Figura d’un home, d’un company, d’un amic – Pere Camprubi i Masferrer

No crec pas que es pugui oblidar una persona tan popular com és un mestre de minyons anomenat Miquel Bosch, i crec que vaig tenir la sort, com a veí, de poder conviure amb ell uns anys inoblidables tant per les anècdotes que es poden contar com pel seu bon caràcter. Seria l’any 1950 quan després d’acabar la mili vaig anar a treballar de barber als Hostalets. Recordo que, quan li tocava el torn a la barberia, com que vivia al costat, l’anàvem a avisar i, algunes vegades, venia amb el pijama i la bata o barnús. Mai no estava enfadat. Era molt aficionat a jugar als escacs, que es diu ara, i recordo que un dia a la tarda em va convidar -cosa que sovintejava- a fer una partida, i la Sra. Conxita ens va servir una tassa de cafè. En acabar la partida, vaig marxar’ cap a casa i, als pocs minuts, es presenta la Sra. Conxita a demanar perdó perquè resulta que, quan va retirar la meva tassa de cafè, es va adonar que hi havia una mosca al plat i va suposar que la devia tenir dins de la tassa i que ella no se n’havia adonat quan m’havia servit el cafè. Una altra vegada que es va organitzar un campionat d’escacs, en el sorteig em va correspondre de fer una partida amb el senyor Bosch, i la gran sorpresa va ser meva ja que amb tres jugades em va eliminar. Està clar que jo li vaig protestar dient-li que allò no era jugar, i em digué que quan es juga de competició no hi ha amics que valguin. Va ser una bona experiència. Aquesta altra anècdota no sé si dir que vaig tenir la sort o la desgràcia de viure-la. Fou quan vaig sentir el sofriment d’un ésser humà que s’estava morint. Estàvem amb la meva esposa a casa i, com que les parets eren mitgeres, se sentia tot encara que no volguessis, i vàrem adonar-nos de com patia el mestre Miquel al final de la seva vida. Crec que des d’aquell dia no he deixat patir mai ningú que es trobi al meu costat si està a la meva mà d’evitar-ho. Crec que fou la lliçó d’humanitat més perfecta que he rebut mai.

Moltes persones el venien a veure: amics i altres que li demanaven consells o alguna poesia. No sé pas si li havien pogut pagar cap favor.

Una vegada el vaig veure tan enriolat que encara me’n recordo: era per Nadal que amb la meva família vàrem anar a veure la família de Montgat; en tornar, el dia de Reis, li pregunta a la nostra filla què havia menjat per dinar i ella molt seriosa li diu: “Catacons”. Volia dir canelons. No crec que hagi vist un home tan enriolat com ell amb la sortida de la meva filla. Una altra vegada que estàvem fent-la petar al carrer, un cobrador de lletres que venia de Centelles li pregunta a la nostra filla qui era el senyor que es passejava, i ella, també molt seriosa, li contesta: “Un gitano”. Era el Sr. rector, Mn. Dusto. És clar que aquestes coses fan molta gràcia quan les engega una criatura de tres anys, i el Sr. mestre tenia molt sentit de l’humor.

De coses així, n’hi ha un munt que ara no em vénen a la memòria. Sí que recordo un fet que demostra que respectuós era amb les persones i el veïnat. Quan es va casar el seu fill gran, varen haver de fer obres i, tot amoïnat, vingué a dir-nos que li sabia molt de greu haver de fer una paret perquè ens quitaria el sol, i jo li vaig contestar que quan el sol surt, surt per a tothom. També em recordo que li agradaven els caragols a la vinagreta.

Tant de bo avui els professors poguessin ser tan seriosos com eren aleshores que amb una mirada ja en tenies prou. Però la vida canvia, molts cotxes, moltes modes… i poca urbanitat. Però, vaja, no ens posem sentimentals que la vida són quatre dies i s’ha de viure. l bé, no vulguem tornar enrere que només hi van els crancs.

Malgrat tot, no em puc estar de dir-vos que la mirada del passat em diu: “Pere, has passat quinze anys als Hostalets. Qui sap si han estat els més feliços de la teva vida”. Segur, sens dubte, i amb un veí com el Sr. mestre Miquel Bosch i Jover.

Vull acabar amb una anècdota que també he recordat sovint. Una de les vegades que vaig intentar de fer una poesia per a un ocellet que se’m va morir, quan la vaig deixar llegir al senyor Bosch, em digué que enterrés l’ocell i que hi posés també la poesia. Suposo que era tan mal girbada que no es podia acceptar. Però creixent i practicant també se n’aprèn.

Ara, des de Centelles, recordo també que el Sr. Bosch havia assistit a festes i homenatges a la vellesa que es feien a Centelles, organitzats per la Caixa d’Estalvis i l’Ajuntament. Aquestes festes daven un gran renom al poble. Qui sap si va ser dels primers pobles a fer homenatges als avis. No ho sé. El que sí és cert és que era i és dels més reconeguts provincialment. l en Miquel Bosch, si no vaig errat, mentre va poder, no hi solia faltar.

2 pensaments sobre “Figura d’un home, d’un company, d’un amic – Pere Camprubi i Masferrer

  1. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s