ja coneixia moltes facetes del tarannà del mestre Bosch. Era cosa sabuda, l’excel·lent vàlua poètica i literària del Sr. Miquel, com també l’entorn cultural en què es movia dins el Patronat d’Estudis Ausonencs. El que potser no es coneixia tant era la seva afició per la geologia i el conjunt de ciències de la naturalesa.

Les meves classes com a mestre substituta l’escola es perllongaren força mesos i-el desplaçament diari entre Vic i els Hostalets, naturalment en tren, requeria que em quedés a dinar al lloc. D’una forma exquisida, la família Bosch va insistir que compartís a casa seva plat i taula, cosa que propicià l’acostament entre el Sr. Miquel i jo.

Amb el primer dinar comença la primera anècdota. Un cop beneïda la taula (era norma de la casa fer-ho), la seva esposa, atansant-me el començament del pa, amablement em digué: “Que li agrada el crostó?”. Jo, per no desairar-la, i fent compliment de timidesa, vaig respondre-li: “Sí, sí, senyora, molt!”. Què vaig haver dit! Durant llarguíssim temps em guardaren exclusivament per a mi l’àrea del pa que precisament no vull mai. La cosa es va resoldre quan vàrem entrar en confiança, explicant-los la meva mentida de prudència.

Miquel Bosch i Jover era un apassionat de la geologia. Coneixedor que jo estudiava aquesta carrera, ja vàrem tenir embolicada la troca per a dies. Si haig de ser sincer, em van sorprendre els elevats coneixements que el Sr. Bosch tenia d’aquesta matèria (que sempre intentava amagar sota d’un maquillatge de modèstia). Ell havia contactat amb el professor Llopis Lladó, un gran morfotectònic, amb el paleontòleg Dr. Bataller, i amb el professor de Romania Popescu Boitesti. El Sr. Miquel, a més, tenia molta facilitat per als idiomes. Havia après de manera autodidacta l’alemany, per assabentar-se dels treballs de Panzer sobre la teoria Ter-Congost, o de les investigacions de l’escola alemanya que feien els professors Ashauer i Teichmüller sobre la tectònica dels Pirineus i les Balears. No poden imaginar-se el complicat que és tot això, fins i tot per als propis geòlegs!

Es veu que la coneixença personal amb l’esmentat Sr. Popescu s’esdevingué per una estada d’aquest geòleg al nostre país. Ells dos s’entenien en francès, però la seva secretària aprenia castellà, de manera que entre ella i el Sr. Bosch, després de la visita, va haver-hi un creuament de cartes sobre temes literaris. L’anècdota bona ve ara: la secretària del Sr. Popescu li escrivia en castellà i el Sr. Bosch, per presumir amb un cert galanteig, es decidí d’estudiar d’una forma urgent i rudimentària una mica de romanès, per poder contestar les seves cartes en aquest idioma. El resultat va ser desastrós: es va ficar de seguida de peus a la galleda.

La bona senyora, en respondre-li la primera carta, amb molta delicadesa li feia aquest aclariment: “Mucho le agradezco su gentileza y esfuerzo al contestarme en mi idioma, pera tenga usted mucho cuidado con las traducciones literales, sobre todo de los adjetivos polivalentes, ya que su atenta del día… dice textualmente en rumano y subrayo el calificativo: ‘Distinguida señora {…}, le doy mis mas bestiales gracias por {…}”‘.

Corregí ell la literalitat dels qualificatius o des de llavors l’escrigué en castellà?

El Sr. Miquel i jo anàvem guanyant confiança i franquesa mútua cada dia, fins i tot em convidava a tertúlies. En una d’aquestes reunions, amb alguns clergues també, li vaig veure regalimar el to de murri i potser finament sarcàstic de les seves intervencions. Exemple: el judici final i la seva meticulositat. El Sr. Miquel Bosch plantejà als clergues la pregunta següent: el dia del judici final hi haurà la resurrecció dels cossos, però a mi m’agradaria saber si ho farem vestits o despullats. El silenci va ser total. Les mirades dels tertulians evitaven creuar-se.

Després, en quedar-nos sols, agafant-me per l’espatlla i quasi a cau d’orella, em digué: “Francesc, no és una pregunta original meva, la va fer, segons conta Descartes, la reina Cleopatra en una trobada entre filòsofs grecs”.

D’arrelat esperit religiós, el mestre Bosch coneixia bé les teories evolutives de Darwin i de Theillard de Chardin, al mateix temps que en l’aspecte popular feia pinya en tasques folklòriques, amb intervencions literàries o poètiques de collita pròpia o d’encàrrec. Va estar molt content en saber que jo m’emportaria la mainada a Vic, en aquella Setmana Santa del 1960, a cantar caramelles, que acabaven amb l’estrofa: “Hostalets, París i Londres són tres pobles boniquets; jo et donc París i Londres i me’n torno als Hostalets”.

Guardo com a record diverses publicacions de geologia que em va donar, en especial la de la vall del Congost, amb una subtil dedicatòria seva.

Miquel Bosch i Jover va néixer en una època equivocada. Aquest home impulsiu, enèrgic, suau i contundent alhora, de singular intel·ligència i predisposició polifacètica, el veig més en l’Itàlia renaixentista dels Borja i dels Mèdici, junt amb Maquiavel i Leonardo, que fent bullir l’olla en una humil escola nacional, amb estufa de carbó, entre el retrat de Franco, l’estampa del Sagrat Cor i un sou de misèria.