A Manresa

Lema: Amor de Pàtria

            l. La Seu

Arran del cingle, amb un flameig d’ogives,
senyales i respires l’infinit…
Vetlles Manresa sobre entranyes vives
de roca i d’esperit.

La tens als peus, devota, aqueferada,
i veus l’aranya que teixeix camins
-rutes de ferro i de blancor daurada
que senyalen, com tu, nobles destins-.

Canvi de Vida i de tresors: passatge
de la Muntanya i la Ciutat…
I el riu que també signa el gran viatge
al Mar d’Eternitat.

Activitat serena, en equilibri
del braç i del cervell, del cor i el seny…
Tu fas que, en tot moment, l’ànima vibri…
L’alè de Déu l’empeny,

i teixeix tela i pensament, i, encara,
sembra l’Oració, -després de brandar el mall…
Per tu, pot dir a Catalunya: -Mare:
ací teniu els fruits del meu Treball!

           II. Síntesi espiritual

Ets, a la falda maternal,
la gran feinera del constant desfici:
centre, en batec ordenador, vital,
d’aquest grapat de terra auster, nutrici;
que tens la història -norma i ideal-
d’un múltiple exercici…

Heroisme magnífic del passat;
tasca i virtut corn una flama sola;
un Miracle de Llum i Trinitat…
I el Llibre universal -d’Ignasi de Loyola-,

La fervida honradesa t’ha fet gran.
La Llum tornava a l’Infinit, però et guia
des del Far de mil torres -del Montserrat gegant,
brillant en l’esguard tendre de Maria-.

El Pirineu preclar
et duu la sang -dos rius- en glorioses venes…
De l’abraçada, portes fins al mar
la vida, l’Or i la Lliçó, a mans plenes.

Des del teu cor, se’n va al Cap i Casal
aquella saba de la Pàtria invicta,
en plenitud ‘í adollament cabdal
-torrent que escriu allò que el Cel et dicta-.

Treballa i creix! No oblidis, en l’esplai,
el prec, i el mèrit d’íntims sacrificis…
La triple Llum que encengui el teu espai!
I no reposis mai
de tots els ínclits Exercicis!

III. Epigramàtiques

           I. Amunt!

Tot, fils elèctrics -sistema nerviós
que mou muscles de cer i dóna Llum-…
Tot, voleiar d’encens -el fum
d’altives xemeneies-; Vaporós

respir del foc intern, d’aquell caliu
que es torna Pa i Amor, que és centre viu
de l’ànima que vibra en la fornal
i que, amb un altre Encens, -Vol enfilar-se endalt-…

Oh bell poema del Treball fecund,
que escrius a cada estrofa: «Amunt, amunt!»

                2. Paisatges

Terres roges, roques grises, espadats
i ermots de solitud i de duresa,
com claps de Palestina, recolzats
al paradís de l’horta, a la grandesa.

de forges, de telers i d’embarrats…
Oh marginal duresa,
lliçó i tresor de pies voluptats…

Així ets tu, í et vull així, Manresa!

         IV. Petita oda cordial

Ciutat que brunzes corn un rusc d’abelles,
i fas la mel amb un regust diví,
i escrius la història amb màquines i relles
i amb vells accents d’ibèric i llatí;

oh sacra Minorissa Rubricara,
que al mig de Catalunya ets com un cor,
i ens brodes els llorers amb fils de plata
i aboques la collita amb gerres d’or!

Sota la pedra de les fortaleses,
dintre la pell que els segles han colrat,
germinen, fèrtils, les suaus tendreses
que ens són ofrenes de maternitat;

i el Cardoner i el Llobregat cantaires
que al Pirineu et forgen el Destí,
voltant, t’abracen, fent vibrar pels aires
la lloa encesa que el meu cor vol dir.

Sóc lacetà, i duc tot el solatge
de les edats que el goig pairal ha vist;
el verb matern; la ruta del viatge
del nostre poble nasqué per Crist…

L’antiga sang que bull dintre les venes
la sento bategar com el temps vell,
i, en somnis, el meu braç trenca cadenes,
al crit de reconquesta d’un Borrell…

Follies de devot!… Mes, en les gestes
del Llibre fervorós del teu passat,
jo veig foc d’heroisme, esclat de festes,
jardins de Saviesa i Pietat;

jo veig com creixes afanyosa, ardida
i corn estens sobre el terres fervent
la peça que has teixit -la teva vida!-,
amb un ritme d’enclusa i flors d’argent…

¿Què t’ha fet gran? El doble amor de filla
que la Pàtria i el Cel han amoixat…
Els teus bonics i joies de pubilla;
les Llars que, coratjosa, has aixecat:

Temples, Sagraris…, lítica foguera,
rosa abrandada de la Catedral
que Va enfilar-se vora la cinglera
per dir al teus fills: -La Vida és allà Dalt!

I quan les nits d’històrica ruïna
damunt la teva testa s’han posat,
has tingut l’aspra d’una Mà divina
i t’ha fet llum l’Estel de Montserrat.

Mai més, mai més la fosca i la incertesa
no ofegaran el seu brillar suprem
que davallava amb bíblica dolcesa
fins a la Cova que es tornà un Betlem.

Ciutat, artífex d’eternals alhages,
que tens cisells i perles d’Esperit,
i esprems gojosa pel bressol del Bages
raïms que es tornen Sang de l’Infinit.

Si jo tingués el do d’un vell profeta,
amb llors sublims t’enjoiaria el front…
Ara el meu cant et diu, amb el Poeta
que refilava el seu consell pregon:

«Treballa, pensa, lluita per la glòria;
mes creu i espera», que la terra és breu;
i que t’exalci el Dia de Victòria
com a regina en la Ciutat de Déu!

Miquel Bosch i Jover

2 pensaments sobre “A Manresa

  1. Retroenllaç: Miquel Bosch i Jover. Poeta d’ahir, d’avui i de sempre – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miquel Bosch i Jover. Poeta d’ahir, d’avui i de sempre – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s