Lema: Germans de la Natura

l. Invocació a Sant Francesc

Mestre enyorat que Vetlles en l’Altura:
¿no Veus el món que es mor?
Ja no l’abranda aquella flama pura;
ja no té Cor.

No vol l’Amor ni el bon Jesús que el crida,
amb les ferides fetes un robí…
Vol un pilot de fang, vol una Vida
d’odi, de sang i de metall roí.

I aquella ment que veu les meravelles
de l’àtom, i la glòria del més fort,
no sap fer cants al Sol i a les Estrelles,
i Viu en l’Ombra, i va escampant la Mort…

Oh, tan suau, tan dolç que és el Calvari
que, amb el teu Foc, porta a l’Amor suprem!
Tu que l’has fet, ensenya’ns de pujar-hi;
d’abraçar-nos amb Crist!… Si no ens trobem

les Nafres miracleres estargides
en peus i mans i en la fornal del pit
si aquell senyal roent de les Ferides
no és premi excels del pecador envilit,

que, almenys, tinguem la pau i l’harmonia
i el cor exulti en divinal llaor,
i el Pa del Cel ens doni l’energia
per viure i per morir amb el teu Amor.

Torna, Francesc: renova el teu viatge,
que ací es la teva Casa, el teu Altar…
Catalunya, que enyora el teu mestratge,
encara et diu: -Ensenya’ns d’estimar!

l a mi -pobre ocellic, grapat de nosa-,
que vull sentir-me teu
per la lliçó d’amor a tota cosa
que va crear la Mà de Déu

-a l’Univers; a les llavors petites;
al llop i a l’home; a l’herba i a l’estel;
als refilets de lloes infinites…-,
deixa’m cantar, fervent, la llum del Cel;

la vida humil, l’amable criatura
que m’endolceix el pas de caminant:
aquells germans senzills de la Natura
que tu estimaves tant!

II. Sonets de germandat i de lloança

          1. L’Abella

Germana Abella, monacal princesa
que només vols, a fora del convent,
jardins i flors: el nèctar de dolcesa
per posar als llavis de Jesús morent.

Tot salmejant, emplenes l’arquimesa
d’Or i de Llum en abundor fluent,
i fas la cel-la en bresques de riquesa
que envejaria un rei de l’Orient.

Si és, en l’Altar, per Crist tota la cera
que vas pastant de cada Primavera,
omple’ns el Pa de reixa, i el moresc,

amb les dolçors d’Amor i de Doctrina:
amb un bon gruix d’aquella Mel divina
que estima tant el Pare Sant Francesc.

          2. El pregadéu

Pregadéu de rostoll, humil creient;
penitent fervorós; casulla alada,
que oficies davant l’Omnipotent
i en les flors tens una ara perfumada…

Sacerdot dels insectes, reverent,
que en litúrgic encís tornes la prada
com un temple de cara al firmament,
sota el goig de l’Altíssima mirada…

Amb les mans ben plegades sobre el pit
-lleu, senzill: pura flama d’esperit-,
ets un místic d’ardència beneïda.

Pel teu gest de contrita Pietat,
llençarem la misèria del pecat
i et farem d’escolans tota la vida.

   3. El peix d’aigua dolça

Al fons d’un gorg polit, cada matí,
la teva cambra en lluïssors esclata.
Tens l’or del Sol, frescor de serení,
vestits de perles, davantals d’escata…

Lluny d’amargors que tanca el blau marí
lluny de la xarxa i de la platja ingrata,
un rierol t’és el palau més fi,
i vols la Lluna per joiell de plata.

Els diamants i gemmes del torrent
fan sospitar palaus d’encantament,
a jardins florits d’ignotes meravelles.

Tu saps belleses que no diràs mai…
l en el rebost de llum d’un doble espai
fas el teus àpats amb grapats d’estrelles.

