Lema: Fulls d’Història emporitana

    l. Estampes i evocacions

1. Empúries: Síntesi espiritual

Empúries… Empordà… Íbers i grecs
-Bellesa i Fortitud… «Pastor i Sirena»…-.
Amb pedres doctes i amb passatges llecs,
la vida nostra de llur fruit és plena.

Roma per tot. Sentit universal…
…Crist i la Verge en el Betlem pairal
-bressol amb càntics d’aquest mar de glòria-…
Empúries, Empordà… Per tu han vingut
la Força, la Bellesa i la Virtut,
i en el teu nom tenim tota la Història.

2. Íbers i Grecs.. El mur divisori

«…I una muralla ingent separarà
la ciutat doble, corn un fil d’espasa.»
¿Una muralla? No: senzill embà
entre les cambres d’una sola casa!

   3. Monedes emporitanes

Bronze d’lndika i dracma viu d’argent:
símbols lletrats de la immortal facècia;
firma i bossot del fèrtil casament
d’lbèria i Grècia.

l l’esperit que arrela en el passat
besa la sorra -pròdiga arquimesa-,
com un pobric que cerca caritat
i troba el dot de clàssica riquesa.

  4. Els mosaics d’Empúries

(La perdiu. – El peix. – El sacrifici d’Ifigènia)

Una perdiu que rostiran els déus;
un peix lleuger d’escata segellada,
que durà al llom, marcats, aquells mots greus
que dictarà el gegant de Peralada… (1)

I la rondalla d’Ifigènia: amor
que surt il·lès, pel foc diví, propici,
í a l”Occident és himne de llaor
a l’Art perenne, en flor de sacrifici.

       5. Marbres vitals

Marbres d’Empúries: si us fugí la sang,
sou rius fluents en la sang nostra; encara
diuen els torsos que colgava el fang
batecs d’amor i de virtut preclara.

     II. Roma i Empúries

(2l8 a. J.C. – segle V de J.C.)

Sol africa que abrusa el Pirineu,
passa Cartago Falta serralada,
i el cor d’Anníbal sota els Alps ja veu
la Itàlia, seva, i Roma, dominada.

Mes Roma solca, llesta, el mar sagrat;
signa la ruta hel·lènica d’un dia:
proa cabdal que duu l’Antiguitat
a l’Occident que ara tot just naixia.

Naixia a Empúries amb el foc diví
vingut de Grècia en veles de Massàlia,
ben abrandat al mig del bell Jardí
que amenaçava el vencedor d’Alàlia. (2)

I ara és l’Empúries de sentits pregons
qui atia el foc quan Roma desembarca
amb la senyera dels Escipions
que tanca el pas al fill d’Amílcar Barca.

Roma és la Mare! Publi, Cneu… Fitó
transcendental de l’hora memorable
que eixamplarà, bèl·licament, Cató,
Sembrant la terra de llavor inefable.

El foc semita el venç el seny llatí;
i aquest llaurar de Ròmul -vell missatge-
prepara el Regne de qui va a morir
per benaurança de l’humà llinatge.

Grècia i el Laci… Crist rubricarà
clàssiques deixes amb la Sang divina,
i el golf de Roses covarà el Demà
com un bressol d’Història i de joguina.

Cèsar hi planta d’arbre ressonant
d’una Colònia heroica i llorejada…
i exalta Empúries el cabdill gegant
que duu de Roma el ceptre i l’abraçada

Després, la Pàtria clamarà ben alt
la gran lliçó de l’ínclita Matrona,
mentre en l’estesa d’un daurat sorral,
restarà, eterna, l’èpica corona.

III. Arqueologia viva d’Empúries

       Llàgrimes romanes

Feixes del Laci, amb el Fruiter sagrat
-verb clàssic, i Arbre de la Creu divina-…
La mà de Roma, pròdiga, ha llaurat
els camps d’Empúries amb la rella fina

-recta, potent- que solca el món sencer
encara avui, quan dormen oblidades
aquelles gestes de Bellesa i Fe
al ritme etern de les onades.

Roma, exhaurida lamentablement,
cau sota els vicis; i una raça forta,
per Tramuntana, es llença com el vent,
deixant, al pas, una carcassa morta:

fa un munt de runes del Migdia clar
– càstig de Déu que porta una sang nova-
i, amb arreus vells, per força fa llaurar
l’antic senyor, servent posat a prova…

Triomfaran la Creu i el verb llatí…
Avui, però, pels monuments d’Empúries,
el Vent del Nord, indòmit. salvatgí,
ha desfermat les Fúries,

i cauen marbres i joiells de l’Art,
i emporitans heroics en la defensa,
amb una força noble que ha fet tard
per aturar l’allau immensa…

I crema Empúries amb el foc cruel
com una pira humana, expiatòria,
pels mancaments que avui esborra el Cel
esmicolant aquells encunys de glòria.

Adéu!… Bellesa, estàtues… Tot és mort.
La lliçó grega és sorra mig cremada.
I ve l’Hivern, amb aquell glaç del Nord
sobre una incògnita sembrada

que no sabem encara, esporuguits,
què donarà per fruit i per collita:
si gelarà les ànimes i els pits
o porta gèrmens de llavor infinita…

No és pas tot mort. Entre la brasa ardent
de la brillant ciutat emporitana,
deixen els segles un tresor vivent:
la meravella tendra i casolana

d’un viu dolor, poètic i imprecís:
llàgrimes pures, gesta femenina
en un flascó de vidre trencadís
que no s’ha fos per voluntat divina…

¿Qui va plorar les llàgrimes? ¿Per que?
¿Fou una mare o bé una enamorada?
¿Foren vessades pel dolor o la fe?
…Només sabem que hi ha l’urna sagrada

que no te pedres ni ossos calcinats
ni dracmes velles, ni dardells ibèrics…;
que té les perles i els sospirs alats
dignes de lloa en uns cantars homèrics…

L’urna de vidre, aquell flascó petit
és l’immortal lacrimatori
que es va soldar amb el foc ensuperbit,
il·lès al sacrifici expiatori;

i avui, mans venerables i adorants
de la fada d’Empúries, Poetessa (3),
l’eleven i la mostren als humans
amb gest de fill de Crist i de deessa.

¿Hi ha res al món de més humà i vivent,
estany de somni i cordial memòria,
que eix tros de vidre com a continent,
i d’un contingut que és únic en la Història?

¿Runes informes? ¿Tombes i encensers?
Entre les cendres i la pedra vella
hi ha el doll vital -per no brollar mai més-
que encara escampa lluïssors d’estrella.

El món esguarda amb magne interrogant,
i i diu l’Oracle d’èpoques ufanes:
«El cor d’Empúries té el tresor més gran:
un plor sagrat de llàgrimes romanes!»

Miquel Bosch i Jover

NOTES:
(1) