{Mn. Sebastià Codina va llegir i comentar aquest text en l’homilia de la celebració eucarística celebrada el dia 3 de desembre del 2000 a l’església parroquial de Sant Fruitós, als Hostalets de Balenyà, amb motiu de la celebració del centenari del naixement de Miquel Bosch i Jover.}

Un gran home creient i un gran català.
Un home de Déu, enamorat de Catalunya.

La masia i la llar, l’ànima de Catalunya

La família, transmissora de la fe.

La masia: guarda gelosament les virtuts i les qualitats que han fet de Catalunya una mena de Cel.

…Jo sé que guardes en la cambra noble
la calaixera de virtut fidel,
i que ets la imatge eterna d’aquell poble
que de la terra en féu un tros de Cel.

…On neixen i creixen els fills que són l’honor i l’orgull del país.

Feina divina del Missatge gran:
pujar plançons que arribin a la Glòria,
Oh Mare de la Pàtria: niu d’encant;
llavor petita que has omplert la Història!

… Com una altra Llar de Natzaret és una fornal d’amor on es cultiva el respecte, l’estima, la bona fama i el seny.

Diguin de tu que ets l’univers d’Amor
amb la llàntia encesa a cada estança.
Espill de Natzaret per tot honor
i el seny de Catalunya en perdurança.

La creu, signe de la fe, presideix la vida familiar.

Bíblica estampa. Pur sentit de vida.
Signa la Creu un clos i un camí dret.
La Llar! La meravell beneïda
que és el Cel en la Terra… Natzaret!

Els fills són flors i fruita gustosa perquè tenen una mare que prega i treballa sense cansar-se mai.

I els fills, que creixen com fruiters a l’horta
i donen flors i aromes de jardí,
pujats ben drets per una dona forta
que prega al Cel i es lleva de matí!

El bon nom d’una casa no depèn dels diners: el seny i el saber estimar són la millor riquesa, amanyats per la fe.

…No s’encén amb riquesa fugisseres
el foc de cada llar.
La fe travessa el seny i les esferes;
l’esperança li guia el flamejar.

El Montseny

…Per a la mateixa inefable
i per a la creixença gloriosa
Déu va donar a Catalunya l’èpic bressol
que té el Pirineu per capçalera
per Llar Materna i per estampa cordial, el Montserrat,
i per peanya de la Creu que senya la Pàtria, el Montseny…

Salut, Montseny!
Vorera llevantina del bressol de Catalunya.
Escambell de la fructífera Creu -de fusta o de ferro-
de la Llar pairal.

Pedró de la Pàtria…
Bell Calvari…
Sinaí…
Tità formidable…
Muntanya d’Ametistes…
Tabor de Catalunya…
Far dels mariners…
Marxapeu de l’infinit!…

Ametista: pedres precioses de color morat.

Marxapeu: esglaó de pedra de la porta. Llinda.

Pedró: columna o pilar solt, amb una inscripció que recorda un fet memorable.

Tità: fill del Cel, d’una força poderosa. D’una gran potència física o intel·lectual. Gegantí, enorme…

Referència al pare Claret

El pare Claret, vicari de Viladrau, va plantar la primera Creu de Matagalls el 1840.

El Sinaí fou el lloc de Trobada de Moisès amb Déu. Cal recordar les Taules de la Llei.

…Ensenyava al poble
el Camí Dret per arribar al Cel…,
per senyar novament Catalunya
va pujar; flamejant, el teu cim,
petit Sinaí nostre,
cordial i sagrat Montseny!

Al Montseny hi passà una temporada, sant Segimon de Borgonya, l’any 518. Visqué en una cova fent d’anacoreta. També sant Miquel dels Sants.

Ingent mener de pedres riques;
niu de pietoses formigues alades;
testimoni viu de la Santa Fe;
cabana rupestre de Sant Segimon;
camp ascètic de Sant Miquel dels Sants…

La Plana de Vic

S’imaginava que la Mare de Déu dóna un volt per la Plana de Vic quan es formà Catalunya. Hi sembra flors i escampa ocells arreu. Corona les serralades amb la Creu.

La Verge la passava somrient,
i en la cendra geòrgica, encisada,
germinava i floria la sembrada
del gran deixondiment…

El Jesuset li feia companyia.
A cada mirador, jugant, planta una Creu,
i va guarnint de verd els pics, la voravia,
i escampa flors i ocells arreu…

La Plana, rebost i celler del seny des dels orígens de Catalunya. Aquí es forma la nostra personalitat històrica. Un elogi de l’abat Oliva, fundador dels nostres grans monestirs: Sant Martí del Canigó, Cuixà, Ripoll, Montserrat… L’anomena patriarca del romànic i bíblic profeta del Senyor…

Oh Paradís petit!
El bé de Déu que et va corprendre
és ja -al Rebost del Seny- fruit exquisit…

Car passaren mil anys de Fe i de Gesta
pels camps de Saviesa i de Virtut,
i viu aquest bressol oreigs de festa,
i es forja la noblesa d’un escut…;

i al bell cor del paisatge messiànic
enlaira el Signe redemptor
el Patriarca del Cloquer romànic,
com un bíblic Profeta del Senyor!

Cant a la Mare de Déu

Presència de Maria a la Plana. Recordem santuaris i capelles: Puiglagulla els Munts, Rocaprevera, la Gleva, Bellmunt, l’Arola, Tagamanent, Balenyà, l’Estany; el Remei de Vic, Lurdes de Tona, el Roure, el Far, la Salut, Santa Maria Savall, Palau, el Sol del Pont de Roda, Vallclara de Balcells, el Coll i un llarg etc.

