Lema: Rims espirituals

    l. El fadri i la pubilla

 (Sant Andreu i Barcelona)

Aquell poblet -aquell minyó cepat,
eixit d’alguna plana de Virgili-
es corprengué de la Ciutat
i es llança als braços d’un estrany idil·li…

Aquell minyó cepat
per la Pubilla anà deixant la terra;
i el ferro i el cotó s’han enfilat
per ungir-se de mel d’aquella gerra
del seu rebost senzill i perfumat…

Aquell fadrí encisat
¿és feliç o es corseca d’enyorat?
La cançó ens ho diria…
La cançó va dient que la Ciutat
la vesta de pagès li ha canviat;
les pedres i el teulat de la masia
-de la casa de camp que s’ha eixamplat
per les feixes geòrgiques d’un dia-.

Del Minyó i la Ciutat,
n’ha dit veus de grandesa i profecia.
l conta que al rebost, vell, perfumat,
tots dos, devotament, hi han guardat
una gerra de mel i poesia
que aboquen ara a bell esclat…
Blancs llençols de cotó… Ferro forjat…
Virgiliana mel d’eternitat!

  II. Petita oda a Sant Andreu

El germà de Sant Pere
va pescar sempre per Amor de Déu…
l també ho fa en la terra renouera
que ha ficat en la xarxa Sant Andreu.

El peix de plata del Mediterrani
no fa per a una trema d’esperit…
El seu Genesaret contemporani
és l’horta i és la farga: el clos polit,

aquest bressol del mar i la. muntanya
que amoixa un rusc brugent d’activitat…
I l’Apòstol s’afanya
en la pesquera greu d’humanitat;

i té la Creu per Vela i per Senyera,
pel més brillant fanal -que l’ona hagi mai vist:
la Creu germana de la de Sant Pere;
la filial de Crist…

Una urbs de Grècia l’aixecava enlaire!
L’altar de Catalunya l’ha exaltat…
Si el pla és un estany d’or, no costa gaire
de fer un retaule pur, lluent, daurat,

que digui coses bíbliques, serenes,
i sigui nau segura, pel timó;
que converteixi en roses les cadenes
i et posi en el seu tron per Sant Patró.

Oh Sant Patró; oh escític predicaire
que a les platges de Laie has arribat:
si d’un mar negre s’aixecava l’aire
amb urc de fosca i Clams de tempestat,

demana al Mestre la suau Paraula
que ens apaivagui l’infernal estrall,
i proveeix la doble Taula
amb fruits d’Eucaristia i de Treball.

Entre els braços de l’aigua i la muntanya
¿no veus com creix la Vida i el brogit?
Oh Sant Andreu! Si el teu vaixell s’afanya
en la pesca que et dicta l’Infinit,

fes d’ella, amb goig, realitat suprema;
segueix l’ofici amb tot l’antic fervor,
i que cap peix no fugi de la trema
que ens para el teu Amor!

* * *

El germà de Sant Pere
encara pesca per l’Amor de Déu…
Oh, que feliç, el peix de la ribera
que et cau dintre la xarxa, Sant Andreu!

      III. Epigramàtiques

   1. Ciutat de ferrocarrils

Xiula, bramula el tren…
Passa la Vida

o s’atura i germina dintre teu…
Amb un cordill d’aram ha pres la mida
a la Terra, a l’Espai que troba breu,

i corre com un llamp, esperitada
-camí del Sol o d’un cimal nevat-;
i uneix dos pols en l’abraçada
de la Muntanya i la Ciutat…

* * *

Per la ruta de cer, passa la Vida,
i s’atura, encisada, dintre teu…
Amb un cordill d’aram li has pres la mida
i l’has lligada al cor de Sant Andreu.

