Lema: Pomell de violes

   l. L’idil·li Venerable

Els veig anar a Missa primera,
com dos enamorats:
amb el cap cot, la passa rosseguera,
ben junts, ben acostats…

Tenen brillant el front, el rostre,
quan esguarden la Verge, enfervorits…
Tenen al llavi un bleix de parenostre,
i uns rosaris als dits.

No sé què pensen de la vida trista
ni què entenen per goig o per dissort…
Mes, Veig que al Cel fiten sovint la vista,
tot recordant els fills que se’ls han mort;

esguardo els ulls humits per la tendresa,
i com segueix la ruta del Dolor
una llàgrima encesa
que pren de tots els ciris la claror

i es torna un pur brillant: gemma polida
que cau sobre l’anell del casament,
– remembrant-los la història de llur vida;
l’instant del jurament…

El jurament d’Amor! Oh, que és llunyana
la santa apoteosi del festeig…
¿Quin so, el de la campana
quan repicava pel primer bateig?

Ara han oït la Missa, amb alegria,
i en greu silenci s’han donat la mà…
S’estimen més, molt més que el primer dia
que es van enamorar!

Després, he vist com fan la passejada
pel caminet dels prats,
talment una parella il·lusionada:
ben junts, ben acostats…

La tarda de setembre, enyoradissa,
encén un flameig d’or a l’horitzó…
El bronze que al matí els cridava a Missa
ara toca a Rosari… Oració:

parlar amb Déu qui cap a Déu fa via;
contar a la Verge el goig i el sofriment;
i fer-se un món sagrat de Poesia
que duri eternament…

Els he vist, de retorn cap a caseta,
que en l’ombra s’han perdut…
Són un Vellet i una velleta
que serven un encís de joventut.

La llar del foc ara els encén el rostre:
s’esguarden consirosos i entendrits.
Tenen al llavi un bleix de parenostre
i els rosaris als dits;

i al bon Jesús demanen, i a Maria,
que mai no els deixin de llur santa Mà…
S’estimen més, molt més que el primer dia
que es van enamorar!

II. L’AVI DE CAL JEP

      Elegia pirinenca

Era el darrer d’aquella teia
que el llinatge pairal ens ha donat.
A l’hora de la mort encara deia:
«Faci’s, Senyor, la Vostra Voluntat!»

Era un penyal, un roure de muntanya
que aniquilava el llop i la guineu;
un patriarca antic, en la cabanya;
un rei, pels cims o arran del freu.

Encara duia barretina musca
i el gec de l’antigor…
Era el vell cep que, sota la barrusca,
portava el cor com el raïm millor.

Ric en proverbis, docte en antigalles,
era el rapsode, el mestre sapient
que abocava el tresor de les rondalles
a l’ànima encisada del jovent.

Ni Rector ni Vicari
no tenia aquell poble tan menut.
Mes, el Padrí menava el sant Rosari
cada festa a la tarda… Humil tribut,

d’agraïment, per totes les collites
que l’Amor i la terra ens han donat;
pedres sagrades per servir de fites
al Camí dret d’Eternitat…

Ai, com vibrava aquella campaneta
que tantes voltes va ‘tocar el padrí,
quan d’una vida tan perfecta i neta
anuncia. la fi!…

Jo la voldria aquella fi tan pura!
l jo voldria per al poble meu
la saba d’aquell home de l’altura
d’aquell home de Déu!

Era el darrer d’aquella teia
que el llinatge pairal ens ha donat…
A l’hora de la mort, com sempre, deia:
«Faci’s, Senyor, la vostra voluntat!»

III. Díptic a una velleta

     1. Homenatge

Sou blanca dels cabells com la nevada
que posa el fred d’hivern al Pirineu;
com la Puresa de la Immaculada;
com els consells que als infantons doneu.

Jo no sé pas si va ser mai tacada
la font tan clara de la vostra veu.
Mes sé que dia i nit passeu bugada
i amb denes de Rosaris l’estoveu.

