Record de Miquel Bosch – Joan Sunyol i Genís

El meu primer record de Miquel Bosch i Jover és el d’una tarda d’estiu tornant de la font del Desmai. Jo devia tenir deu o dotze anys. Era temps feliç de vacances al Cantarell; tornàvem d’una sessió poètica a l’històric refugi de l’Esbart de Vic. Entre els assistents recordo els germans Vilarrúbia, el meu pare, el meu oncle Josep Genís, Mn. Pere Verdaguer, Busquets i Punset, i Miquel Bosch. Recordo que em volien fer recitar alguna poesia i jo no en tenia ganes. L’únic que es va posar al meu costat, defensant la meva negativa, va ser Bosch i Jover, amb la seva somrient amabilitat.

Ens vàrem retrobar a Vic els anys de la postguerra. Ell coneixia i considerava el meu oncle Josep Genís, des que amb un grup de joves seguidors de l’Esbart es reunia al voltant de Martí Genís, ja en els darrers anys del novel·lista vigatà. El grup s’anomenava Escarabatons de l’Esbart. No sé si aquesta estranya denominació era d’iniciativa de Mn. Lluís Vilarrúbia, entomòleg amb especial dedicació a l’ordre dels coleòpters.

És a partir de la dècada dels anys 40 que es va consolidar la meva amistat amb el mestre dels Hostalets de Balenyà, tant per les nostres converses els dissabtes a Vic, quan em venia a veure a l’acabar les seves diligències, com per les meves estades als Hostalets quan, tornant de Barcelona, hi feia parada quasi sempre.

Per mi sempre serà un misteri l’enclaustració als Hostalets d’un home d’una intel·ligència tan viva i vital i d’una cultura vastíssima. He arribat a pensar que aquest aspecte de la seva vida era degut a la seva humilitat o qui sap si a causa d’una invencible timidesa. Cal ressaltar la seva cordialitat i el seu oferir amb generositat consell i guia com en tantes ocasions m’havia donat a mi i a tothom que li demanava.

A casa seva era fàcil trobar-lo en animada conversa amb catedràtics d’universitat i gent de lletres que reconeixien els seus valors; hi acudien senzillament a canviar opinions o a demanar-li consell. Ell i jo parlàvem de literatura, especialment de poesia, i també de coses personals, d’amic a amic; una amistat que s’afermava més i més, fins a límits d’una confiança absoluta i, encara que ens vèiem cada setmana, m’escrivia cartes breus i m’enviava poesies en ocasions especials, com el meu sant, o per adveniments especials, com el naixement dels meus fills. També m’enviava cartells de certàmens literaris, i em demanava que hi enviés treballs que ell coneixia i que havíem llegit i analitzat junts. No era massa freqüent que es referís a la seva professió de mestre d’escola, encara que en una ocasió em va mostrar, a l’escola mateix, amb claredat i precisió, com feia el seguiment dels alumnes. Era conscient de la seva tasca d’educador i l’exercia amb voluntat i eficàcia en aquell centre de poble, petit i quasi ignorat.

Bosch i Jover, a través de les seves visites dels matins de dissabte i de les meves anades als Hostalets, anava desplegant davant meu el ric ventall del seu fer i del seu saber. Ens llegíem els nostres poemes, ell m’esmenava mots i accents, primmirat com era amb el lèxic i bon coneixedor de la mètrica. Els seus poemes els llegia amb passió. La seva veu opaca i aguda, amb aparença sonora de falset, no desdibuixava pas el ritme ni la intenció dels seus versos ben tallats, d’un alè poètic de cor generós i ànima neta, que arribaven com un bàlsam a les oïdes dels qui l’escoltaven.

Jo era més atrevit que no ell, i els meus treballs de Llum endins, del Llibre dels estramps, de vers lliure, o el retaule històric Ausa, ell els reconeixia, obert com era a l’evolució de les lletres, i em donava el seu consell: m’apuntava fins i tot esmenes o solucions en algun període concret.

En les meves estades a casa seva, la taula s’anava omplint de llibres i de llibretes, textos que ell em mostrava de grec i de llatí, d’autors clàssics que dominava i traduïa. l de textos i gramàtiques en idiomes orientals i eslaus, o en rus, que també omplien les seves hores de lectura i del seu treball de traductor. No cal parlar del seu coneixement dels idiomes moderns d’ús general. Entre els textos que m’havia mostrat i comentat, en recordo uns de didàctics en rus, en ús a les escoles de l’URSS. Cada visita era una nova descoberta i em sorprenia que una personalitat com la seva hagués quedat circumscrita a l’àmbit d’un poble quasi ignorat. La taula del menjador s’anava omplint de llibres i de llibretes, fins que la seva esposa, la Conxita, els apartava per parar la taula. El dinar substituïa els papers i la nostra conversa prosseguia durant l’àpat i s’allargava en una sobretaula que no s’hauria acabat mai, tant és així que en més d’una ocasió hi havia passat la nit, en aquella llar oberta sempre als amics.

Em sorprenien moltes facetes, sempre inesperades, d’aquell jovial amic, que també s’havia endinsat en estudis de folklore, seguint les traces de Jacint Verdaguer, que tant admirava. Alguns d’aquests treballs els publicava a la revista Ausa, del Patronat d’Estudis Ausonencs, del qual era membre destacat. En aquesta revista hi podem trobar poesies seves i biografies de personatges vigatans. La seva lletra clara, tan diàfana com els seus escrits, no devia ser cap trencacolls per als linotipistes o els compaginadors de textos amb el vell plom de les impremtes.

El seu aspecte trencadís, quasi transparent, no semblava pas albergar aquella humanitat pregona ni la fermesa d’esperit que es feia palesa quan parlava o quan escrivia; una aurèola de bondat embolcallava la seva persona i transcendia en els seus actes i en els seus escrits.

En la darrera visita que li vaig fer, ja al seu llit de mort, ens vàrem estrènyer les mans. Les seves mans, fredes, encara vibraven d’un rar caliu d’amistat i de fe, com els mots del seu darrer comiat.

Un comiat que anys abans havia anticipat en els versos del seu poema Acció de gràcies, una llarga oració que acabava amb aquestes estrofes:

l encara, gràcies per la mort germana!
Vós sabeu l’hora, el punt que ha de venir
a canviar la benaurança humana
en aquella altra que no tindrà fi.

Gràcies, Déu meu,perquè en tombar la vida,
quan ja em faig vell, quan diuen que sóc gran,
em sento al cor aquella edat florida…
i encara tinc una ànima d’infant!

Si em permeteu finir el pelegrinatge
per entrar al Cel jugant com un minyó;
si us tinc a Vós durant tot el viatge…,
per endavant us dic: Gràcies, Senyor!

2 pensaments sobre “Record de Miquel Bosch – Joan Sunyol i Genís

  1. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s