Una veu que torna – Pere Puig i Font

Molts encara el recordem; era un home prim, atent i caranet que venia els dissabtes a Vic, com tants, a mercat. A diferència de la majoria de vigatans ocasionals, moguts per interessos estrictament mercantils, la seva estada a casa nostra era esperada i desitjada per molts amics: el llibreter Sala, el Dr. Junyent, l’apotecari Genís, el poeta Sunyol, mossèn Cinto Costa, etc. Com a mercaderia portava una cartera plena de papers: epitalamis, elegies i versos de recordatori, fent coixí a algun treball de gran calat.

Al mestre dels Hostalets, hom li havia encomanat unes paraules atribuïbles a la inspiració per a il·lustrar una ocasió familiar. No es feia pregar; complia els compromisos de l’amistat amb la fidelitat domèstica, renunciant sovint a projectes de més volada.

El cert és que aquest senyor, pulcre i educat, poliglot i dibuixant molt fi, de fàcils rodolins, era un poeta com una catedral.

La Plana de Vic

Geologia mística i fervent!
Cubell immens de la pairal bugada!

La Verge la passava somrient,
i en la cendra geòrgica, encisada,
germinava i floria la sembrada
del gran deixondiment…

El Jesuset li feia companyia.
A cada mirador, jugant, planta una creu,
i va guarnint de verd els pics, la voravia,
i escampa flors i ocells arreu…

La Santa Verge, en doble Amor corpresa,
com a Mare i Mestressa amb goig el veu,
i estén la roba de total puresa
pels rasos del Montseny i el Pirineu…

Feineig matern; ditades lleus i miracleres
de l’Infantó!
Bugader gris de colossals fal·leres
que freturaven cèlica regor!
Gènesi magna d’hores primiceres!
Tot era llum, blancor…

…I encara raja el broc -en immortal cançó!-

Situat en un context postromàntic, però en el romanticisme immers, conreà l’amistat amb Collell, Martí Genís i Busquets i Punset, ja veterans, els quals orientaren la jove vocació literària de Miquel Bosch. És evident que Mn. Cinto decidí el to i l’ofici poètic. Balmes tindria una assignació en la línia de seu pensament apologètic i Francesc d’Assís impregnaria el seu estil de viure.

Bosch i Jover no enganya; és un cristià coherent i conseqüent que treballa el seu esperit amb subtileses de poeta, sovint al límit de la bondat i de la generositat. La vida entre el goig i la creu, o potser en el goig de la Creu. L’amor i el dolor provinents de la mateixa font.

Turment espiritual (II)

Oh, vine, llum santa de conhort,
que allunyes les fangueres) les ombres de la mort!

Retorna a l’equilibri la vida que tremola
i en un turment de dubtes i desenganys s’escola.

Si el martelleig de lletres es diu enyorament,
ma sang sigui la tinta pel llibre indeficient:

la història sublimada) ací sols pressentida.
Els ulls carnals) tots tèrbols per una fe exhaurida,

només saben fitar-la per boires de neguit,
i el cor vol el raig fúlgid d’uns ulls tot esperit.

El mot que ara em calciga -Dolor- serà el sagrari
del goig diví que ens duia la gesta del Calvari.

Per què, foll, em creava l’infern de la tristor,
si la lliçó del Mestre vessava de claror?

Oh, Redemptor i Pare; oh, Mestre de dolcesa:
feu que en ma ruta baixa la tingui ben apresa.

Que el pes de la matèria que duc arrossegant,
que el mur d’ombra terrena que es posa al meu davant,
no em facin orb ni em llevin meravelloses gales:
la llibertat excelsa d’intern bategar d’ales.

que mai l’oblit no em llenci pel seu abim afrós,
car tot allò que cerco és sempre prop de Vós.

l que com Vós suporti la Creu amb coratgia;
i que com Vós estimi fins al darrer moment;
car Vós per aixecar-me la Llar de l’alegria
l’aneu pastant amb gotes del meu mortal turment.

La col·lecció Lloances franciscanes canta els germans de la latura amb veu benigne i reparadora; al costat de les criatures d’un :ert prestigi literari com són l’abella o el pardal, amplia l’observació la lloança devers subjectes culturalment proscrits com la serp, el llagost o l’escorpí, tot fent-ne la interpretació d’una lliçó providencial.

Encuriosit i sempre insatisfet davant l’enigma, transcendeix l’inconegut i l’harmonitza intel·ligentment amb les seves conviccions. Un conjunt de sonets, senzills però ben tallats, dibuixen una de les pàgines poètiques més entranyables de Bosch i Jover.

