Lema: Estampa vella que s’esborra

           I. Horitzons oberts

Ja de petit deixava les dreceres
pel bell encís que em feia el Camí ral…
Jo he anat a estudi per les carreteres
i per les llars d’hostal.

Ja de menut tenia per joguina
cavalls i carros, i era el meu deler
dur gecs brodats, i faixa i barretina,
sarrons de cuiro, arreus de traginer.

Al puny la tralla, el pare m’ensenyava
el bell ofici que aprengué del seu.
Teulat immens m’era la volta blava,
i jo tot sol em deia: «El món és meu!»

Quan ell va veure l’aire i el coratge
del seu minyó tan ferm i resolut,
va fer-me un carro, i va signar el viatge,
tot exclamant: «És l’hora, Joventut!»

Quin pic d’orgull el meu! Mes no sabia
que a cada fita, a cada llar d’hostal,
l’etern rodaire hi deixa, al pas del dia,
un bri de cor… ¿Qui hi pensa? Tant se val!

Poltre novell que joguineja. o trota,
el cor somnia i es basteix l’encant:
a cada poble troba una xicota;
mitja dotzena, si la vila és gran…

l anar comptant ofertes i demandes;
i dur la Vida dintre el carro ple;
i quan és buit, omplir-lo de corrandes:
cançons d’amor que obliden les de fe.

Amb ganivet lluent i gesta ardida,
hauria pres ben llest, tranquil·lament,
al pit d’un lladre o d’un rival, la mida
que deixa estès el pinxo més valent…

     II. Allò que portem pel món

Oh Carretera viva; pols encesa;
hostals de ruta, nius de l’Univers!
Ara jo enyoro l’èpica bellesa
d’aquella estampa, d’aquell temps dispers,

quan enfilaven una costa roja
les caravanes que peixies tu,
amb l’espetec d’aquella tralla boja
i algun renec que l’aire se’n va endur.

Allò que l’aire no s’enduu i que resta
i el romiatge que no té mai fi,
jo ho rubricava amb picarols de festa:
un caliquenyo i un porró de vi…

Mes no és tot verba, xerricar amb botella,
i jugar a cartes sense to ni so:
veig un revolt que em mostra una capella
-la meva mare m’hi ensenyà a ser bo-;

i amb el meu urc postís, en caure el dia,
jo no em sabria ajaure per dormir
si no digues tres mots d’Avemaria,
guaitant l’Estel del Vespre i del Matí…

Llavors, talment si fos al llit de casa,
la nit és dolça, el firmament pregon,
i es torna el carro, sense llar ni brasa,
palau de somnis tot rodant pel món.

La Festa porta el goig de Sant Antoni:
cal fer patxoca per anar a sermó:
Tres Tombs devots esclafen el dimoni
i beneeixen l’immortal braó…

          III. El suprem viatge

I amunt, i avall, sempre en triomf! Passatges
de serres i fondals… Bóts en rastell…
La font d’encís de tots els meus viatges
s’estroncarà aviat, que em vaig fent vell…

I vindrà un dia, la cabdal jornada
d’aquell viatge que no té retorn;
em posaré la roba de mudada
-com qui es presenta al gran Hostal del Born-,

i prendré un Mos en la més bona Taula
que ens para el Cel per fer-nos el cor fort…
I quan tremoli l’última paraula;
quan em pregunti: «¿Estàs a punt?», la Mort,

diré «Endavant!», sense dolor ni pena,
i enllestiré, ben ordenat i breu,
el bell tragí de l’ànima serena
que l’íntim carro de virtuts emplena
i el duu, cantant, al gran Hostal de Déu;

Miquel Bosch i Jover