Lema: Records de muntanya

             La doctrina

Estampa de Jesús, bíblica escena
que es renovella amb lluminós esclat:
Llavi infantil que diu amb joia plena
les meravelles de la pietat…

El so d’una campana se l’emmena
per viaranys de fe i de caritat,
i el seu convit és temptadora ofrena:
pura conversa amb la divinitat.

Al clam metàl·lic -veu profunda i fina-,
el minyonet fa via amb la «Doctrina»
i amb un flameig d’estel al cor i al front.

I en l’aula santa -temple o llar encesa-,
deixa vençuts la tendra saviesa
tots els doctors i savis que té el món.

        Salpàs al Pirineu

Oh, dreceres pedregoses,
rutes de llops i pastors,
perfumades i vistoses
de policromes clarors.

Senderols, humil guiatge
d’aqueix món encimbellat
que és tresor d’antic llinatge
i arquimesa de bondat.

Fils de desig que feu via
Vers l’amor -cor benvolent-
de la llar d’una masia
-perdurable abrandament-,

on l’encís de l’antigalla
i el rou sant d’oració
pugen en fum de rondalla
al cor de Nostre Senyor…

Ara ell pacta l’aliança
amb el seu poble fidel:
granar de prefigurava
en l’exili d’Israel.

Bon capellà de muntanya,
ornat d’estola i roquet,
per signar-la s’acompanya
del menut escolanet.

Els arbora el bell missatge,
-la regor dels escollits-,
en l’evangèlic viatge
per camps i marges florits.

La sang de l’anyell d’un dia
és avui i l’aigua i la sal.
La mà bruna. els beneïa
amb litúrgic ritual.

Pels deserts d’ànima humana,
pels tarters de dolor greu,
oh, petita caravana,
portes la gràcia de Déu;

i la pedra revellida,
en sentir-se el cor xopat,
sembla que plori agraïda
amb transports d’humanitat.

Vella masia amagada,
que obres tanques i portals
per sentir-te penetrada
dels efluvis Celestials:

el clergue que et beneïa
sota el porxo net de fresc
et deixa una joia pia,
com l’Amor de Sant Francesc.

En ofrena o sacrifici
li emplenes un cistelló
que del teu rural desfici
és la flor i el fruit millor.

I ara com a un sant l’admires
en tornar al seu camí,
i pertot arreu respires
un perfum que no saps dir…

Ell serà tota una anyada
el suau tresor difús
amb què resta segellada
la presència de Jesús.

         Setmana Santa

Tots l”hem de contemplar la Passió vostra…
Deixeu-m’ho fer, Senyor, dalt la muntanya:
el llibre immens de lletres cosmogòniques
per Vós mateix escrites.

Jo hi sé un poble menut, amb una Església
petita i pobra, joia de vellúria…
Vós hi cabeu, Senyor: ¿altres grandeses
voldrà la nau minúscula?

Solitud de ciutat: mai no t’enyori.
Sota el cel de l’altura asserenada,
el temple humil és cofret vell que serva
les flors de l’Evangeli.

Passaré el «Via-Crucis» per les roques
i els altars muntanyencs de creus i ermites,
i estimbaré com un torrent salvatge
l’escuma pecadora.

El plor és dolç damunt la llosa nua
del vostre estatge: tan real us sento
que el meu cor de fill pròdig tot s’abeura
de vostra Veu paterna.

¿Té altre desig el cor que ara es renova,
tot fecundat per deu inestroncable?
Enganys del món: la porta d’un Sagrari
em torna a casa meva.

I amb viu anhel que esborra el temps pretèrit
reneix la meva vida estimada…
Que ella es perfumi de les herbes bones,
per camins de Calvari.

Jo els vull seguir -ratlles sublims del llibre
que m’heu posat davant- en companyia
dels homes ferms que en són lletres colrades
i saba de la Pàtria.

Gegants versicles de lectura sacra:
roques i cims de la muntanya augusta!
Ma ruta terrenal sigui llegir-vos
en coratjós «Excelsior».

L’esglesiola vella i patinada
té veu de bronze que ara resta muda.
Pasqua Florida -el vostre «Resurrexit!»-
l’estremirà de joia.

Crist redemptor de gràcia inexhaurible!
Que sense comiat en el col-loqui,
me n’abeuri en eternes sadollances,
fent sols un pas des de l’altura excelsa.

       Adorant el Crist romànic

Vell arbre pirenenc, Crist ajagut
en un racó de la capella humida,
per un flameig de cera ara aclarida
que es Va fonent, com jo, en la solitud.

Com el meu cor per dins, Vós sou eixut
i ses per fora, però el doll de Vida
-Amor, Dolor pels ulls fa dolça eixida
i pel costat d’històrica virtut.

Destralegeu l’escorça de pecat
i feu-me auster i pur, afaiçonat
amb Vostre alè sota matèria adusta.

Crist de l’art patri que em veieu regar
amb sang de plor, que encara pot fruitar,
el sant terrer que us va donar la fusta!

Miquel Bosch i Jover