L’escorpí

¿Per què t’assembles tant al cor humà
quan el verí l’emplena i el domina?
¿Ets alquimista agut del mal obrar
que en la foscor treballes la metzina?

Tu esperes aquell peu, aquella mà
que vol collir la flor, l’herbeta fina;
que en la llaurada flonja sembrarà
el pa dels fills, quan la tardor declina…

Ja el vas és ple; l’agulla, flamejant;
ferit de sobte el pobre vianant
sent el neguit de la punyent fiblada …

Germà escorpí: ¿ets instrument del Cel?
Qui ho sap!… Longí punyia més cruel
quan a Jesús donava la llançada!

Del mateix conjunt de franciscanes aportem un altre sonet que de manera volguda o casual té clares connotacions d’autoretrat. No és cap descobriment que en la poesia, quan no és pura alquímia o divertiment, la projecció del propi poeta es fa inevitable, amb independència de la idea fi del ritme que l’animen. Aquest sonet, però, més que una simple projecció, conté elements inequívocs d’una confessió. La metàfora permet una descripció mil·limètrica del conjunt de valors que substantiven la vida del poeta.

El grill

Poeta humil que cantes per cantar,
tot rumbejant la vesta ben planxada,
i ames el sol brillant, i el dia clar,
i el camp d’argent, les flors de l’estelada.

Poeta culte del rural quintà
que en Ioda breu, perenne, inacabada,
lloes, devot, el Cel que t’inspirà
himnes d’amor, per l’hora enjoiellada.

La teva veu senzilla és sentiment
que no desitja guany ni aplaudiment,
i es vana, ingènua, de cabdal riquesa…

“Ric, ric!…” Tresor d’un cor senzill, tot fresc,
que té al cau l’amor de Sant Francesc
i viu feliç amb l’Art de la Pobresa.

Es especialment adient en aquest any de commemoració verdagueriana recordar els importants estudi que Bosch i Jover feu sobre el poeta de Catalunya, d’entre els quals destaquen els monogràfics Verdaguer poeta de la cançó, Mossèn Jacint Verdaguer i la Comarca del Ripollès i Verdaguer i el Montseny. Aquestes obres exemplaritzen l’erudicció de Bosch i Jover, tant per l’aprofundiment de la seva anàlisi com per la metodologia emprada. Des de l’índex que vertebra cada treball fins a l’apèndix, amb notes bibliogràfiques, documentals i onomàstiques, Bosch i Jover afina el nas d’investigador i ens descobreix aspectes i conceptes verdaguerians només assolibles després d’una lúcida reflexió. L’últim paràgraf de la síntesi prologal de l’estudi Verdaguer i el Montseny resulta prou orientador:

Si el montsenyisme verdaguerià no hagués passat de l’entusiasme de pelegrí i d’excursionista; si hagués romàs com una cosa senzillament anecdòtica, el seu interès no passaria del que té una il·lustració biogràfica. Però ha fruitat en obra i exemplaritat i roman com a herència perenne en la literatura catalana.

l encara una altra mostra, del treball Verdaguer, poeta de la cançó, que entenc com a manual indispensable per aprofundir en el coneixement de bona part de les nostres cançons populars. He tret un retall que em sembla prou definitori de la finor interpretativa que Bosch i Jover fa del Verdaguer de la cançó:

No és pas cosa accidental o imaginària, sinó positiva i cabdal per a la valoració del Verdaguer poeta i home de la seva terra, la consideració de la musicalitat de la seva poesia i l’afirmació que fou Poeta de la Cançó en el més alt sentit del mot i en el sentit de l’harmonia espiritual i rítmica que brollava de la seva ànima i de la seva lira; amb la vitalitat folklòrica innata en ell i amb la consciència de cantor que seguia el corrent de l’instint amb la volada del gent: fins a fer que no sigui només una fase de comparança estètica sinó -paradoxalment- l’expressió d’una realitat simbòlica i ètnica el nomenar-lo el Rossinyol de Catalunya.

La recent presentació a Vic del llibre de poemes de Miquel Bosch i Jover, editat per l’Ajuntament de Balenyà, ens ha empès a fer-li aquesta modesta evocació, amb la convicció que retornem una veu injustament oblidada. La veu d’un poeta prolífic i inspirat que venia cada dissabte a Vic amb una cartera gràvida de preceptiva i de sentiment, de talent i de bondat… que regalava senzillament.

Publicat a la revista Vic, 29-06-1995

2 pensaments sobre “Una veu que torna – Pere Puig i Font

  1. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s