Ara fa cinquanta anys -era el 29 de març de 1952- una quarantena de persones destacades del món de la cultura va reunir-se a Vic amb la intenció de fundar una entitat que aglutinés, reforcés i estimulés els treballs d’investigació científica en la nostra comarca. Era l’inici del Patronat d’Estudis Osonencs. La iniciativa sorgia de les inquietuds del Dr. Eduard Junyent i del que seria el primer president, el Sr. Josep Pratdesaba. Entre les persones convidades a impulsar el treball científic a Osona hi trobem, des del primer moment del Patronat d’Estudis Osonencs, Miquel Bosch i Jover.

Bosch va ser un dels membres més destacats de la primera Junta. Des del primer moment es va fer càrrec de la secció de folklore. A més dels estudis propis de la secció, publicà a la revista Ausa dotze articles de folklore, la poesia Mercat del dissabte (1952), un article sobre la col·lecció de prehistòria americana de Manuel Bosch (1954), un altra article titulat Sacerdoci: Ministeri de Déu i de poesia (1954) i un tercer en record d’Antoni Vilarrúbia i Garet, un dels germans naturalistes de Torrellebreta (1957).

Com es pot veure, el treball de Bosch i Jover en el Patronat d’Estudis Osonencs va ser, principalment, el d’impulsar l’estudi del folklore. El 1952 ja publica Folklore nadalenc, on repassa les festes i els costums del cicle de Nadal. Un any més tard, el 1953, escriu Aspectes documentals del folklore, amb alguns exemples de folklore recollit a Balenyà; sosté que la ciència no pot menysprear aquesta disciplina. També d’aquest any 1953 és el Folklore: el cant dels ocells, on exposa tant els cants dels ocells més propis, com diverses notes folklòriques i notes d’activitat d’afeccionats als cants dels ocells. En un tercer article del mateix 1953, titulat El folklore i la prehistòria: llegendes orientadores, recull algunes llegendes relacionades amb monuments prehistòrics. Clou l’any 1953 el treball Els pessebres vigatans de Mn. Jacint Costa (1953), que és el millor article sobre l’art popular del constructor de pessebres més recordat que ha tingut Vic.

Arxiu folklòric, publicat a l’Ausa del 1954, representa l’inici de la seva labor de recol·lector sistemàtic de folklore. A través de les pàgines de la nostra revista, vol contribuir a la catalogació tan sistemàtica com sigui possible del folklore català. Aplica els criteris propis dels recol·lectors de l’època: recollir, classificar i no valorar el patrimoni del poble. Hem de recordar que, en aquesta activitat, Bosch coneixia perfectament el treball molt important que el seu amic Josep M. Vilarmau havia portat a terme al Lluçanès pocs anys abans. En un segon Arxiu folklòric, també de 1954, escriu Bosch:

Donem avui un segon recull de folklore amb el caràcter de material arxivat per a ulteriors consideracions o estudis. Aquestes pàgines, doncs, com les del número anterior, són, simplement, d’inventari: van nues de comentaris, de comparances, de conseqüències. Repetim que la feina bàsica és aplegar els materials: després pot venir la tasca crítica i orgànica. (I, 417)

La pròxima contribució a l’Ausa és, en tres articles diferents, un treball sobre el Folklore de la Vall de Tost (Urgellet). El primer serà publicat el 1955, i el segons i tercer, el 1956. S’han d’entendre com una continuació de l’Arxiu folklòric, però aquesta vegada no centrat sobre cap poble de la comarca d’Osona. Escriu Bosch:

En l’arreplega o inventari folklòric que anem fent en les pàgines d’Ausa, no devem pas limitar-nos al folklore de la Plana de Vic {…}. Per a la comparança -actual o futura- de materials, sense limitacions, i per a la visió total de cultura en una unitat de conjunt superior, és convenient, i àdhuc necessària, la incursió a més amplis dominis geogràfics i etnogràfics, fora de la reduïda àrea local o comarcal. (vol. II, 182)

L’últim article que publica a la revista és del 1958 és Folklore i Filologia. Bosch i Jover ja no només aplega materials, sinó que hi relaciona les dues disciplines:

Si la filologia s’ocupa dels fenòmens espirituals manifestats pel llenguatge {…}, hom pot veure fàcilment la relació que té amb el folklore en estudiar la psicologia i la cultura dels pobles -amb més o menys sentit ètnic o nacional-. (vol. III, 70).

Aquest article podria representar un petit gir en la posició de Bosch i Jover davant el folklore: no és possible només recollir i arxivar, sinó que, en el mateix moment de fer-ho, ja s’està relacionant i interpretant. Però no sabem si era aquesta la veritable intenció de Bosch i Jover: el seu treball va quedar interromput.

En la nota necrològica de la seva mort, el President del Patronat d’Estudis Osonecs, el Dr. Miquel dels Sants Salarich, publicava en la revista que havia estat la plataforma d’expressió del Bosch i Jover folklorista: “Quan va arribar a la nostra vorera, era portador d’un abundós bagatge intel·lectual, peixat en els moments d’oci de les seves activitats professionals. Era ja, doncs, un intel·lectual, un savi. Història, art, filosofia, literatura, eren disciplines de les quals posseïa un coneixement ampli, profund. Dominava l’alemany; el francès, l’anglès, l’italià, el rus, coneixia el llatí, el grec, que li facilità la lectura de les obres clàssiques en el seu idioma original. Aquest domini universal, l’anava ampliant cada vegada més amb l’afany estudiós amb què omplia les vetlles del seu recés rural. {…} Intraduïble, insubstituïble dintre del seu estil. Per això, Bosch i Jover era d’aquella mena de persones que estan per damunt de la seva pròpia producció. El seu record perdura encara més que la seva obra”.