A hores d’ara em seria totalment impossible de dir exactament quin any vaig conèixer el Sr. Miquel Bosch i Jover, però estic força segur que devia ser al final de la dècada dels quaranta o al començament dels cinquanta, és a dir, fa una cinquantena d’anys, pel cap baix. En aquella època, uns quants amics, més o menys de la meva edat, i jo solíem anar els diumenges al matí a passar una estona a casa d’un poeta del meu poble força més gran que nosaltres -Josep CIarà, es deia-, amb qui parlàvem de literatura o de matèries que hi estaven relacionades, a més d’intercanviar-nos llibres i de llegir en veu alta i criticar-nos les coses que havíem escrit, atès que tots érem el que aleshores. en deien lletraferits. Va ser en Josep CIarà -això sí que ho recordo- qui em (ens) va fer conèixer la poesia del Sr. Bosch i Jover i posteriorment me’l va presentar. La imatge una mica borrosa que tinc d’ell és la d’un home alt, més aviat prim, pulcrament vestit, que enraonava força amb una veu tirant a aguda, que somreia amb facilitat i era molt afable i complimentós. No recordo pas haver-hi parlat moltes vegades, però juraria que amb en Josep CIarà havíem anat algun cop a casa seva. Pel que en vaig anar sabent, era un home profundament religiós, però també profundament respectuós amb els altres. De la seva poesia, en recordo un gust exquisit per la llengua i per la musicalitat, alhora que la recurrència als temes diguem-ne propis dels jocs florals en els sentit més ampli de l’expressió. Per acabar aquest esbós, vull deixar dita una cosa que vaig sentir manifestar a la gent que el coneixia i que jo mateix vaig tenir ocasió de constatar en la meva relació amb ell, encara que, com he dit, no fos molt intensa: el Sr. Miquel Bosch i Jover era un tros de pa, allò que de debò se’n diu un bon home, que, a més a més, sabia escriure unes excel·lents poesies.

Roda de Ter, juny del 2001