Lema: Líquida flama de sang i d’esperit

            I. Petita oda al vi

Des de Noè -l’ardent prefigurança-
fins a la Sang de Crist en Sagrament,
la lira, el verb, del vi fan la lloança:
l’apòleg místic d’embriagament.

El nèctar brolla en saba que fulgura
i en versets bíblics pren sentit diví,
quan, inspirada, el canta l’Escriptura
i fa immortals les vinyes d’En-Gaddí…

Si a l’Orient és ja un sagrat misteri,
vora el Mar clàssic s’estendrà el ressò.
L’Hèl·lade, i Roma amb mots vibrants d’lmperi,
faran poemes, elevant el to

d’aquelles llengües que, sembrant Bellesa,
són mares nostres -gràcia i pensament-,
sense cap lluc de pròxima grandesa
pel Calze humil, suprem: Nou Testament!

Xipre o Falern de sensual deliqui;
Bacus vermell, de pàmpols coronat;
anacreòntic goig d’un hemistiqui…
Un mot del Mestre us ha meravellat.

Ni raïms grecs, ni dolça malvasia,
ni ceps itàlics, ni cellers nostrats:
t’ha fet sublim, oli Vi, l’Eucaristia;
Jesús, d’amor té els llavis abrandats

i, per la set que crema allà al Cenacle,
ha fet de tu, rogenc, la seva Sang…
l en dir: -Beveu!-, a l’hora del Miracle,
les odes velles han rodat pel fang.

Sobre el fonyar litúrgic de la Història,
Crist, exprement l’Amor -d’Amor morí!-,
transsubstancia el Vi, fet Sang de Glòria,
i es queda al món per tot el seu Camí.

I en l’Ara santa, Font Vital, ungida,
constant prodigi, Do multiplicat,
encén, sadolla la gran set de Vida,
per tast de Cel, amb goig d’Eternitat.

         II. Sonets cordials

             1. El Celler

Bótes ventrudes. Mil·lenari exemple
de l’abundància mítica, ancestral,
arrenglerades com altars d’un temple
en la nau Vella, amb urc monumental.

Sant Moscatell i santa Malvasia;
pare Vi Blanc amb el beat Sumoll;
patró Vi Ranci que ara filaria;
Vi Dolç que pica a l’ànima i al coll…

Amb gest litúrgic Vetlla sempre el pare,
i un llumet d’oli va guiant la mare
que omple els porrons amb mots dotació…

Bótes sagrades: tombes efusives…
El Celler és temple en Catacumbes vives
on, ja, sang nostra cova en la foscor.

         2. La Bota del Racó

És, al celler, com delitós sagrari
del most que ofrenen els raïms millors;
que vol històrics veires, per tastar-hi
el gust cabdal de les Festes Majors.

Fusta d’aromes, vell reliquiari
dels ceps que guarden les pairals suors…
L’abella d’or materna ve a fiblar-hi
foc, sang de vida sense lleus dolçors.

Té el cordial de l’hora malaltissa,
i un gran poder latent: Vi de dir Missa;
per al Cenacle, el doll més pur que hem vist.

Els escolans hi copsen meravelles,
i el rep el Calze en broc de canadelles,
pels mots sagrats que en fan la Sang de Crist.

              3. Veires

Tupí dels vells; ansat de la cabanya;
vas de l’escó per beure el vi calent…
Ets., en terrissa, el veire de muntanya
que al Sant Rosari dónes veu ardent.

El got de vidre no te pas l’entranya
del teu encís devot i sapient.
…I el bot de pell, premut amb traça i manya,
fa un arc simbòlic del licor brusent.

I ve la copa de cristall, galana,
brodada amb signes d’alta filigrana,
per l’escumós que hi bull, en senyoriu;

feta per dir, en brindis ple i retòric,
sentits d’Amor, o el jorn d’un fet històric
que, al pas dels anys, l’enyor torna més viu.

4. Elegia romàntica i lloança del porró

Adéu, antiga llar, menjador noble;
i adéu, vaixella de quan era infant!.
Tot ho arracona el nou sentit del poble;
tot va morint…, i ens estimàvem tant!

Si el temps d’avui que aquell passat desmobla
té llum d’estels i una ànima vibrant
no trobarem el vas novell innoble
i hi farem vots pels dies que vindran…

Buits entranyables. Prô, en perenne eufòria,
encara resta algun joiell d’Història
que viu i alena amb exemplar braó.

Encara el braç l’antic cristall empunya,
i adolla el cor la sang de Catalunya
pel broc fidel de l’immortal porró.

     III. Missatge de cloenda
A Tiana i a les vinyes i als cellers
                del Maresme

Criptes immenses de novelles gestes,
que, en projectils de pau i encís pregon,
atresoreu la gala de les festes
i l’alegria que riurà pel món…

Perles sucoses que l’Amor esgrana;
Vinyes que cinglen aquest mar llatí…
Al cor, fet lira, vibra un nom: «Tiana»,
i el canta el llavi, ungit del vostre vi.

Miquel Bosch i Jover