Ho tinc molt clar: sense el mestre i amic, en Miquel Bosch i Jover, difícilment jo hauria estat periodista ni hauria escrit mai cap llibre, ni m’hauria dedicat professionalment a cap activitat més o menys intel·lectual. Malgrat que mai no podrem esbrinar quin camí hauria seguit la vida d’una persona si hagués agafat una altra variant vital, estic convençut que, sense el mestre dels Hostalets, possiblement continuaria fent de fuster. Per cert, un gran, bonic i profitós ofici. Tampoc no sé si seria més feliç o no, i, encara menys, si em sentiria més realitzat si hagués continuat amb la professió paterna. El que sí que sé és que la meva vida hauria tingut unes perspectives totalment diferents.

Ho tinc molt clar: el mestre Miquel era un savi. l topar amb un savi, és a dir, amb una persona amb coneixements immensos i que els sap relacionar, enriqueix i transforma la vida del qui hi té contacte permanent durant uns anys com a alumne. La saviesa del mestre, aquest saber reflexionar sobre les complexes giragonses de la vida i de les persones, m’havia de marcar positivament en una societat immersa totalment en el treball físic, l’únic que garantia les necessitats vitals d’aleshores: poder menjar, vestir-se i poca cosa més. Una societat deprimida per les penúries de la postguerra i convençuda, lògicament, que la saviesa no aixecava cases, no teixia vestits, ni feia créixer les patates. El mestre Miquel era un savi, i a mi m’atreia la saviesa, malgrat que estava convençut -encara ho estic-‘ que el do de la saviesa era una virtut infusa i treballada a la vegada, a la qual sols podien arribar quatre persones amb una intel·ligència privilegiada i una capacitat de treball immensa. l no són més de quatre les persones sàvies que m’he trobat en la meva vida -i n’he tractat a centenars, de renom- entre elles, el mestre Miquel.

Ho tinc molt clar: el mestre Miquel era molt català. Tant ho era que, quan ens parlava en castellà per disposició franquista, nosaltres el sentíem i l’escoltàvem en català. La generació formada per ell som dels pocs alumnes de la postguerra que ens sabem les taules de multiplicar de memòria en català, malgrat que ell les ensenyava en castellà. No és cap broma! Transmetre la llengua, la nostra, les seves virtuts, estimar-la, quan arreu era vilipendiada i menystinguda, és una tasca que, lògicament, li haig de reconèixer i agrair. l aquesta actitud el convertia en heroi, perquè ell s’hi jugava les garrofes, quan ens deixava llibres en català. Aquest fet, als anys cinquanta, podia ser motiu d’expulsió de la feina de mestre. Amb ell, vaig assaborir Josep Maria Folch i Torres -no és tan cursi com alguns ens han fet creure- i JuIes Verne, amb traduccions catalanes d’abans de la guerra. Gràcies al mestre vàrem conèixer la revista El Patufet, ja que ell en tenia tots els números. Aquestes lectures en català ens van fer adonar de la terrible injustícia que significava no poder disposar de publicacions semblants per perfídies polítiques. Aquestes reflexions van ser ferment d’una rebel·lió contra tota mena de censura, especialment una de tan absurda com la de la llen­gua que ens havien transmès els nostres pares.

Ho tinc molt clar: el mestre Miquel era un bon home i un home bo a la vegada. Desprenia i irradiava bondat. La seva religio­sitat sempre va ser positiva. El seu tarannà, encara més. Tema la vir-tut principal que ha de tenir una persona dedicada al magisteri: ensenyava abans que res a ser bo.

Ho tinc molt clar: el mestre Miquel també és indirectament culpable d’un fet transcendental de la meva vida, conseqüència indi­recta d’haver canviat de professió, perquè difícilment fent de fuster als Hostalets jo hauria pogut compartir la vida amb una periodista i tenir els fills que tinc. Com que aquesta situació familiar m’ha comportat prou satisfaccions vitals, almenys en la meitat de la meva vida, és just remerciar-l’hi profundament.

Ho tinc tot molt clar, mestre Miquel.