Verdaguer, sacerdot i poeta – Miquel Bosch i Jover

Lema: Síntesi providencial

I. Sinopsi “prologal”. El poeta i el sacerdot

Darrerament, d’una manera tàcita o explícita, hom ha volgut suposar que en la vida de Verdaguer hi hagué una època o un temps de crisi entre el sacerdot i el poeta. En considerar Mn. Cinto com a sacerdot-poeta, no podem pas passar per alt el que han dit d’ell crítics i biògrafs. Tothom coneix a hores d’ara la tesi de Josep Miracle, que distingeix el Cinto adolescent, mancat de vocació religiosa, del Mn. Cinto madur, que es va fer sacerdot gairebé només que per obeir la seva mare i que va suplir, diguem, amb l’abnegada força de voluntat i del sacrifici, aquella deficiència vocacional afirmada per l’autor de Verdaguer amb la Lira i el Calze.

Davant la seva obra i amb el fonament autèntic de les pròpies confessions verdaguerianes, nosaltres afirmem serenament que, en Verdaguer, la sotana no va fer mai nosa a la lira ni la lira a la sotana; que en ell, el sacerdoci no va ésser mai incompatible amb la poesia. A l’inrevés: llur unió fou íntima i meravellosa. l llurs fruits, providencials.

Si el poeta i el sacerdot -l’home, si voleu-van passar una època de crisi, de trasbals, de neguit…, això no va ésser més, en la seva vida, que un episodi, com el de qui passa una malaltia o un perí­ode gris, fosc de penes -vinguin com vinguin i d’on vinguin.

Quan l’esperit no està tranquil; quan el cor experimenta alguna tortura o algun sofriment; quan el cos està malalt, el raonament no es fa amb la mateixa serenitat que en hores plenes de benestar moral i físic, d’equilibri espiritual, de serenor mental…

I, per damunt d’episodis fugissers i de diverses contingències de la seva vida -que no hem pas d’exposar ni de jutjar ací-, l’obra gegantina i perenne del poeta proclama que és filla de la inspiració il·luminada per la Fe i arborada per l’Amor de Crist.

Verdaguer podia fer L’Atlàntida purament cosmològica i pagana. Cantant l’ideal de trobar una novel·la Atlàntida per a Crist -l’Amèrica de Colom i dels Reis Catòlics-, la fa també cristiana, lligant conceptes que ningú més no hauria pogut lligar. l això no és pas una concessió poc sincera per justificar-se com a sacerdot: és l’abraçada, és l’expressió conjunta dels dos grans ideals que sentia com a poeta èpic de la llegenda antiga i com a creient i ministre de Déu.

Ell mateix assenta la tesi: Quan traguí a faró mos Idil·lis i Cants Místics, a algú que volia fer-me escrúpol d’haver escrit L’Atlàntida responguí que per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar.

Verdaguer podia fer de Canigó una llegenda de fades pirinenques o un poema nacional d’història i de tradició epicolírica, però el seu geni no podia pas deixar de fer-lo també religiós, d’acord tot plegat amb els seus sentiments i amb els seus ideals estètics. Ell sentia la llegenda i la història nacional, però no podia pas deslligar-ho, en la seva entranya espiritual, de la vera religió, que va plantar la Creu als paradisos de les goges i va ésser l’ànima i la saba vital del nostre poble en la seva naixença, com ho és en tota la seva existència.

