El vaig conèixer a Escrigas, la casa pairal del Sr. Josep Vilarmau Cabanes, al terme municipal de Merlès, de la parròquia de Santa Maria, del bisbat de Solsona. Devia ser vers l’any 1941 o 1942. Jo aleshores era seminarista a Solsona i, durant l’estiu, en temps de vacances, anava a aquesta masia d’Escrigas a fer classe als fills del Sr. Vilarmau. Cada estiu, durant una desena de dies, més o menys, el Sr. Miquel Bosch i Jover dels Hostalets de Balenyà i Mn. Camil Geis i Parragueras de Sabadell i, també, algun dia, Mn. Josep Serra i Jané, aleshores estudiant com jo de Solsona i que passava l’estiu a Sagàs, venien a Escrigas, més que a estiuejar, a fer trobades de literatura i sobretot de poesia. Tots ells eren poetes i havien publicat molts dels seus poemes.

Recordo, però, i sé molt poca cosa de Miquel Bosch, que als meus 15 a 20 anys m’abellia anar a les reunions i escoltar i aprendre d’aquells mestres. Hi disfrutava perquè m’adonava que ells vivien intensament la poesia i tot el que comporta. Un rere l’altre van anar morint, i ara a mi em queda el record d’aquelles trobades estiuenques i també una pregària per a tots ells.

Miquel Bosch i Jover captivava per la seva senzillesa i la seva humilitat que compartia amb un bon humor i una sinceritat a prova. l puc dir que també el vaig veure com un cristià conscient que vivia la seva fe.

Tot escrivint això, em ve a la memòria una anècdota d’un d’aquells estius poètics de la masia d’Escrigas. A la casa hi havia una minyona que era del poble de Navàs, que és també el meu. Un dia, aprofitant la festa major del nostre poble, vam decidir marxar tots dos junts, a peu, fins a Viladomiu Nou, on agafaríem el tren per arribar a Navàs. Als meus 16 anys, em veia amb cor de fer aquella caminada d’unes dues o tres hores de duració. La minyona, una dona d’uns 40 anys, també es va veure valenta i vam decidir marxar. Recordo que el Miquel Bosch, en acomiadar-nos, va fer una rialleta de bon home tot dient-me: “Home, Ton, tots dos sols en aquesta llarga caminada…” l tots dos esclafírem a riure, ell per haver fet la broma, jo per comprendre que era un comentari irònic i ple d’humor adreçat a un seminarista que es preparava per al sacerdoci!

Després, anys a venir, ja el vaig perdre de vista, però sí que més d’una vegada arribaven a les meves mans poesies seves que havia fet per diferents esdeveniments familiars de parents o coneguts.

Amb el meu bon record, escric aquestes ratlles més que res en homenatge a aquest poeta, aquest bon home i aquest excel·lent mestre que, amb el seu fer, el seu dir i el seu escriure, ha honorat el nostre poble.

Navàs, abril del 2002