Lema: Plenitud cristiana

(Sonets a l’esposa)

    l. Benedicció fecunda

Som d’ell i és nostre: Amor, l’alè de Déu
que abranda el món en fèrtil harmonia;
fornal dilecta que el teu cor i el meu
com dos robins amb ànima encenia

al matí d’or d’aquesta ruta breu,
per fer del viure una foguera pia…
Brasa roent que fon borralls de neu;
roser angèlic que en la sang floria.

Oh, llavor; Misteri doblement Vital:
la pols que fruita per l’alè immortal;
flames de terra amb la Déu junyides…

Lloa d’Amor per un moment sagrat:
pel mot precís de l’Alta Voluntat
que forja vida de les nostres vides.

       II. Amor – Sagrament

Els Llibres Sants perfilen la grandesa
del ver amor que és foc i oració:
Eva i Adam; Ruth i Booz…; encesa
lira divina, goig de Salomó…

Onada fèrtil de vibrant dolcesa;
esquer i premi en l’obra del Senyor:
el Món Antic no en copsa la bellesa
santificada al pas del Redemptor.

Amb la creu dolça de la nostra via,
Déu ens somreia ja en la llunyania
i consagrava el doble encís present.

Carn i esperit en la llaçada pura
que Crist exalta als fulls de l’Escriptura
fent de l’amor dilecte Sagrament.

       III. El fruit. Tot bressant

La teva falda i un bressol de fusta
són niu i escola en maternal dictat:
aula de gràcia i de paraula justa;
lliçó d’Amor: l’eterna Veritat.

Bressol que creix i es fa peanya augusta
del nostre anhel, amb ritme extasiat,
per volar amunt, deixant la terra adusta
sota el batec fervent del cor alat…

Senyes el fill… I el teu amor de mare
es fa cançó: record, deixa preclara
de l’Harmonia que inundà Betlem.

Nadal és nostre. Imatge que perdura
del sant Camí que ens donarà en l’Altura,
després de dur la creu, l’Amor suprem.

IV. Dolor: preu del goig, gresol d’amor

Gracies, oh Crist, pel calze de Dolor
que és el company de tot mortal desfici;
pel doll o el fre d’austera serenor
que el gran tresor ens mostra clar, propici.

Font de plaer, d’excelsa il·lusió:
si en tu s’abeura l’arborat novici,
no oblidi mai que el premi redemptor
és en l’altar cruent del sacrifici.

¿Per què fugir del glavi recte, agut?
Ell és l’amic que ens serva la Virtut:
l’Àngel custodi que ennobleix la vida.

Gresol diví de tot el guany mortal,
que signa els mèrits per cobrar el jornal
en benaurança que no tindrà mida.

            V. L’Amor etern

Goig de vellesa: fruïment segur.
del do sublim, més fort i viu encara
que en l”hora jove quan jo veia en tu
l’àngel volgut: donzella, esposa, mare…

Si mai som vells -l’hivern en plenitud,
obrint la vida en la mirada clara-,
davant el llibre de l’Amor viscut,
el reviurem, purificat en l’ara

del sacrifici que arribava al Cel
i que, a l’esguard de Deu, cull flams d’estel
i mostra els fills en entranyable ofrena.

Assolirem les noces eternals…
en obrir els ulls de l’ànima, immortals,
tindrem el Sol, l’Amor que és Vida plena.

            VI. ldil·li

I va arribar la primavera nostra:
el món floria sols per tu i per mi…
Les millors roses eren al teu rostre
i jo aspirava llur perfum diví.

Un sol Amor que per miracle es mostra
múltiple i nou en l’humanal Jardí…
L’argila viva, feta un temple, es postra
sota la flama que ha sentit venir:

Foc d’Esperit i de l’anhel de vida
que ja mai més no quedarà extingida;
cèlica llum sobre el batec l’instint…

La flama arriba, creadora i santa,
i el nostre llavi, amb un sol mot, li canta
l’himne que Déu escolta beneint;

            VII. Panorama

Aquell Matí, tot, refilets d’ocells;
aqueix Migdia, plenituds augustes;
aquesta Tarda, fruits madurs, novells… .
Demà -La Nit-, unes balances justes!

Déu pesarà l’Amor dels refilets,
de les flors i dels fruits amb un somriure,
i en el Rebost dels eternals Indrets
veurem l’esplet que haurem collit del viure.

Aquella Albada que esperàvem tant,
tot serà festa i gaudi de collita,
i es tornarà en Migdia fulgurant;
i el temps finit serà dolçor infinita…

Veurem el pas d’avui com la llavor
d’un Paradís que no tindrà mesura,
on no hi haurà cap punxa de dolor
ni el tast de llot que té la carn impura.

De cada flor d’amor que haurem sembrat
en passarem el delitós Rosari,
i seran roses de Perennitat
gotes de sang del terrenal calvari.

Les abraçades fèrtils de l’Ahir
que feren niu aquella nostra albada,
les veurem foses per l’Amor diví,
en la total, en l’única Abraçada!

Miquel Bosch i Jover