Encara més. Síntesi i concreció precisa, magnífica, inatacable de tot el que hom pugui dir de Verdaguer com a sacerdot-poeta, és la seva fulgent manifestació que va estampar al pròleg del Dietari d’un pelegrí a Terra Santa: En un article publicat, no fa pas gaires dies, sobre mon darrer llibre, Pàtria, lo crític, queixant-se, potser amb raó, de que en mes últimes obres no dono prou destriats los gèneres literaris, semblava doldre’s de que jo deixàs caure massa gotes de poesia religiosa en lo doll de ma poesia patriòtica. Oh! com m’honrava i me plavia, sense voler, amb això, mon benvolgut amic! Com li agraesc l’acusació! Com li agrairia encara més si el cor me digués que en só mereixedor! Oh, si pogués suavisar amb lo melós i adorable nom de Déu la seca aspror de tots mos versos! Oh, si deixant a part mon no-res, pogués, com altre Eliseu, amb un grapat de sal divina, endolcir lo doll cada dia més amargant i terrós de la poesia contemporània que, descreguda, sense cor i sense ànima, va deixant les ales a bocins en lo fang de la matèria! Qui pogués posar lo nom de Déu on voldria! En cada rocal de vora mar per guiar els que hi naveguen; en lo front de cada serra, com una estrella que il·luminàs totes les valls; en lo mur de les ciutats oblidadisses i en lo portal dels masos oblidats, i en cada,racó de món on se plora, ben sovint sense conhort, i en cada golfa humida on se pateix, i en lo bressol del qui naix, i en lo llit del qui agonitza! Qui tingués la veu de les ones o del tro, per fer-lo sentir a la humanitat ingrata que l’oblida! Si almenys lo pogués escriure en un cor! Mes ja que això és obra de Déu, jo hauré d’aconhortar-me d’escriure’l en aquest pobre i senzill llibre, massa senzill i massa pobre per endreçar-se a la terra on s’obra nostra santa redempció.

Per alguna cosa “va cantar la primera missa entre un dolmen i un altar”! Per alguna cosa el seu anhel abrandat “voldria posar el nom de Déu per tot arreu, i un grapat de sal divina al doll amargant i terrós de la poesia contemporània”!

Dues declaracions diàfanes, granítiques, que són un manifest explícit del seu credo poètic, encès amb el fervor de l’apostolat.

Déu va donar a Mn. Cinto la inspiració i la vocació poètica, i Mn. Cinto fou sacerdot també per vocació religiosa: la unió d’ambdues va ésser tan fecunda que les anècdotes de la seva vida queden velades per la grandesa i la perennitat sempre actual de la seva obra.

Qui no vegi en ella que el nexe sacerdot-poeta fou providencial, faria creure que té lleganya fosca en la vista de l’esperit.

Eucarístiques; vides o poemes de sants; flors marianes; la trilogia de Jesús Infant; idil·lis místics; goigs; cobles i corrandes pietoses; montserratines; franciscanes; El Somni de Sant Joan, sublim poema de l’Amor diví…

La poesia religiosa -ja ho sabem-no és pas exclusiva dels sacerdots-poetes. Però en Mn. Cinto Verdaguer va trobar la font més natural, el caràcter d’unció sagrada, la finalitat volguda.

Per corroborar-ho, podem esmentar encara el breviari poètic del Roser de tot l’any i, sobretot, Veus del Bon Pastor i Càntics: llibres de rimes pietoses i exemplars que no són poesia pura, sinó d’apostolat, al servei de Déu i del pròxim per a la salvació de les ànimes. Poesia missionera, sacerdotal. Veus enfervorides dels dies de missió, de novenari… amb altres de primera comunió…

Lliçons de doctrina, de l’amor i del temor de Déu…

Bella, utilíssima i conscient executòria del providencial sacerdot-poeta que fou el nostre Mn. Cinto.

II. Sacerdoci i poesia

Cabdal figura representativa de la compatibilitat -més que de la compatibilitat, de l’íntima unió, de l’essència mateixa-del sacerdoci i de la poesia, és el papa Lleó XIII: cap visible de l’Església de Crist i gran poeta de la lírica religiosa; inspiradíssim, selecte. Anys endarrere, la Il·lustració Catalana, editada i dirigida per en Francesc Matheu, va publicar un volum de poesies de Lleó XIII, traduïdes del llatí al català.

Figura representativa -és clar- diem que fou aquest sant pare, el gran sociòleg: car són una legió els sacerdots que han estat també ungits amb el crisma de la poesia, ací i arreu del món. Immortal, sense hipèrbole, és el nom d’un Costa i Llobera, honor de la Renaixença catalana al costat del nostre Verdaguer. Cenyint-nos només als termes del Bisbat de Vic, veiem quin esplet més ric i notable ha donat l’eclosió de la poesia sacerdotal al verger de la Plana i a les comarques que integren, geogràficament, la Diòcesi. Diguem-ne uns quants de saltats, sense suposar que sigui oblit ni menyspreu l’omissió d’un estol de noms benemèrits i il·lustres: el canonge Collell, el doctor Aliberch -l’un, de l’Esbart de Vic; l’altre, de la Colla Ausa-; Casadevall, Castells, Pere Verdaguer, Puntí i Collell, Serra i Esturí, Vilatimó, Fortià Solà, Tubau, Riera (Emili), Vinyes, Malats, els germans Vilacís, Baranera, Jacint Costa, Ramon Garriga (fill de Vic), els germans Farràs, Ramon Vidal, Jordà, Padrós, Pous, Rovira, Colomer, P. Perarnau, germans Claveras, Joan Colom, Lluís Alemany, Puigsech, Guiteras, Vilalta, Dr. Junyent, Dr. Griera, etc., amb els novells, Junyent, Riubrogent, Pous, Serrallonga, Cotrina, Puig, Esteve, Lus, Pladevall…, molts d’ells seminaristes encara. No exhaurim pas la llista.

Naturalment, la vocació i la formació sacerdotal -humanística, teològica…-afavoreixen extraordinàriament el numen poètic, especialment en els camps de la poesia mística, religiosa en general, moralitzadora, etc.

Verdaguer n’ha estat un cas providencial. En ell és ben íntim, el lligam que uneix el sacerdot i el poeta, l’esperit que eleva, plegats, la lira i el calze.

Referint-se a la publicació del recull de poemes que mossèn Cinto va batejar amb el nom de Caritat, diu Joan Torrent i Fàbregas -un dels més moderns biògrafs de Verdaguer- que “el poeta i el sacerdot han arribat a una fusió perfecta, i veurem tot seguit que el sacerdot -com avergonyit que el poeta hagi pres davantera- s’apressa a guanyar posicions”.

En esguard a la seva obra admirable i verament immortal -que és el fruit de la seva vida i, per tant, l’essència i allò que compta o val més de la seva vida-, és això el que ha de reconèixer tot esperit serè i equànime: la fusió perfecta entre el poeta i el sacerdot.

Si el de Verdaguer hagués estat fill només d’una resolució per obediència a la voluntat materna, no hauria donat el tresor, natural i fervorós ensems, de la seva obra poètica -magna, esbalaïdora-, car la unió del poeta i el sacerdot hauria estat artificiosa i freda, no pas abrandada i natural. l l’artifici, la imposició, haurien pogut donar mostres esporàdiques de bona poesia, però no la collita selec­ta, genial, entranyable de tota una vida.

III. La vocació religiosa i el sacerdot-poeta

Comença així mossèn Cinto el pròleg del Dietari d’un pelegrí a Terra Santa: Ma estimada mare) que al cel sia) era afectada de llegir El devoto Peregrino del P Castillo, llibre que es trobava en tots els escons i llibreries de la Plana de Vich: oint-li’n jo llegir algun passatge bonic, des de sa falda, sentí nàixer en mi lo somni: llavors tan llunyà com falaguer, de veure la Terra Santa. Lo somni llunyà se m’és acostat i, grat sia a Déu, he pogut regalar-me’n tot l’Abril i el Maig de l’any 1886. Los records que en guardo duraran més que el somni: espero que seran eterns.

No és pas una mala disposició per a la vocació religiosa, aqueix somni, aqueixa delera infantil de veure les terres de Crist i d’amarar-se de llur encís per la devoció de l’ànima creient. Altres mares l’han encarrilada, l’espiritualitat dels fills, i han estat infructuosos llur tasca i llurs anhels. La doctrina, les cançons, les rondalles, les lectures i els consells de la mare foren més el despertador, la guspira, el toc de vibració de l’esperit religiós i poètic del petit Cinto de Folgueroles.

També és un pròleg -el del recull de Sant Francesc- on Verdaguer explica la seva vocació franciscana, després d’un bellíssim esplai poètic d’arborament per la figura i l’exemple del pobrissó d’Assís. Esguardava la capella; de Sant Francesc s’hi Moria i bevia l’aigua vivificadora de la font del sant: Allí vaig fer el pensament de descalçar-me darrere seu i de cenyir-me la corda seràfica; i com allavors no hi havia frares menors a Espanya, resolguí anar a cercar-los en los convents de l’Amèrica espanyola, per a on, ja amb un peu a l’estrep, estava examinant i admès, i fins la llicència d’una bona mare, arrencada amb llàgrimes del cor; però no tindria la de Nostre Senyor, quan lo confés no m’hi deixà partir per no haver fet encara setze anys. No sent mereixedor de comptar-me entre sos fills de la primera Ordre, me fiu tercerol, i havent-me vingudes ensems la vocació franciscana i la vocació poètica, volguí seguir-les totes dues fent-me son trobador. Allí, entre sos camps i rouredes, passejant de la font a l’ermita de l’ermita a la font, vaig collir les primeres flors d’aquesta pobra toia: Sant Francesc predicant als ocells [etc.}.

És ací ben explícit el manifest de les seves dues grans vocacions, harmòniques i nascudes gairebé alhora: la vocació religiosa i a de la poesia.

Llavors, és cert, ja estudiava al Seminari. Contava la Francisca (la germana de Mn. Cinto) a un dels biògrafs de Verdaguer (Mn. Joan Güell) l’escapada que el seu germà va fer a Figueres per la Setmana Santa, des del dissabte del Ram fins al dilluns de Pasqua, amb un seu company. Tenia quinze anys -no devia ser gaire lluny dels volts de la seva decisió franciscana- i “quan les coses no li sortien com ell volia, deia que penjaria els llibres a la figuera”. El disgust dels seus pares era gros. Van fer preguntar a en Cinto per un amic si era cert que volia deixar d’estudiar per a capellà, però el minyó va respondre que “abans es deixaria tallar dos dits de la mà, que no pas abandonar la carrera eclesiàstica”.

També explicava la seva germana: “Quan en Cinto tenia sis anys, en les hores que no li tenia ocupades l’estudi, s’entretenia a fer capelles amb altres companys de sa mateixa edat”. Del producte de la venda de cassanelles que, junt amb sa germana Francisca, d’un any menys que ell, arreplegaven pel bosc, en comprava sants d’estany, custòdies i altres objectes propis de les capelles, en les fires que se celebraven anyalment a la ciutat de Vic, en els mesos de maig i setembre. Ell simulava celebrar missa, ajudat dels seus companys; sa germaneta i altres dues noietes, amb caputxa blanca, hi assistien, malgrat la prohibició d’en Cinto. “Acabada la missa, s’organitzava una processó que recorria els voltants de la casa”.

Inicis primerencs i espontanis. Els jocs puerils revelen sovint tota una psicologia. Per això remarquem aqueixa relació.

Ben de gust reproduiríem ací tot sencer el sentidíssim article que va publicar mossèn Cinto a la revista L’Atlàntida, número del primer d’octubre de 1896: Records d’una missa nova. Ja en el declivi de la seva vida, Verdaguer enyora i canta la joia i l’emoció d’aquell acte transcendental, amb la seva terra estimada i les seves més pures i intenses amors. Ni una ombra, ni la més lleu boirina de dolença per la definitiva resolució que l’havia portat a l’altar per consagrar-hi el Cos de Crist, i per ésser el seu ministre digníssim. Al contrari: el fervor més viu brolla de cada mot i de cada clàusula. En un lloc on fa memòria de llocs cèlebres on ha celebrat la santa missa, exclama: “Si pogués recordar en quants temples l’hauré celebrada, des de la catedral de Còrdova a Sant Pere de Roma, des de Tànger i la mora Constantina fins a Santa Edwigis de Berlín, i a l’església dels dominics de Sant Petersburg, des de la seu de l’Havana que guarda les cendres de Colom fins a la cova de Betlem i a la roca del Calvari! Que n’he vist d’oratoris i ermitatges, de temples i basíliques! Que n’he vistes de capelles de marbre, d’altars de jaspi, de retaules d’alabastre, de bronze i d’argent! Que n’he vist de palis brodats d’or, de dalmàtiques de brocat, de casulles rajant perles! Mes, los senzills ornaments, los altars modestos de Sant Francesc s’hi Moria i los de Sant Jordi són dels que més me recordo, com si el meu cor s’hi hagués quedat, allà on celebrí el promer sacrifici”.

Verdaguer fou ordenat de prevere pel setembre del 1870. Pel Roser d’octubre (primer diumenge) va cantar la primera missa a l’ermita de Sant Jordi, de Folgueroles.

Al cap de poc, va ésser nomenat vicari de Vinyoles d’Orís (allà on va plantar el llorer, amb una branqueta del qual fou coronat a Ripoll l’any 1886 (21 de març) com a excels Poeta de Catalunya, pel bisbe Margades).

