Al pas dels anys, i avançant per viaranys de la geografia humana, hom va constatant la veritat d’allò que pregona l’apòstol sant Pere: que “compartim a mans plenes els sofriments de Crist, però també per Ell ens ve l’abundància del consol” (2Cor. I). És una veritat que, entre solells i boirines, va informar l’existència humana del mestre-poeta i apòstol Miquel Bosch i Jover (1900-1960), com ho podem copsar en la seva obra poètica. Per tot això hi ha qui l’ha proclamat “patriarca del seny de la nostra terra, patriarca del seny i de la Fe”.

Vers un trobament

Una estada intermitent de sis anys per refer la meva salut, viscuts al casal i finca de Tortadès (de la família Raventós-Espona, al cor de la verdejant i fresquívola contrada de les Guilleries) em resultà providencial per arribar a descobrir el mestre-poeta dels Hostalets de Balenyà, de la Plana de Vic. A prec de bones mares cristianes, vaig improvisar allà una escola matinal per a minyons i adolescents de les diverses masies de la finca i veïnat (arribaren a ser uns 29). l va arribar -i certament ben esperat- el mes de juliol que ens portaria l’anyal Aplec de Matagalls, en un cim (1.700 m) del Montseny, la muntanya que senyoreja aquells territoris. l un estol d’aquell jovent de les masies va gaudir per primer cop de la joia i del fervor religiós i patriòtic d’aquells centenars d’apleguistes.

Descoberta d’una poesia

Entre els actes a dalt de la muntanya -vora la creu monumental-, el religiós claretià, fundador (el 1950) dels Aplecs de Matagalls, Faustí Ylla i Salvia (fill del Pla d’Urgell), a la missa solemne, i mentre repartien l’eucaristia a la multitud, ell era sempre curós de repartir als apleguistes, a manera d’estampa, una poesia que ell mateix n’iniciava la recitació, micròfon a mà, amb una fe i un vigor tals que feia que tothom s’hi ajuntés. El text no podia ser més apropiat per a aquell moment. S’intitulava Acció de gràcies. El seu autor no agraïa solament aquella gràcia eucarística al punt central de l’Aplec, sinó que ens posava al davant, talment com en un mirall, les gràcies variades de què pot gaudir tot cristià fidel al seu baptisme. l és així com hi remercia el bressol sortós per tenir uns pares verament cristians; dóna gràcies pel món on viu; pel poble; pels bons mestres que li ensenyaren lletres de bondat; per la Doctrina; pel pa de cada dia; per la vida senzilla i pobra; per la llengua catalana; i perquè “en tombar la vida… i em faig vell… encara tinc una ànima d’infant… per entrar al Cel jugant com un minyó”…

Aquestes expressions, presentades en versos ben acabats, de bon ritme i paraules justes, vessen de sinceritat; i ens van colpir profundament. Qui així s’expressava, ens donava -sense adonar-se’n- el retrat de la seva pròpia vida personal. Era ben clar que el poeta parlava de la seva experiència personal! l llegíem a l’estampa el seu nom: Miquel Bosch i Jover, mestre dels Hostalets, apleguista de Matagalls.

La nostra trobada personal

No cal dir que jo freturava de poder conèixer un tal mestre i poeta cristià. Des del casal de Tortadès solia assistir a les trobades sacerdotals que cada mes es feien al Seminari de Vic. l un dia, per fi, ens vàrem trobar a Vic, a la Llibreria Sala. Quina alegria i goig profund! Parlàrem de tantes coses! I, no cal dir, de poesia, i molt de la seva Acció de gràcies. Aleshores jo encara desconeixia tota altra producció seva. El vaig acompanyar a l’estació del tren. Ell retornava a la seva admirable tasca al seu poble estimat, als Hostalets de Balenyà, car sempre havia renunciat a places més importants… l no ens veiérem ja més …

Nota

He tingut moltes ocasions de constatar el bé espiritual que aquesta poesia de Miquel Bosch Acció de gràcies ha causat a moltes persones, àdhuc eclesiàstics, a Catalunya i altres llocs. També a Occitània, mercès a la versió (revirat) que el rector del santuari marià de Rocamador n’ha fet, i que fou publicada -cara a cara amb el text català- a l’Àlbum de I’Aplec de Matagalls núm. 49 (pàgs. 72-73) del 12 de juliol del 1998.

Ara ja tinc el llibre Miquel Bosch i Jover, poeta d’ahir, d’avui i de sempre (1994), mercès a l’Antoni Mas i Bigas, dels Hostalets de Balenyà, qui m’ha demanat aquesta notícia del meu contacte, a Vic, amb aquell cristià exemplar, savi i apòstol.

Montserrat, 27 d’abril del 2002

Accion de gràcias

Gràcias, Senhor, pel mieu grapat de tèrra,
vivificat pel vòstre alen divin:
per l’esperit qu’anima la desfèrra
-lo vòstre imatge qu’avètz pausat en mi.

Gràcias, Senhor, pel paire e per la maire
que m’an levat en la temor de Dieu,
e m’an signat la via dreita e clara
ont l’àngel vòstre es sempre companh mieu.

Gràcias, pel mond, pel pòble e per la casa
que me donéretz per austèr breçòl:
pel niu de pèira, pel caliu de brasa,
pels vièlhs camins enamorats de sòl.

Pels vers amics, pels mèstres bons e savis
que m’ensenhèron letras de bontat,
Per la paraula santa d’aquels llavis
qu’en la Doctrina vòstra l’an trobat.

Gràcias, Senhor, pel pan de cada dia,
el qu’alimenta l’èsser corporal.
Gràcias, Senhor, pel Pan d’Eucaristia
que’l Cèl me dona pel temps terrenal.

Gràcias per tot: pel gaug e la tristesa,
per la risalha emai pel sofriment;
per la leiçon d’Amor qu’ai ieu apresa
còsta la crotz que portarai content.

leu vos regràcii, amb jòia dometjana,
de la riquesa que val mai que l’òr:
una pietat plan simpla e franciscana
que vòstra Man m’a semenat al còr.

Vos fau tribut pel gaug de la paubresa
que m’ trai lo pes d’inutils oripèls,
e fi’ fa aimar vòstra canda simplesa
e los triulets alègres dels aucèls.

Pel tendre anhèl e per l’aoelha esclava
pel blanc ermini qu’execra’l fangàs;
pel fraire lop qu’un jorn me mossegava
e per çò qu’uèi encar m’a fach sagnar.

Pel nòstre vèrb, pel solelh d’alegria
per l’aiga clara de las fonts del cèl,
per la gateta umi! de poesia
qu’avètz voidada en mon desir tan bèl…

Encara, gràcias per la mòrt germana!
Vos sabètz l’ora, lo punt que deu venir
per cambiar la benaurança umana

en aquela autra qu’aurà pas de fin.
Gràcias, Dieu mieu, que quand tomba la vida,
quand me fau vièlh e dison que soi grand,
senti al còr aquela edat florida …
encara teni una anma d’enfant.

Fetz que la pòrte, a l’ora de la fèsta,
-daissant lo mond, plan nut de languiment-
neta e polida, preparada e lèsta,
faiç de vertuts e dotz de grasiment …

Se permetètz qu’acabe l’ romivatge
per entrà’l Cèl jogant coma un nenon,
e se Vos teni per tot lo viatge …
vos disi per avant: Gràcias, Senhor!

De Miquel Bosch i Jover. Traduït del català a
l’occità per l’abat Joan Lafon, rector del Santuari marià
de Rocamador (Occitània -França) el juny del 2002.