l. Elegia

Tot era Amor: concepte de la vida
i llei del món que el mena al Bé suprem.
Oh, la joia del viure, enfervorida
per l’aire de Betlem!

Mes, ai, Francesc: ¿de vós, què romania
en el nostre verger santificat?
¿Què resta de pobresa i d’alegria,
d’abrandament, de flors de pietat?

La daurada llegenda us dibuixava
tot exhalant la divinal llaor,
o, defallit sota la volta blava,
morint de set: d’amor…

¿De què Vivim, de què morim tots, ara,
si no tenim amor ni set,
i rebutgem la font de l’aigua clara,
i deixem sol el cor senzill i net;

si pel metall o per la carn impura,
o per alçar una íntima Babel,
ens Venem, com abjecta criatura;
Aquell que us ensenyà l’Amor del Cel?

Pare Francesc, digueu: ¿de vos, que resta
enmig d’aquesta humanitat
que, segles ha, rebé el bateig de festa
del vostre verb -cabal inestroncat-.

i que suara, i ara, i cada dia,
amb l’Àngelus suau, de sol a sol,
rep el vostre esperit fet poesia
pels refilets del magne rossinyol?…

És el vostre germà de Folgueroles
que us acompanya Plana enllà,
pels camins d’aranyons i corretjoles
que els vostres peus un dia van petjar…

¿Qui s’ha adonat de la gentil visita,
com d’un vostre segon adveniment?
¿Les runes aixecades d’una ermita
senyalen la florida renaixent?

¿Els vostres fills, en pacient sembrada,
atenyen plenituds de bell collir?
¿El germà llop no dóna cap unglada,
i l’home és més germà que el llop mesquí?

Un cant fatal de sang i d’elegia
vibra en l’espai ennuvolat,
i torna, afrós, el dia
d’un món d’errors, de crim, de malvestat;

d’un món d’orats que lluiten i es deleixen
pel gust del fang, per l’oripell més breu;
d°un món de feres que no s’amanseixen
sota la veu d’un pobrissó de Déu!

¿Potser es renova el gran problema
del seny i el cor, reacis d’unitat,
i una llum freda es posa a fer d’emblema
contra la pira d’un flameig sagrat?

No es pas cap lluita entre el voler i el creure
-filosòfic planter medieval-:
es la caiguda de l’amor i el deure;
és la negror cabdal;

és perdre el nord segur de benaurança,
i el Sol, i el dia clar;
és no saber copsar, en delectança,
la Llum i el Foc que us va abrandar.

         II. Neguit

Tot era Amor, al vostre pas, oh Pare,
i tot és caos en l’avui cruel…
El riu de l’odi amara
tots els vivents en oceans de fel.

Criatures de Déu, pobres germanes:
digueu ¿quin sant us tornarà a estimar,
tot fecundant les nostres planes
amb nova sembra d’un antic mannà?

Jo prego, en el sanglot de l”elegia,
que l’home rar se’m faci trobadís,
i que, del bosc o la ciutat impia,
sorgeixi -com a Assís,
com a les valls d’Umbria
o a la Plana de Vic- un paradís.

Si l’hem perdut altres vegades,
¿no el tornaran a conquerir
les vostres mans, com les del Crist nafrades,
que s’obren tot dient: «Veniu a Mi!››?

           III. Prec

Dóna’m, oh llop, la pota compungida
-si el consemblant no em vol donar la ma-,
i del viratge de la teva vida
fes-me lliçó de caire franciscà.

Si el món, llavors, em tracta de salvatge
o em creu dement -per orbes vanitats-,
que el meu burell intern i el teu pelatge
pel bon camí puguin anar plegats.

Torneu, Francesc, que és un desert la Via,
i l’home escup el Criador
i marca amb un estigma de follia
el que segueix la ruta del Senyor!

Torneu: que avui, en la cruent malura
que consumeix el món desesperat,
només hi ha una medicina pura,
l’únic remei, el redemptor esclat,
la invulnerable tesi que perdura:
la vostra Caritat!

De Crist a vós, de vós al que sedeja,
que el doll excels inundi l’univers,
i es fongui el corc d’enveja,
i sigui un ritme el bategar dispers.

        IV. Esperança

El dolç cantaire, en mística natura,
encara avui refila dia i nit…
Els mots sublims, lliçó de l’Escriptura,
prenen per niu, Francesc, el vostre pit.

I, ja roents d’aqueix pilot de brases,
¿no escamparan l’incendi arreu?
Ventarà l’Esperit pobles i cases,
i els homes oiran la vostra veu.

La Pàtria, sofrent, esmorteïda,
al moll de l’os es tornarà a sentir
l°èxtasi Vell, la divinal punyida
del Vostre bes ardent de Serafí.

Per Ella, oh Sant, per Ella que ens és mare,
el clam de fill demana pietat.
Torneu-la, com un dia, bona i clara,
oh Mestre de clarors i de bondat.

Si la veieu esmaperduda i sola;
si acota el front sota un jou trist,
obriu-li un altre cop la vostra Escola:
l’Escola de l’Amor de Jesucrist.

Per aula -sota el signe del Calvari-,
aquesta terra, abans jardí d’encant;
i si manqués un text o un breviari,
l’aplec de refilets que va cantar-hi,
amb el nom vostre, el Rossinyol gegant.

Diví mestratge d’una renaixença
que mai no morirà;
fruits de saber que són riquesa immensa:
la gran riquesa d’estimar…

Feu-nos la sang abrusadora, ardida,
que fongui el glaç d’un desolat hivern.
I -amb el cor flamejant a vostra mida-
porteu-nos, generós, al Pou de Vida
que ha d’abeurar la set d’Amor etern.

Miquel Bosch i Jover