Malgrat les trifulgues que passà amb la guerra dels cipaios i la seva malaltia de tant capficar-se en la seva obra poètica, diu ell mateix que, de Vinyoles, dos o tres anys després, “se’n va anar plorant”: prova del que estimava el seu apostolat, els seus feligresos i la parròquia que regentava.

A Vinyoles va escriure les posades de La Passió de Nostre Senyor Jesucrist i altres composicions poètiques de devoció popular i de lirisme místic, lligant admirablement la seva missió religiosa i la seva vocació estètica.

A les darreries de l’any 1874 va entrar de capellà a la Companyia Transatlàntica. Pel novembre del 1876 va acabar la seva tongada marinera, durant la qual va fer nou viatges a l’illa de Cuba.

A Barcelona, va acceptar l’oferta d’ésser capellà de cal marquès de Comillas. Llavors era marquès N’Antoni López.

Apostolat; honors; excursions i viatges; producció intensa; zenit de la seva glòria… Almoiner vessant de caritat… Poeta llorejat…

No hem pas d’esbrinar ni de narrar en detall els motius i episodis de la tragèdia que va acabar amb una època tan falaguera. Assenyalem només les etapes de la seva vida sacerdotal per relacionar-les amb allò que més importa: les seves creacions i els seus poemes; la seva obra.

Incompatible ja amb casa López, hagué de deixar aquella demora senyorial i va estar-se una bona temporada a la Gleva, on treballà de ferm en els llibres de Jesús Infant, Roser de tot l’any, Veus del Bon Pastor, Sant Francesc…

Després vingué l’època fosca i dramàtica. Segurament, si no haguessin estat les conveniències polítiques i les ideologies exaltades, amb les petiteses humanes d’uns i altres, Verdaguer no hauria servit de bandera ni n’haurien fet una joguina o una víctima els que no desconeixien pas les febleses del seu caràcter, els seus cops de geni de bon muntanyenc, el seu esperit de caritat unit a una fermesa que, de vegades, es tornava tossuderia i, sobretot, l’excitació nerviosa que li donaven les contrarietats i que no deixava d’ésser un símptoma, no de follia, però sí de malaltia -car no cal pas oblidar la que va sofrir ben jove a Vinyoles d’Orís, quan la seva vida plàcida era alterada per les vicissituds externes o per la sobrecàrrega del treball intel·lectual o imaginatiu.

Fou privat de dir missa, i la missa li fou tornada (13 de febrer de 1898).

Malalt de debò, va ficar-se al llit pel març del 1902; i el dia 10 de juny d’aquell mateix any lliurava l’ànima a Déu, a la torre Vil·la Joana el gran sacerdot-poeta, que havia pregat tan sentidament:

Verge de la Bona Mort:
del Cel traieu-nos al port;
tingueu pietat de mi
en la hora de ma fi…

Havia ja complert la seva missió terrena i la seva ànima volava al Cel. Fets concrets, episodis, anècdotes…: tot ja ha passat.

Allò que quedava és la seva obra immortal. I, en ella, els misteris de Dolor varen completar els de Goig i els de Glòria, en el rosari devot que és la seva vida i, simbòlicament, la seva producció poètica.

Els misteris de Goig vénen a ésser les seves poesies idíl·liques, tendres, joioses, de la seva primera època: l’època del misticisme bíblic, popular nostre, hispànic… optimista i serè.

Els de Glòria són el temps del seu prestigi al palau dels Comillas, les obres de la seva fama cabdal, les seves corregudes i els seus triomfs pel món.

Els de Dolor, els darrers anys, en què el seu misticisme es orna punyent i dolorós, reflex o fruit de seu estat espiritual, moral físic.

Així ho permeté la Providència; i així la poesia que ens ha feixat conté totes les essències i presenta tots els matisos, amb el blau cel i el to rosat de l’aurora i també amb la vitalitat de la sang que fa bategar el cor tot bullint a les venes.

Els biògrafs tenen feina llarga, i no l’acabaran mai, car cadascú voldrà dir-hi la seva.

Volem fer constar, ací, que el mestre Anton Busquets i Punset, íntim amic de Mn. Cinto, equànime i serè, tenia en projecte una biografia completa del poeta excels. Va morir a Calders (1934), abans de dur-la a cap. Esperava a escriure i a publicar, perquè vivien encara alguns protagonistes -partidistes més o menys exacerbats- del drama verdaguerià, i volia parlar sense embuts i fent la caritat de no ferir ningú, ni que s’ho mereixés. La mort ens el va prendre sense veure realitzat el seu anhel. És una vera llàstima, per l’aportació clara i viscuda que hauria fet a la veritat.

