Lema: Estampa de l’Apostolat Missional

Talment Jesús, passa, i fa Via,
brusent d’Amor, sembrant el Bé…
És l’altre Crist que Déu volia;
és l’home sant: el Missioner!

Sentir una veu enfervorida
vibrar-li al cor, lluir-li al front…
Era més dolça que la Vida
i més potent que tot el món.

Déu l’escollia en la infantesa
pescador d’ànimes, fidel…
Com els Apòstols, porta encesa
la Caritat, la Llum del Cel.

Sap que unes ànimes germanes
moren de fred i de foscor.
Travessa mars, i munts, i planes,
i els duu la Flama i la Claror…

No tem el sol ni la glaçada;
la Mort, la fam ni la set greu;
i a l’hom que troba en la jornada,
més que «germà», li diu «fill meu»

La Babilònia xucladora.
el té a l’entranya traiem fang;
si és el desert que l’enamora,
deixa el sorral florit de sang…

Es diu Benet, Francesc, Ignasi,
Llull o Guzmán; es diu Claver…
No hi ha muntanya que no arrasi,
com un Claret o un Xavier…

No és pas el nom: és la Senyera
allò que amb foc l’ha batejat:
i arreu n’escampa la foguera
que al Cor del Mestre s’ha abrandat.

Cobra la paga que sabia:
menyspreus i punxes de dolor;
crostes de mal i llebrosia…
a major glòria del Senyor!

Té per companya la Pobresa
-que és la germana més lleial-,
i sap que el Niu de la Riquesa
l’hem de trobar tots Allà Dalt…

Demana Amor per tot captiri;
i haurà assolit l’ideal seu
si amb fils de sang d’un bell martiri
ha escrit als cors el Nom de Déu.

De l’odi vil que mou la guerra
sols una mostra n’ha escampat:
l’odi que esborra de la terra
la taca negra del Pecat.

Puja joiós tots els Calvaris,
i el cor valent no està mai trist,
fort amb les armes dels Rosaris
i la Creueta del Sant Crist.

Amb l’Arbre sant on Crist moria
senya les ànimes i els fronts,
i aixeca el Sol d’Eucaristia
per sobre els cims i els horitzons…

A les alforges blanc d’estrella
té els Dons i els Fruits d’Esperit Sant,
i al llavi, els mots de meravella,
en Pentecosta flamejant.

Tothom l’entén; i l’espectacle
té un aire bíblic i contrit
quan el segell d’algun miracle
obre els ulls orbs de l’esperit.

Viu respirant la Llei Divina:
Déu i els germans -amors cabdals-.
I és pare, i fill, i medicina,
pels infantons, vells i malalts.

La seva Mare Immaculada
-que cada estatge vol ben net-
li té la Llar blanca, ordenada,
com al recer de Natzaret.

Sota la guarda de Maria
posa segur cada ramat,
i la divina Pairalia
estreny més fort la germandat.

El viure seu té una jornada:
i la segueix de cara al Fi,
mostrant la Norma benamada
d’Aquell que és Llum, Vida i Camí…

I només pensa en la collita
dels camps que sembra amb viu anhel…
La gaudirà plena, infinita,
amb els germans que guia al Cel.

Aboca el sac dalt de la Glòria;
Déu passa comptes, encisat,
i en rubricar la santa història
li diu: «Molt bé, fill estimat».

* * *

Com Jesucrist a Palestina,
passa pel món i escampa el Bé.
Sembra l’Amor i la Doctrina…
És l’home sant: el Missioner!

Miquel Bosch i Jover