         2. Ciutat d’autòmnibus

Et crida la sirena del Treball;
més enllà, la sirena de la Festa…
El brau motor que et porta amunt i avall
té una guspira llesta

que Déu posà en la joventut del Món
-en l’hora geològica i divina
que l’home no podia encendre el front
amb cap flameig de gasolina-.

Xinel·les de silenci, i espiguet
que aparta noses de la Via…
…Fes que el Malvat ne se t’emporti el dret
del fruit etern que pots copsar del dia!

Si et crida la sirena del Treball,
que el Temps Perdut no et guanyi mai la basa…
Si un foll motor et porta amunt i avall,
que et torni sempre a dormir a casa!

         3. Posició, actitud…

D’esquena al mar, d’esquena a la muntanya,
¿i doncs, a on vols mirar?

Mires la tasca sempre Vella i nova;
l’esforç, el guany d’avui i el de demà…
I potser esguardes mirallets fantàstics
que el Bé suprem fan oblidar…

Mira la tasca -que ella t’ha fet créixer-,
i el seny, i el cor -i fes-los flamejar!-.
Després, per viure en el teu tros de terra,
amb l’esguard reverent t’has de posar
de cara al mar, de cara a la muntanya,
…i de cara a l’Altar.

          4. Indústria i tècnica

Ordre mecànic rígid, calculat;
magnífic laberinte geomètric. ..
Si, com en la matèria t’ha encaixat,
l’eleva a l’univers moral, estètic;

si t’és amic i mestre, no presó
ni escarceller de clau feixuga i dura,
benvingut l’Ordre: l’Àngel del Senyor
que guiarà el teu vol cap a l’Altura!

      lV. Evocació de Sant Pacià

L’absis tardà, d’evocadora ogiva,
conta la història breu, ran de les ones…
Tens la lliçó la perennal Visita
d’un Bisbe de la Pàtria.

Primer Doctor de Catalunya; Mestre,
Pastor llatí d’un poble que germina:
tu el faràs néixer, amb foc de lletres doctes,
vora la mar hel·lènica.

Barcino Augusta i Pia, que agençava
la túnica de Crist, blanca i senzilla,
reneix amb majestat que no ha de caure
com la buidor idòlatra.

I el Vigilant mitrat que fa la sembra
de Caritat, amb aires evangèlics,
orna la flama de la norma excelsa
amb una vesta clàssica.

És la ciutat petita -austera i forta-
conjunció de dues deus preclares;
i no desdiu de la immortal Doctrina
la pulcritud harmònica.

Doble lliçó, sempre actual, eterna
com la cançó del mar que l’ensenyava…
La colònia de Roma fa el mestratge
de la Virtut autèntica.

Si algun Sempronià s’escandalitza (1)
que giri els ulls a sol ixent -i l’ànima!-
apòstols i doctors deixen l’exemple
en la selva patrística.

I la feblesa humana urgeix. tothora
renovadores deus de penitència… (2)
Freturen tots els segles, tots els homes
la guia parenètica.

Benaurat tu, oh poble que recordes
el nom, i el bàcul, i la lliçó antiga;
que vols per Llum parroquial, encesa,
aquella pensa atlètica:

aquelles mans que tornen dolç el ferro
per enfortir-lo més amb sants carismes:
-tu que el treballes amb les mans feineres
i amb ordenada eufòria-!

D’un cel d’estels sublims, Barcino et deixa
un Sol de Pau, de Fe i de Saviesa:
i tu el veneres en l’Altar mirífic
que és una Seu perenne.

La Creu de Sant Andreu duu l’Evangeli…
La veu episcopal te’l posa a l’ànima…
I en Crist infons la teva Renaixença
amb la Bellesa clàssica.

Miquel Bosch i Jover

Notes:
(1) Epistolae. – Combat l’heretgia de Sempronià o Simpronià, que blasmava del nostre bisbe l’amor a les Belles Lletres i la seva devoció a Virgili.
(2) Paraenesis ad Poenitentiam. – Obra cabdal de Sant Pacià.