Per al nostre breu estudi, la veritat fonamental és que Verdaguer fou un sacerdot fervorosíssim i que, ni en les hores d’aquella lamentable crisi, no va claudicar mai de l’esperit sacerdotal. Precisament el seu més gran dolor era el no poder celebrar la santa missa. l també és veritat bàsica que el poeta i el sacerdot formaren gairebé sempre una sola persona, servint el primer al segon en múltiples tasques d’apostolat durant el curs de la seva existència.

Pels terratrèmols d’Andalusia, va fer un aplec de poemets en el llibre Caritat, i va donar els beneficis de l’edició per socórrer els damnificats… Diu ell mateix al pròleg: “I així com si hagués sigut flequer hauria dut un parell de pans, essent poeta me creguí obligat a donar algun bé de Déu de poesia”.

Si a Vinyoles deia el rosari no solament a l’església i a la rectoria, sinó també a les cases on anava, a Barcelona, en certa temporada, anava a fer catecisme i religió a un col·legi de nois. La catequesi del sacerdot-poeta devia ésser tan bella i encisadora que, darrere d’una porta de la sala, l’anaven a escoltar altres personalitats de la intel·lectualitat, de la religió i de la cultura barcelonina.

l n’hi ha prou amb afegir que, a imitació de sant Antoni Maria Claret amb els seus fullets i opuscles, Mn. Cinto editava també fascicles i més fascicles de poesies marianes, missionals, eucarístiques… que eren el complement i la sal de funcions religioses que hom celebrava als temples de ciutat o als de ruralia i que feien a les ànimes un bé immens.

En les festes de primera comunió, en les missions i els novenaris, en les comunions generals i en moltes altres avinenteses, sentim encara enfervorits els cants pietosos de Mn. Cinto, perquè… no n’hi ha de millors ni que penetrin més profundament a l’ànima del poble. Aquesta és una de les millors lloances del sacerdot-poeta.

IV. La vocació poètica i el poeta-sacerdot

Verdaguer havia nascut a Folgueroles el 17 de maig de 1845.

Va anar a estudi amb el mestre del seu poblet, i en l’emotiva poesia que encapçala el llibre Aires del Montseny, dedicada, com tantes altres de seves, “a la Verge”, recorda una anècdota sentimental del mes de Maria i fa lloança de les primeres lletres i del seu vellet preceptor:

Jo tenia cinc anys, anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet: sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència;
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!

El minyonet pagès que passava les beceroles a l’escola del seu poble, per allà els anys 1849 o 1850, era coronat pel senyor bisbe Morgades com a poeta cabdal de Catalunya, al cor de les pedres glorioses del monestir de Ripoll, en començar-se solemnement les obres de restauració.

¿Qui hauria atribuït aleshores un valor .tan gran a l’humil preludi dels meravellosos esplets futurs?

De l’escola primària, al Seminari de Vic. Formació humanística, moral, teològica…: base granítica de cultura religiosa i literària per desenrotllar les seves aptituds i la vocació del seu geni poètic. Demés, portava de la llar i del camp la saba de la terra, el folklore del poble i de la família; és a dir, la influència viva de la poesia, de la saviesa i de la pietat popular.

A l’aula i en les lectures trobà, per mestres literaris, els clàssics grecs (traduïts) i llatins; la retòrica de l’època; la Bíblia; els grans poetes místics espanyols i els èpics de tots els temps… Tot això, amb el mestratge natural i anònim de la poesia popular de la seva pàtria. La seva obra és viva, popular, perenne, perquè l’han fecun­dada les dues grans deus vitals del nostre poble: la religió i la tradició espiritual de la ruralia.

De les lectures i de la literatura clàssica, en tragué temes, elements i ensenyances per a la seva poesia èpica, especialment per a L’Atlàntida (car el Canigó té ja l’aire ben català i no pas gaire classicista, en el sentit d’escola literària o de model poemàtic a l’estil dels poetes grecs i llatins).

