Lema: Tres sonets

    El cant somniat

Oh, si pogués tenir la frescor pia
de l’aigua de la neu, en l’esperit,
i el ritme de les fonts, tot harmonia,
i l’aire dels cimals que eixampla el pit!

El cant que em neguiteja, brollaria
ben natural, oh Pirineu ardit,
i així, el meu vers humil no desdiria
de la grandor que copsa el meu delit.

I et lloaria a tu, masia aimada,
Erdo gentil, que en la destralejada
soca ancestral, nous tanys has vist brotar:

tres fades pirinenques, ressagades,
que, a la dansa o al fris de mes posades,
l’encís suprem vindrien a donar.

          Tempesta al Pirineu
      (Capdella – La Vall Fosca)

La campana d’Espui branda, plorosa,
amb ressò d’un esquella tremolant,
i, a cavall del cicló, negra i afrosa,
la tempesta temible va pujant.

Cau el llamp sense treva; paorosa,
espetega ia pedra, capolant
la riquesa de fruits que la Ventosa,
tota folla, pel fang va arrossegant.

Crits de mort… i a la terra és una fúria
que el brancam retorçat de la boscúria
escabella entre el llamp que tot ho encén.

Pressentim l’infinit. I la mirada,
per la magna tragèdia arrabassada,
s’humilia davant l’Omnipotent.

           Pirineu avall…

Ja sento el corc subtil de l’enyorança
que es va nodrint del goig que, en tu, he fruit…
Muntanya excelsa: adéu! Quina recança
m’entela els ulls i em burxa dintre el pit!

La pols del pla que grissament s’atansa,
m’ofega el bleix, l’alè de l’esperit.
Avall, avall… Que és breu la benaurança!
Que llarga es fa la ruta del neguit!

Mes, el record de l’ànima admirada
serà immortal, i jo et tindré guardada,
muntanya immensa, en son estoig fidel.

I, quan l’enyor em doni sa punyida,
tancaré els ulls, refrigerant ma vida
en la visió, que és com un tast de cel.

Miquel Bosch i Jover