Lema: Sempre

I. Quin en l’antiga llei

(Versicles semítics)

Han tornat, Senyor, els temps bíblics.
-Sempre han estat bategants!-.
En la sang de les nostres ànimes
i en la terra de la nostra sang
vibra un nom mil·lenari,
amb el ritme -fatal i excels-
del seu sentit:
Israel…

Israel! Ressonen en el meu cor
els versets de l’Escriptura.
Israel… Som gentils redimits,
però, encara, cors de l’Antic Testament.

Han tornat, Senyor, els temps bíblics!
Enveja de Caïm;
gola d’Epuló;
orgull, hipocresia farisaica;
crueltat dels germans de Josep, de Jezabel…;
taca de luxúria en la glòria de David i de Salomó…
Per la Terra immensa vall de Pentàpolis-
galopen, en tètrica cavalcada,
els quatre genets de l’Apocalipsi neotestamentari.

Déu Omnipotent! Pel vostre Amor sense límits,
som tots, des del vostre Evangeli, Poble escollit.
Mes, com en els dies de la història grisa,
del Gènesi i de l’Èxode, dels Jutges i dels Reis…,
us abandonem;
recollim beneficis i misericòrdies
i ho paguem amb moneda d’oprobi.

Menyspreem els vostres Guies;
fem irrisió sarcàstica de la humilitat i la virtut;
cridem el blasme orb contra els Job i els Tobies!

Rebutgem la vostra veu entranyable,
normativa.
No us volem trobar:
la vostra presència justa,
la vostra companyia immensa ens aterra…

I ens rebolquem pel llot,
oblidant l’Antiga Llei i la Nova;
oblidant que el nostre fang, pur en una Verge,
és ara Temple de l’Esperit Sant
i pastà el Cos sacratíssim del Vostre Fill fet Home.

Han tornat, Senyor, els temps bíblics.
I, en un racó de la tenebra humana,
els insignificants granets de pols animada.
us implorem amb un gemec de dolor i de tristesa
i, sota la cendra penitent,
preguem amb els versicles de les Lamentacions!

 

II. Evocació del Nou Testament

(Dístics messiànics)

…I nasquéreu, Senyor, sota un vil sostre,
vestit de carn a la mesura nostra.

Vida i Camí; Doctrina que fulgia.
Llum de Miracle i veu de Profecia.

No us van conèixer -humanal demencial-
l els vostres fills clamaven la sentència!

Jerusalem del Ram… Negre desvari
que clava el Mestre en l’Arbre del Calvari!

Cops de martell i abismes de ferida
que ens han obert la Porta de la Vida!

Sobre el present del pa de cada dia,
us heu lliurat en Pa d’Eucaristia.

Mes, pel pecat que xucla i aclapara,
no us coneixem, i us rebutgem encara!

 

III. El bé suprem

(Pregària actual)

Com el Fill Pròdig que va omplint de fel
el vostre calze místic d’agonia,
volem alçar fins al boiram del cel
l’antic castell d’orgull i de follia.

Hem trepitjat els manaments d’amor;
hem escarnit la Llei Antiga i Nova;
la flastomia és l’himne de llaor
del nou Adam, caigut a cada prova.

Sembrem el vent de l’odi i de l’estrall,
forjant el culte de la carn impura…
I, per un plat de signes de metall,
perdem els drets de primogenitura.

Temem el glavi i el llampec gegant
dels vostre ulls; mes aixequem les pires
del vedell d’or, i en idolàtric cant,
ventem el foc que encén les vostres ires.

Oh Pare just; oh Déu del Sinaí;
Legislador de veu aterradora:
damunt els cims torneu-la a fer sentir,
que àdhuc la roca frisa i se n’enyora!

Oh Crist Jesús; bon Mestre i Salvador
que heu aixecat al mig de Palestina
l’Arbre cabdal, amb saba de dolor
que ha satisfet l’austeritat divina:

¿no hi tornareu encara a predicar,
tot fent miracles i escampant dolcesa
-que els ulls mortals hi puguin veure clar
i es regeneri l’ànima malmesa-?

                       * * *

Perdó, Senyor! ¿Caldrà que Vós torneu,
si us heu quedat vivent en Carn i Essència,
i cada jorn sentim la vostra veu
i l’abraçada de real Presència?

Vós heu deixat l’Herència i el Casal;
el ver Mestratge i el tresor de Gràcia,
i aquell Calvari que era el cim del Mal
i és vencedor del Mal i la fal·làcia.

Feu que els genolls es bleguin de Dolor
feu que l’Amor s’inflami entre la cendra,
i que el Fill Pròdig, digne de Perdó,
retorni ai Cor inexhaurible i tendre.

Mèrit i Amor que no s’acaba mai
i per les rutes de conhort s’afanya…
Mannà suprem que plou del vostre Espai
damunt la pedra de la nostra entranya.

i Torneu-la flonja i fèrtil de Bondat!
I, si en el pit que és seu d’iniquitat,
ple de tendresa reclineu la testa,

purifiqueu-lo amb la virtut d’un mot,
i, amb el Miracle que ens ho dóna Tot,
pareu la Taula de l’eterna Festa!

Miquel Bosch i Jover