No és sense una viva emoció que, en evocar la figura d’aire ascètic de Miquel Bosch i Jover, ens vénen a la ploma les paraules, lluminoses de suggeriments, de Dilthey: “d’acord amb els que pensen i senten com nosaltres acompanya la nostra vida com una harmonia invisible: ni l’absència ni la mort poden destruir-la”.

Paraules que encaixen perfectament amb el record que tenim del nostre enyorat Amic i Poeta. Així, amb majúscules. Amic, perquè l’Amistat fou, per ell, un sentiment que conreava com a cosa sagrada. Poeta, perquè en fou de veres, totalment, amb una sinceritat il·limitada, maragalliana.

Pensàvem i sentíem com ell… i el sentim tant al costat nostre que sembla com si no hagués mort: tan intensa era la llum espiritual que irradiaven el seu tracte i la seva obra, exemplaríssims.

Per això, mai no podrem oblidar la seva presència fraternal que resplendia, sobretot, en la conversa, sempre abundosa d’inquietuds, profundament cristiana. Mai no podrem oblidar, tampoc, la bategant qualitat, de forma i de fons, de la seva polièdrica labor literària.

Tot, desplegat en un mestratge constant, antiespectacular, que assolia, en qualsevol circumstància, una bella unitat superior, pròpia de l’autèntic sembrador evangèlic.

Del llibre Recull d’ofrenes, en ocasió de l’homenatge al mestre Miquel
Bosch i Jover (1900-1960), els Hostalets de Balenyà, 1961