La poesia i els temes bíblics amb els místics espanyols, la poètica escolar i, sobretot, la saba del terrer que portava a les venes, li donaren estímul o inspiració per a la poesia religiosa, nadalenca, mística…: els Idil·lis i Cants Místics, El Somni de Sant Joan, la trilogia de Jesús Infant, Sant Francesc, Flors de Maria, Eucarístiques…

En les patriòtiques i les montserratines -on tan bé encaixa la religió amb l’esperit de la pàtria- té bona representació el romanç d’arrel peninsular, ben nostrat pel tresor viu del folklore que el poeta porta a l’entranya.

Flors del Calvari, Al Cel... i gairebé totes les poesies del període del misticisme dolorós, són planys o expansions poètiques de l’ànima, més lliures i personals que les altres.

Les Rondalles, el Folklore, Dietari d’un pelegrí a Terra Santa} Excursions i viatges, Discursos, Articles, Pròlegs, i àdhuc En defensa pròpia, fan de la prosa de Verdaguer una meravella, un tresor de naturalitat estètica, una cosa incomparable: per ella, algun crític va arribar a dir que Verdaguer era encara millor prosista que no pas poeta… No compartim pas aquest criteri, però sí que confessem que estimem tant els seus llibres com els millors poemes que un gran autor ens pugui donar.

Atenent-nos als gèneres literaris i als ideals i a la psicologia del poeta, podem considerar Mn. Cinto sota els següents caires, per l’obra que va lliurar:

a) Producció jovenívola
b) El poeta èpic
c) El poeta místic de la primera època
d) El poeta patriòtic
e) El poeta montserratí (i mixt de poesia religiosa i patriòtica)
f) El poeta marià i de Jesús infant
g) El poeta místic de la darrera època
h) El poeta d’apostolat pietós (el més estricte sacerdot-poeta)
i) El poeta en prosa

Dintre aquesta mena de classificació, podríem assenyalar clarament matisos i caràcters, segons la subdivisió temàtica: així, hem pogut estudiar Verdaguer, poeta de la cançó, pel conjunt de les que va escriure i pel sentit i l’ànima musical que els dóna vida; podríem estudiar Verdaguer com a poeta barceloní o cantor de la Ciutat Comtal; dintre la poesia religiosa, les composicions que va inspirar-li el santíssim sagrament, el fan un dels més grans poetes eucarístics del món… Sant Francesc, Caritat… el fan brillar com un estel flamejant de la poesia franciscana.

La producció jovenívola és ben interessant, malgrat no el faci pas immortal per ella sola. Facècies humorístiques; revelació del seu geni poètic en les octaves reials de Dos màrtirs de ma Pàtria -que es ressenten un xic, per la factura i l’èmfasi retòric, de les dels poemes castellans, com La Araucana, etc.

Començava jugant molt bé els consonants difícils; mostra que, amb el geni de la poesia, tenia el de l’idioma:

Pareu, savis i capgrossos,
forts de gec i gamarussos,
els auriculars obtussos
si com jo els teniu ben grossos;
i oïu a un xafa-terrossos
dels més tous i burricassos
que us farà grans bordegassos
dant-li deu maravedissos:
lo que a molts incircumcissos
serà dâls deu xeringassos.

Així comença la recepta cèlebre. No toquem pas l’ortografia de les esses…

Tothom sap que el gran poema èpic de Verdaguer, L’Atlàntida, canta un continent enfonsat, amb la cristiana i patriòtica idea que Colom troba una altra Atlàntida per al regne de Crist i per a Espanya. És difícil lligar bé els elements mitològics i històrics; el món pagà i el món cristià!

Canigó és el poema de la Catalunya naixent. En ell,els fragments o esplais lírics esmalten i sembren de brillants la llegenda èpica. És també una meravella l’haver sabut fondre, en unitat, elements tan diversos com la mitologia de les fades pirinenques, la història nacional de l’edat mitjana, la tradició popular i l’esperit religiós que és l’ànima de la nostra terra.

Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny, i àdhuc les Barcelonines, Sant Francesc i altres, són l’esclat del seu amor patri que mai no és desvinculat de la fe i de l’abrandament religiós. La copatrona de Barcelona li inspira tot un poema hagiogràfic i d’espiritualitat barcelonina: Santa Eulàlia.

No hi ha res de la seva obra que desdigui del caràcter sacerdotal. Però ¿no s’hi fusiona plenament amb les Eucarístiques? Ací, teologia i poesia es fonen en una mateixa cosa: i el sacerdot és el poeta-teòleg més apropiat. No cal que hi posem exemples.

