És per a mi un goig i un honor parlar del qui fou entranyable amic meu, Miquel Bosch i Jover

El 22 d’octubre de 1961, en l’homenatge que la nostra vila d’Artés li tributà, entre altres coses vaig dir: Miquel Bosch i Jover fou en tot moment un pedagog excel·lent, un mestre que feia de la seva missió un veritable sacerdoci, que li valgué el premi que la Diputació atorgava cada any en la jornada del día del maestro.

Que Miquel Bosch i Jover traduïa a la perfecció les llengües clàssiques: llatí i grec, i també diversos idiomes: francès, anglès, italià, alemany; rus… Que, esperonat per les seves inquietuds intel·lectuals, posseïa un coneixement profund d’història, d’art, de filosofia, de literatura, etc. Que fou un gran poeta premiat en la majoria de certàmens i jocs florals de Catalunya, Madrid, Mallorca, València… Que té llibrets de poesia popular i folklòrica.

Miquel Bosch havia fundat, junt amb altres companys, el Patronat d’Estudis Ausonencs, del qual presidí la secció de folklore.

Durant uns 25 anys va conviure entre vosaltres aconseguint una instrucció extraordinària especialment per les seves inquietuds literàries.

Fou un autodidacte i un franctirador rellevant dins del món de l’ensenyança, de la lingüística, de la poesia, de l’erudició, del dibuix, etc. Dirigí la revista Jorba de Manresa des de l’any 1934 al 1936, a part de col·laborar en alguna altra publicació manresana.

La seva vocació de mestre el portà a exercir la carrera primer a Torà (aquí potser és escaient el que en deia ell: “Camins de Torà, camins de dolor”) i després exercí uns vint-i-cinc anys als Hostalets de Balenyà fins a la seva mort, esdevinguda el 17 de novembre de 1960.

Una petita anècdota: devia ser en temps de la República -abans del trenta-sis- que amb l’amic Bosch ens trobàrem casualment a Barcelona i m’invità a acompanyar-lo a veure els intel·lectuals germans Xirau i Palau, prohoms de la cultura catalana, fills de Figueres: Joaquim, catedràtic d’institut, i Antoni, director del diari L’Opinió. En el curs de la conversa, recordo l’expressió que va llançar un dels Xiraus -dirigint-se a mi-: “Quina llàstima que aquest home -referint-se a Bosch- no visqui a Barcelona!” Això vol dir la valoració que feien tots dos del bagatge cultural de l’amic Bosch, tot planyent-se de tenir-lo tan lluny.

Recordo amb goig quan, amb en Bosch, encara solter, havíem anat a reposar i passar l’estiu a Sant Hilari Sacalm, d’on era filla la seva mare. Sovint, en les passejades que fèiem, recitàvem algunes estrofes antigues i populars, entre les quals recordo aquesta:

Sant Hilari, Sant Hilari,
font de salut i alegria.
Me’n vaig i l’ànima mia
ja sospira per tornar-hi.

Miquel Bosch, amb la publicació del poema Acció de gràcies ha obtingut l’aplaudiment popular de la gent sensible a la bona poesia.

l l’any 1994, també Mn. Ramon Vidal i Pietx ofereix un recull de poesies de Miquel Bosch en un llibre editat als Hostalets.