               4. El pardal

Quan l’oreneta emprèn la gran volada
en comiat ingenu de l’estiu,
tu, vell pardal -amic de la teulada
que ens aixopluga i ens defensa el niu-,

restes fidel al camp i a la brancada
i desafies l’enemic geliu
vetllant el solc, i la llavor daurada,
i el llibre fèrtil que la rella escriu.

Adéu, ocells de pas!… Un viu desfici
us porta lluny del fred i el sacrifici,
cap a l’estiu que té el plaer segur.

Vine, germà: l’hivern i la tempesta
tindran pel nostre niu Nadals de festa…
Vine, germà: sóc un pardal com tu.

            5. La serp

T’he vist silent, lleugera, escorredissa
com un engany; fingidament suau…,
fugint oculta en l’herba i la bardissa;
dormint desperta en la foscor d’un cau.

No ets com batec d’ocella enyoradissa
que, tot volant, refila pel cel blau.
Cerques la presa; sotges la pallissa,
i t’arrossegues fins al jaç de pau…

Com esperit malèfic, jo et sentia…
Però he vetllat la nostra doble via,
i m’he mirat endins, avergonyit.

Car en el Fang on l’ànima es rabeja
sóc jo una serp del mal i de l’enveja
que dorm desperta en el catau del pit.

            6. L’escorpí

¿Per què t’assembles tant al cor humà
quan el verí l’emplena i et domina?
¿Ets alquimista agut del mal obrar
que en la foscor treballes la metzina?

Tu esperes aquell peu, aquella mà
que vol collir la flor, l’herbeta fina;
que en la llaurada flonja sembrarà
el pa dels fills, quan la tardor declina…

Ja el vas és ple; l’agulla, flamejant;
ferit de sobte el pobre vianant
sent el neguit de la punyent fiblada…

Germà escorpí; ¿ets instrument del Cel?
Qui ho sap!… Longí punyia més cruel
quan a Jesús donava la llançada!

           7. El llagost

Dues serres que tallen l’aire fi
en un bot l’Olimpíada campestre…
Dos jocs d’ales vibrants -nervi i setí ,
sobre els muscles fornits de la palestra…

En l’Estadi rural, vora el Camí,
el triomf ja t’espera, atleta destre!
El teu goig serà un prat verd-maragdí
i el llorer de l’amor al cim rupestre.

En la glòria abrandada de l’estiu
el teu cor lluitador troba el caliu
i la força que el llença a l’aventura…

Salta enlaire, llagost! El vestit gris
té unes ales color del Paradís
que somnien les glòries de l’altura.

             8. El grill

Poeta humil que cantes per cantar,
tot rumbejant la vesta ben planxada
i ames el sol brillant, i el dia clar,
i el camp d’argent, les flors de l’estelada.

Poeta culte del rural quinta,
que en l’oda breu, perenne, inacabada,
lloes, devot, el Cel que t’inspirà
himnes d’amor, per l’hora enjoiellada.

La teva veu senzilla és sentiment
que no desitja guany ni aplaudiment,
i es vana, ingènua, de cabdal riquesa…

«Ric, ric!…»: Tresor d’un cor senzill, tot fresc,
que té en el cau l’amor de Sant Francesc
i viu feliç amb l’Art i la Pobresa.

           III. Prec final

Pare Francesc: aquests germans petits
que ens acompanyen en la ruta breu,
són breviaris vius, signes escrits
per confegir, en l’Amor el nom de Déu.

Mestre fervent: ensenya’ns d’estimar,
que n’hem perdut la traça i l’alegria!…

Torna, que el món és un Infern… Fes Via
per aquest tros de terra que copsà
el teu mestratge encès…

La humanitat
és poltre desbocat
que honora el llot i la mentida
i follament, malignament, s’oblida
de creure i de pregar
i de dir a l’home amb tot el cor: -Germà.

Si el món vol foc, fes d’ell immensa pira.
I de cada ésser que, anhelant, sospira,

del Bon Jesús fes-ne una creu vivent
per abraçar-se amb ell eternament!

Miquel Bosch i jover