Idil·lis i Cants Místics, Flors de Maria, Roser de tot l’any, El Somni de Sant Joan… i les altres que ja hem anomenat, certifiquen i proclamen que el Verdaguer poeta va honorar sempre el calze polsant la seva lira enfervorida…

Ratificació ubèrrima de l’esperit que l’animava en la florida jovenesa, quan va escriure una carta memorable al mestre Milà i Fontanals, en rebre el sotsdiaconat: “Per ara em prova molt el nou estat, i m’afermo cada vegada més a la idea que ja tenia, que és el millor per a qui estima la vera poesia. Pregui a Déu, si es recorda de mi, que em faci un bon sacerdot abans que un bon poeta, perquè això, si ha de venir, vindrà de més a més”.

l això no ho deia a una jerarquia eclesiàstica, sinó lliurement a un gran mentor literari.

Fou, precisament, Manuel Milà qui, en el pròleg a Idil·lis i Cants Místics, advertia al lector que el poeta no havia pas fet un canvi radical, d’èpic a místic: “No hi ha hagut cap canvi, car moltes d’aquestes obretes no han estat compostes ara, ans vénen de lluny”.

l jo diria que la seva poesia més volgudament sacerdotal és aquella que va fer ben bé de cara al poble, amb impuls biològic i amb esperit conscient i natural d’apostolat. És La Passió de Nostre Senyor Jesucrist; és l’aplec de goigs que va escriure (Santa Maria de Ripoll, Beat Romeu de Llívia, Sant Miquel dels Sants, Montserrat, etc.); són les cobles i corrandes pietoses; són els himnes i les cançons…

Jesucrist, la Passió vostra
ajudeu-me-la a cantar;
mes, morint per culpa nostra,
¿,què faré, sinó plorar?

Si plorant pujo el Calvari,
Vós al Cel em pujareu,
puix l’escala per pujar-hi
és l’escala de la Creu.

No cal saber llatí per pregar cada dia amb el dolç breviari del
Roser de tot l’any!

A la presó del Sagrari,
quin Pres hi ha tan hermós!
Jo li vull dir al clavari
que ens hi empresoni a tots dos.

Si comencéssim, copiaríem tot el llibre.

Quant a l’eficàcia pastoral, culminen en l’obra de Mn. Cinto les poesies regeneradores i pietoses de Veus del Bon Pastor i Càntics. És immens, inconcebible el bé que han fet a Catalunya! La poesia educant el poble en l’amor i en el temor de Déu!

Si l’ànima perdo,
salvar-la he pogut.
Si l’ànima perdo
tot ho he perdut!

Quants omplen el món
demà no hi seran:
com venen se’n van
neu que al caure es fon.
Les vides són blat;
la mort sega arreu…

Tot és vanitat,
sinó el servir a Déu.

Maria al Cel guia
pel camí de flors;
anem-hi volem-hi
cantant sos amors.

Anem a Betlem
a veure el Messies,
anem a Betlem
i l’adorarem.

Ses blanques manetes,
petites com són,
sent tan petitetes
formaren el món.

No són els càntics i les veus del Bon Pastor famoses com altres obres verdaguerianes, en la història de la literatura. Pels caps de brot èpics, místics i patriòtics, té la glòria i l’admiració perenne. El bisbe Morgades, a Ripoll (1886), a la testa de Mn. Cinto una corona feta amb una branqueta de llorer que el poeta havia plantat a Vinyoles d’Orís, i lligada amb una cinta catalana, tot dient solemnialment: “Jo us corono en nom de Catalunya”.

Per totes les seves poesies religioses -especialment les eucarístiques, les idíl·liques i les marianes-, però sobretot per les fecundes i alliçonadores, commovedores veus del Bon Pastor, humils, fermes, senzilles, típicament apostòliques i sacerdotals, Nostre Senyor devia dir a l’ànima de Mn. Cinto en arribar al Cel: “Jo et corono pel bé que, tot cantant, has fet als cors i a les ànimes!”

Començat l’esborrany: 7-III-1953
Continuat: 8-IV-1953; 15-IV-1953
Acabat: 17-IV-1953
Llegit a Torelló el 17 de juny de 1953

2 pensaments sobre “Verdaguer, sacerdot i poeta – Miquel Bosch i Jover

  1. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miscel·lània – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s