Lema: Joiell romànic; bressol de la Pàtria;
               palau de la Mare de Déu

Havem passat per sota aquesta Arcada
i hem vist el món, el temps, l’eternitat… (1)
i ens ha colpit la síntesi sagrada
que el rossinyol de Déu ens ha cantat.

El rossinyol de Crist i de Maria
féu niu al Claustre en l’ideal fervent,
i els capitells romànics que llegia
eren estrofes del poema ingent.

I ens deia de Guifré i del seu llinatge;
del gran Oliba (2), heroi del Monestir;
de la Pàtria naixent, sota el guiatge
d’aquella Mà de Cel, d’aquell sospir

que exhalava Jesús en la infantesa
quan cridava la Mare de Natzaret,
sabent que tot un poble, en sa grandesa,
la invocaria en aquest bell indret.

Santa Maria de Ripoll: encara,
com el matí d’un viure triomfant,
la Pàtria, enfervorida, us crida: «Mare!»,
i Vós li responeu: «Filla, endavant!».

Va néixer en Crist i en Vós, divina entranya,
i el Ripollès li feia de bressol.
Va ser la gran pubilla de Muntanya;
fou el seu verb un cant de rossinyol.

L’aigua de neu va dir heroiques gestes;
més Vós, encara, amb el mateix anhel,
acabdilleu les noves Reconquestes
de la Virtut que guanya terra i cel.

Bresseu la Filla, oh Reina Muntanyesa!
Si és espigada o vella; si ha crescut,
per vostra gràcia, torna a la infantesa,
i li peixeu la vida i la salut.

Va canviar-li el torb la fesomia:
estampa greu de runes i sofrir.
Per vostre Amor, suara renaixia i
li dóna sang l’Arrel del Monestir!

Masia excelsa -temple mil·lenari-
la teva Llar flameja com un Sol.
Un temps, Tabor; un dia fosc, Calvari…
L’ànima nostra et sap etern Bressol.

I sent al pit el formigueig titànic
per noves gestes que ja espera el Cel,
i ve a la Llar del vell palau romànic
que és Breviari del pensar fidel.

Carreus de pedra i voltes de fermesa;
cendres vivents; llavor d’austeritats;
el Llibre obert d’una portada encesa,
i els capitells florits, historiats…

Vida perenne, en santa meravella,
de l’Art que porta l’ànima pairal
i té en el cor, la Reina, el Far, l’Estrella a
que ens va fer grans amb joia Maternal.

Aquells cisells d’una creient nissaga,
brodant la pedra, van obrir-hi un doll,
un riu de gràcia; un foc que no s’apaga;
el vostre Amor. Mestressa de Ripoll.

Santa Maria de Ripoll! La Història
reviu els fets de l’esplendor comtal.
Mes si la Pàtria té llorers de glòria,
l per la Mà vostra els ha rebut de Dalt.

I amb ells dicteu grans noms: Guifré i Oliba;
pròcers antics; Morgades, Verdaguer…
Herois i Sants que ens tornen la font viva
que era la saba del pairal terrer.

Ells, ja immortals, en èpica rodona
com les muntanyes i els cloquers gegants,
pel vostre Any Sant us feien la corona,
Santa Maria, niu dels catalans.

Ells saben bé que totes les riqueses,
les brillantors, les joies de més preu,
no valen pas les divinals tendreses
del riu sagrat que vetlla el Pirineu.

Senyeu la Filla! Per la noble Arcada
passin les flors del temps recomençat.
La Llar pairal en sigui perfumada
i tingui, en Vós, alens d’eternitat!

Miquel Bosch i Jover

NOTES:
(1) Vide: VERDAGUER; Canigó, Cant XI («Oliva»), estrofa 49.
(2) Els filòlegs moderns escriuen el nom de l’il·lustre abat que fou bisbe, Oliba, i no Oliva.