Lema: A la Mare de Déu de Cabrera

   I. La vostra altura inquieta

Altura!..
No tot sigui serenor,
foc de sol que esdevé l’or dels blats
i llum d’estels -puix cada nit és festa-.
La fruita que collíem a grapats
també és filla del vent i la tempesta.

El vent somou branques i soca
i fa córrer la saba amb més delit.
Canta cançons i fa cruixir la roca
i duu tresors de pol·len al seu pit.

La nostra fruita de virtuts, humana,
vol pujar amunt i esdevenir ben pura.
Altura!
La carn -arrel, soca, brancada-
vol cruixir de dolor a l’embat del Vent,
i l’ànima sentir-se fecundada
per un pol·len diví: claror roent
que faci dolç i fort el cor i el pensament.

Altura!
En la nostra humanitat,
en la pàtria que puja un cingle,
no tot sigui sol clar i estels de festa.

Feu-nos vibrar d’inquietud
amb saba. de virtut!
La collita no és tot repòs daurat:
també ha vingut del Vent i la tempesta!

       II. La Pastora el cim

Peanya geològica. Pensant en el niu de la Mare,
Déu posava estrats d’Amor en aquell mar
de les grans èpoques remotes…
I Ella, al cim de l’altar cosmogònic,
és Amor maternal
sobre l’Amor fet roca de la peanya.

Ermita cavalcant en la carena;
Casa de Natzaret i Palau reial…
I més: cortal i pasturatge de les ànimes
que pugen, lliures, per rocams i cingles,
i pasturen Amor tot Vestit d’herba,
i esbroten rames gerdes de la Gràcia.

Per què Viuen el Cabreres i la Plana?
Ramat filial,
vivim d’esbrotar branques de Gràcia
i de pasturar Amor a les vostres plantes.

 III. Goigs minúsculs del devot neguit

                  I

Per vetllar terres i fills,
Vós regneu en la carena.
Per collir la Vida plena,
feu tastar gust de perills.
Si pugem per la drecera
dominant cingle i afrau,
Mare de Déu de Cabrera,
deu-nos el goig del Cel blau!

                II

Amb el tro del Sinaí,
el llamp també us fa visita;
oracle i llum infinita
del poble que és pel Camí…
Oh llibertat falaguera
del que avui se sent esclau!
Mare de Déu de Cabrera,
deu-nos triomfs de Cel blau!

               III

Beneïu nostre combat,
si el mèrit ix de la lluita.
El peu que corre en la fuita
no guanya el cim anhelat.
Si és dormida fetillera,
no ens doneu cap son de pau.
Mare de Déu de Cabrera,
deu-nos l’alè del Cel blau!

 IV. Perenne invocació

Mare de Déu de Cabrera,
Estel de la soledat;
divina Alliberadora
d’un món que és encadenat
-al cor sentim les cadenes
i en el verb d’humanitat-…

Sigueu Pastora a muntanya
i Pagesa al pla daurat;
Ordidora i Teixidora
de teles d’eternitat.

A Infinits acostumada,
dominen la immensitat:
Mare i Pastora a la Serra
i Mestressa a la Ciutat!

Miquel Bosch i Jover