Entranyables records d’infantesa – Pere Feliu i Soler

Va venir al món dels vivents
l’any de gràcia mil nou-cents.

Déu va voler que naixés
en el poble de Calders.

En Miquel Bosch i Jover, el que seria un excels poeta, un gran publicista i un mestre exemplar, va néixer a Calders (Bages) on el seu pare era el metge. En morir el Dr. Bosch, en plena joventut, la vídua amb dos fills petits es traslladaren a Artés. Obriren una botiga de queviures al carrer del Raval, núm. 30. Els meus pares i jo vivíem al núm. 34. Vaig tenir el goig de ser veí de la família Bosch i Jover i, per l’amistat que unia les dues famílies, passava moltes hores a cal Pere, que era com es coneixia la llar dels Bosch i Jover i la seva botiga. Tot i que entre en Miquel i jo hi havia una conside­rable diferència d’edat, ell jugava amb mi com si fos un infant com jo. Això féu que m’estimés el Miquel com un dels meus millors amics i desitjava que, quan fos gran, pogués assemblar-me a ell. Per tant, em fixava en tot el que feia i deia el Miquel quan parlava amb tota classe de gent. Sobresortia intel·lectualment i, a mi, el que més m’impactava era el seu bon humor i la seva forma d’expressar-lo.

Explicaré unes quantes anècdotes que recordo com si fos ara.

Cada dia, després de dinar, quan jo anava a l’escola, entrava a cal Pere a comprar un tall de confitura de codony per acompanyar la llesca de pa que la meva mare em donava per berenar a l’hora del pati. Una tarda va sortir el Miquel a la botiga i, en veure’m, es posà a cantar:

Ja veig el Pere, ja veig el pura,
que ve a comprar la confitura…

En una ocasió en què la botiga estava plena de clients, va entrar una veïneta que tenia dotze o tretze anys que feia poc que havia quedat òrfena de mare (la mare es deia Llúcia). La nena era molt entremaliada, es deia Teresina. El Miquel, en veure-la, es posà a recitar com si fes un discurs:

L’emperador d’Alemanya,
l’arxiduquessa de Prússia,
el rei Jordi d’Anglaterra
i la Teresina de la Llúcia.

La riallada va ser general.

Uns dies després, en una de les discussions que tot sovint la Teresina tenia amb el seu pare, ella el va insultar dient-li: “Cara de gos!” El Miquel, quan es va assabentar d’aquest incident, també va dir-hi la seva:

Una vegada una noia
va fer un pecat horrorós:
va maltractar el seu pare
dient-li: Cara de gos!

Són senzilles anècdotes que a un nen de nou o deu anys, que jo tenia en aquell temps, impressionaven i, ara que ja sobrepasso els setanta, en recordar-les; encara em fan sentir més estimació per aquell amic gran que tant recordo.

Sa germana és molt posada
i li fa bona cridada:
Si tots fóssim com tu, noi,
ja seríem a Sant Boi.

La seva germana Teresa, la Teresina de cal Pere, era més gran que ell, amb un caràcter més reposat i menys impetuós. Sempre el sermonejava.

Un matí, quan es va llevar, tot esverat, es va adreçar a la seva mare i a la seva germana dient que tenien tota la raó, que era la desgràcia de la família. Li pregaren que s’expliqués i els contà el que li havia passat:

He tingut un somni. Vós mare quèieu dins d’un pou, jo he pogut agafar-vos per les faldilles i feia tots els esforços per salvar-vos quan, de sobte, m’he quedat amb les faldilles a les mans i quèieu dins del pou. En aquest moment m’he despertat. Aneu a dalt a la meva habitació. En somiar que tibava de les faldilles, veureu com ha quedat la mosquitera!

Una altra de les coses que recordo és que, en un dels dies que mataven el porc per vendre a la botiga, el meu pare els ajudava en la preparació de la carn i les botifarres, i jo també hi anava una estona. Tenien una cuina molt fumosa i, quan feien el foc per fer els llardons i la botifarra negra, la casa s’omplia de fum. Aquell dia el Miquel es passejava del davant al darrere de la casa cantant la cançó de Nadal amb la seva pròpia lletra que deia:

-Tres-cents seixanta-cinc dies, fum, fum, fum.

Tota la vida recordaré el seu sentit de l’humor tan fi.

Els rodolins amb què he començat aquestes ratlles, els que hi ha al mig de l’escrit i els que donaran cloenda a aquesta emotiva recordança de l’amic Miquel formen part d’una auca de la seva vida escrita per ell mateix i que, desgraciadament, fins al moment, no s’ha trobat entre la quantitat d’escrits que ha deixat, i és una pena, ja que en ella es podria gaudir del sentit optimista i de bon humor d’aquest gran home.

Els rodolins que jo recordo els dec a la meva mare, que els tenia copiats en alguns dels seus papers. Sempre copiava els pensaments, poemes, etc. que li agradaven.

El Miquel, quan va acabar la carrera de mestre, es va casar amb la Sra. Conxita Portí i va marxar d’Artés. Jo, per causes del destí, també vaig marxar del poble. Així és que només ens trobàvem esporàdicament.

Actualment segueix l’entranyable amistat amb els fills família del Miquel. Acabo amb els rodolins que he promès de l’auca del recordat amic Miquel Bosch i Jover:

S’acabava d’empassar
i va voler festejar.

Per xicota va escollir
la filla del Pau Magí.

20 de març del 2001

2 pensaments sobre “Entranyables records d’infantesa – Pere Feliu i Soler

  1. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s