Lema: Libertà vo cantando, che e si cara
come sà chi per Lei, vita rifiuta.

Llibertat! Trinitat sil·làbica,
i un sol mot vibrant, amplíssim i breu:
riquesa humana que és present de Déu!

Jo t’estimo gelosament;
jo potser em faig esclau i em reblo la cadena
per trencar tot símbol d’encadenament;
jo per tu aixeco la copa escumejant, plena,
i faig espetegar en l’aire les ales del cor i de la ment.

Jo llegeixo el teu nom sagrat
escrit en lletres de sang i de foc, de llum i de tenebra,
de crim i de glòria,
en el llibre greu de la Història,
al pit i al front de la Humanitat;
jo em sento Adam feliç
i alhora indigne i retut,
amb l’orgull d’avançar dominant
i amb el Dolor que plora l’encant
del Paradís
perdut…

T’has filtrat en la meva anima
-sóc home!-
com el vi clàssic de les costes mediterrànies
que embriaga i puja al cervell i després engendra la fosca…
I en el cant sens repòs
que t’ha fet i el fa la meva vida,
ets, alternativament,
himne i maledicció!

M’encises… -i em fas por!-.

Ets la meva força;
ets l’escut heràldic de la Raó…
Em fas ric, immensament ric…
Però jo, a l’hora precisa com una fulla de cer,
temorenc, penedit, horroritzat,
et deixaria per l’hàbit de la Pobresa,
pel cilici de la humil Esclavitud
que porten les altres criatures del Senyor:
els animalons -gentils éssers franciscans-:
les herbes i les flors camperoles…

Mes, on series tu, voluntat clarivident?
Llibertat!
La teva llum de llampec,
el teu glavi fulgurant
no consent la renúncia total
ni l’oblit del pretèrit:
en el camp de l’ànima ets l’arada del mèrit!

Oh, Déu meu, que em féreu el do:
feu que sigui, almenys, bon llaurador!
Feu que el corser fogós que duc en mi
em porti dretament pel Vostre bon Camí!

Feu que la terra, austerament llaurada,
rebi la vostra provident sembrada!
Que les regnes, cobejoses d’Infinit,
aturin les galopants follies del meu pit.

Recordeu-me, Senyor,
que, adorant, sense seny, la deessa magnífica i altiva
m’he forjat amb martells de passió
les reixes i cadenes, d’ignomínia
i els jous d’opressió.

Recordeu-me els germans i els pobles, que l’han perduda
o conquerida
en lluita santa;
els que l’estimen més que la vida i la sang;
i també els que l’aixequen en pendents relliscosos
i la colguen al fang…

Recordeu-me que Vós, -Home-Déu- tot lligat
per les sogues del Mal en columna d’oprobi,
escopit, flagel-lat,
en la Creu fóreu Rei, Sacerdot i Ministre
d’eternal Llibertat!

Si en l’autora del Món ja l’havíem malmesa,
Vós en fóreu diví Redemptor,
i la fèieu més pura i encesa
en lliurar-la amb cinc roses punyents de Dolor.

Llibertat! Trinitat sil·làbica, present de Déu
-com Ell, en un mot gloriós i terrible
pel bon Jesús que t’ungí
de pietat i de misericòrdia,
jo sé que no ets filla meva,
que no ets tresor guanyat per mi,
sinó gràcia de l’Etern
ara, evangèlicament jo sé,
que si et freno amb el bronze i la corretja
de deu Manaments,
i et faig Llum amb la teiera de la Doctrina,
tu, que ets alhora l’imminent perill
i el suprem poder meu,
em duràs, per la fidelitat al Crist,

al Cim de tota noble cobejança;
al terme sense fi de la meva ruta;
a la contemplació de la Fornal que t’engendrava;
a la teva Font suprema:
a Déu.

l o poso, Senyor, als vostres peus,
el veire de cristall tan delicat:
el bé que m’heu donat…

Si Déu Omnipotent
et mira en el meu front, en el meu cor, en el meu braç,
tot somrient…
beneïda sies, Llibertat!

Miquel Bosch i Jover