Treball; virtuts; tristeses i alegries
ha escrit, sever, el pas dels anys i els dies
en la pell d’or del vostre front colrat.

El món novell, llegint en vós la Història,
devot, us posa el seu llorer de glòria
damunt la neu i el pergamí sagrat.

       2. Els secrets de l’Amor

Padrina del meu cor, que heu viscut tant,
i aboqueu l’arca de l’Amor tan plena
com el feix de dolors, que tot pregant,
heu carregat damunt la vostra esquena.

Digueu-nos la lliçó: l’amor d’infant;
l’amor que fou primaveral cadena
de flors de goig que ja no tornaran;
l’amor de mare que la llar emplena…

Serveu l’encís d’aquella plenitud
tornada un Cel pel Lliri de Virtut
que us ha sembrat de roses el Calvari…

Els secrets de l’Amor, tots els sabeu:
teniu la Font en l’Arbre de la Creu
i en el doll viu que brolla del Sagrari.

IV. Vellesa i Joventut

        Contrast

Joventut!
Corser rabent o poltre desbocat;
volcà de l’heroisme, del goig, de la follia…
Joventut!
Tinguessis sobre el foc del teu escut
el camp d’argent de la Vellesa pia!

Joventut!
Tot es teu…
Creus en la teva sang molt més que en Déu?
No vols la norma de la Vida,
ni peses l’Or del Temps perdut,
ni et deixes prendre, pel Bon Seny, la mida…

El Seny: esclau del cor ensuperbit;
el Seny, que plora de feblesa;
que sembla tan brillant, i està arrupit
i s’arracona al Clos de la Vellesa…

Joventut!
Tot ho saps! Tot ho vols! Omnipotent,
a tot i a tots mouries guerra!…
¿Quin Mestre t’ha ensenyat i convençut?
¿Què esperes del lluitar i el viure breu?
¿Saps estimar en Caritat de Déu,
i t’és germà cada home de la Terra?

¿No veus en cada vell, el teu Camí,
i la grandesa de la teva fi?

Joventut!
No ofeguis en l’instint esmaperdut
la Llum de la divina Saviesa.
Si en la palestra de la humanitat
vols assolir corones de noblesa,
purifica el bullir del nostre fang
en el gresol dels anys, asserenat…
Dels que han viscut vulgues la lliçó apresa.
Pensa el que val un cabell blanc…
i enriqueix-te amb l’argent de la Vellesa!

V. La vellesa sublim

Cançó nova de la Mare de Déu
(A la memòria l’Adrià Gual)

La Mare de Déu,
quan era velleta,
de tota Ciència
sabia la lletra.

Enmig dels Apòstols
Jesús la deixava.
Com que Ella tenia
la divina Gràcia,

era la Mestressa,
i els feia de Mare.
L’Església creixia,
creixia amb ufana!

La Mare de Déu,
quan era velleta,
duia els cabells blancs:
blancs com la Puresa

que volgué l’Etern
en la carn humana
per fer-se un bressol
en dignes entranyes…

La Mare de Déu,
quan era velleta,
tenia per fills
els fills de la terra;

tenia un bastó
de Fe i d’Esperança;
un bàcul d’Amor
que l’Amor dictava…

Jardí de Blancor:
oh, testa florida!
Somriuen les flors
i els ocells refilen.

La Mare de Déu,
quan era velleta,
mostrava del Cel
les portes obertes:

les obrí la Creu
que la féu tan vella;
el sofrir de Crist
amb el sofrir d’ella;
l’Amor i el Dolor
del Cor de Donzella…

La Mare de Déu,
quan era velleta,
enyorava el Fill;
guaitava una Estrella…

I els àngels, fidels,
al Cel la pujaven.
El Cel feia rotllo
quan Ella arribava.

La Mare de Déu,
moria velleta,
i és Reina del Cel,
del Cel i la Terra.

«Tot això que us canto
tot això és Amor».

Miquel Bosch i Jover