…Que Déu us pagui el sant treball,
i se us augmenti la gentil ramada
que poblava les serres i la vall,
-Rosari: eixam d’estrelles que enlluerna;
Jardí del vostre Nom al terrer antic;
estol d’ermites que et faran eterna
amb tots els teus sentits, Plana de Vic!

Evocació a Mn. Cinto

Verdaguer va salvar i va enlairar la nostra llengua a la categoria més alta.

Vivent, perenne, Verdaguer respira;
salva la Pàtria el seu vibrar fidel,
i és -immortal- la catalana Lira
que aixeca el Calze i l’ofereix al Cel.

Evocació a Sant Francesc d’Assís

Sant Francesc d’Assís va passar per la Plana, camí de Santiago. Hi visqué una temporada prop del lloc anomenat Sant Francesc s’hi Moria. Assedegat demana aigua a un pagès que treia aigua d’un pou. Se’n dirà després el Pou de Vida.

Feu-nos la sang abrusadora, ardida,
que fongui el glaç d’un desolat hivern.
l -amb el cor flamejant a vostra mida-
porteu-nos, generós, al Pou de Vida
que ha d’abeurar la set d’Amor etern.

Francesc és un sant molt conegut i estimat. És un home simpatiquíssim, venerat arreu. Li demana que ens ensenyi d’estimar.

Torna, Francesc; renova el teu viatge,
que ací és la teva Casa, el teu Altar…
Catalunya, que enyora el teu mestratge,
encara et diu: Ensenya’ns d’estimar!

Montserrat

Montserrat és l’Evangeli dels catalans. Una mena de Paradís. La porta sempre oberta del Cel. Les arrels, el cor i l’Altar Major de Catalunya.

…No ens mourem mai d’aquest Portal,
llinda del Cel oberta nit i dia,
que és el Misteri d’un joiós Nadal
i l’Evangeli de la nostra via.

Vida i dolcesa; Paradís tornat;
ceptre i senyera que I’Amor empunya…
Tot fos en la paraula “Montserrat!”:
la rel, el cor, l’Altar de Catalunya…!

Demana a Maria que “amb la serra dels àngels” serri el “Cel blau” i escampi les serradures de cap a cap de la nostra Terra. Tot quedaria ple d’estrelles …

Divina Serradora:
serreu cordialment aquest Cel blau
i escampeu-ne les engrunes divines per la nostra terra:
tota serà plena d’estrelles.

Davant d’un Sant Crist romànic

Era un enamorat del romànic, el nostre art per excel·lència. Se sent pecador. Diu que Crist pot fer que la terra que li ha proporcionat la Creu doni fruits de bondat.

Destralegeu l’escorça de pecat
i feu-me auster i pur, afaiçonat
amb vostre alè sota matèria adusta.

Crist de l’art patri que em veieu regar
amb sang de plor, que encara pot fruita,
el sant terrer que us va donar la fusta!

La gran ‘Acció de gràcies’

…pel meu grapat de terra
vivificat pel vostre bleix diví:
per l’esperit que anima la desferra…
…pel pare i per la mare
que van pujar-me en el temor de Déu…
…pel món pel poble i per la casa,
pels vells camins enamorats del sol…

…pels vers amics, pels mestres bons i savis
que m’ensenyaren lletres de bondat…

…pel pa de cada dia…
pel Pa d’Eucaristia…

…pel goig i la tristesa;
per la rialla com pel sofriment;
per la lliçó d’Amor que tinc apresa…

per la pietat senzilla i franciscana,
la gran riquesa que val més que l’or…

…pel nostre Verb,
pel sol de l’alegria, per l’aigua clara de les fonts…

…per la Mort germana!,
canviarà la benaurança humana
en aquella altra que no tindrà fi…

…perquè en tombar la vida
encara tinc una ànima d’infant …
Si em permeteu finir el pelegrinatge
per entrar al Cel jugant com un minyó:
si us tinc a Vós, durant el viatge…
per endavant us dic: Gràcies, Senyor!

Quan va escriure aquesta última estrofa es deuria recordar d’un dels seus primers versos:

Jorn d’encís i hores de prova;
minyonet no sap què fer;
una ploma tota nova,
la llibreta … i el tinter.

Demana a Déu que li pari la taula de la Gran Festa Eterna del Cel.

…Ple de tendresa, reclineu la Testa,
purifiqueu-me amb la virtut d’un Mot
i, amb el Miracle que ens ho dóna tot,
pareu la taula de l’eterna festa!

Home d’una gran fe, es llança als braços de la mort convençut que, gràcies a ella, entrarà per sempre a la casa de Déu. Ell en diu l’Hostal de Déu…

l prendré un Mos de la més bona Taula
que ens para el Cel per fer-nos el cor fort…
l quan tremoli l’última paraula;
quan em pregunti: “Estàs apunt”, la Mort,
diré: Endavant!”, sense dolor ni pena;
i enllestiré, ben ordenat i breu,
el vell tragí que l’ànima serena
que l’íntim carro de virtut emplena
i el duu, cantant, al gran Hostal de Déu

Creu que acceptar el sofriment i estimar són la clau per obrir de pal a palles portes de la Llar del Benestar Etern.

l que com Vós suporti la Creu amb coratgia;
i que com Vós estimi fins al darrer moment.
Car vós per aixecar-me la llar de l’alegria
l’aneu pastant amb gotes del meu mortal turment…

Així viuen i moren els grans homes.
Va entrar al cel jugant com un minyó…
Gràcies, Sr. Miquel, pel seu mestratge!