Lema: La triple lloança

      I. Petita oda a la Vinya

Mediterrani nostre: mar de glòria
que serves, en l’onada, el bes del sol,
i tens el teler màgic de la Història,
i vinyes que t’abracen a tot volt…

El geni grec plantava l’abraçada
que el llaurador de Roma va eixamplar,
i espremia en ta conca cisellada
la sang augusta d’aquest món tan clar.

Nèctar de Xipre i de Falern, que un dia
-com Venus de l’escuma- feu sorgir
una deu musical de poesia
que és ja perenne amb el seu raig diví!

Anacreont ens va abocar la joia
d’aquella seva bota del racó:
la copa engarlandada amb una toia
de pàmpols Verds -joiell d’il·lusió-.

I aquell suprem idil·li que recita
el Llibre Sant, un dia a junyir
la morenor gentil de Sulamita
i el filtre de les Vinyes d’En-Gaddí…

on vinya ¿Quina força indefinida
xucla en la terra aquesta teva rel,
que la sentim al pit, torrent de vida,
i brilla als ulls com una llum del cel?

Geòrgica verema… Si Virgili
tornava en l’hora plena tardoral,
ens brodaria el Vers d’un nou idil·li,
amb un aire litúrgic, immortal…

Lloança de la terra catalana
que té vinyes i camps, cups i granets,
espigues i raïms… i una sardana
d’alegres fonyadors i traginers !…

Record del gras platxeri; hora pagana
de Bacus i les nimfes del temps vell…

– – – –

Per quatre mots divins, ara es desgrana
el dolç rosari com prenyat joiell!

Gra de raïm premut, fúlgida gota,
líquida flama dintre el Vas sagrat;
espai minúscul on cabria tota,
en d’Home-Déu, l’eterna immensitat:

Sota el sol Viu que els homes enlluerna,
pel Miracle cabdal que el Temps ha Vist,
fecunda i gran, la Vinya ja és eterna,
car pot donar el seu fruit la Sang de Crist.

               II. El nostre vi

Si fou. penjoll aurífic, tot dolcesa,
i del vell cep ofrena tardoral,
espremut com un cor de sang encesa,
vibrava en la bullida triomfal.

Tot reposant en gràvida arquimesa
-l’antiga bóta del celler pairal-,
a les hores de goig i de tristesa
és ell l’anacreòntic cordial.

L’Amor hi pren caliu: canta i somnia
i beu a glops o a raig la Poesia
que en una nova llar ha d’esclatar.

I l’ànima devota, assedegada,
copsa per ell la Font inestroncada
que troba un nou Cenacle a cada Altar.

          III. Lloança del porró

Va morir-se el llum d’oli tot pregant,
dient vora del foc parts de Rosari,
mentre en la llar finia el Vell encant
sota unes ombres de Calvari.

Va morir el gec d’aquell vellut brodat,
l’armilla de l’antiga gentilesa;
caigué la barretina, amb el passat
de la pairal grandesa.

I s’ofegava el bleix; de l’esperit
amb aires d’estranyesa i de metzina…
l una llàgrima ardent, al fons del pit,
regava un tros de terra, abans divina.

Agonitza el rellotge en un racó,
velat de teranyines i recança,
i compta, amb el tic-tac del seu dolor,
tots els adéus, fets hores d’enyorança…

Però encara ens quedes tu, signe joiós
d’un temps que va esborrar l’era novella:
boira de raig segur; vas gloriós
que aboques tot el foc d’alguna estrella.

Porró ancestral, que enlaira el català
com una font d’eterna bonhomia.
Record vivent; penyora d’un demà;
testament d’un ahir en l’agonia…

¿S’esvairà la Fe, l’alta virtut
dels pergamins daurats de glòria?
¿S’emportarà l’alè del bufarut
els fulls sagrats, les pedres de la Història?

…Va morir-se el llum d’oli, esporuguit
per altres llums de febre i d’artifici.
Mes crema encara, dins la llar del pit,
el vell caliu, en vot de sacrifici.

I encara ens quedes tu, ceptre encisat,
que els mals auguris vitalment allunya…
Encara adolla el broc tornassolat
la sang de Catalunya.

Miquel Bosch i Jover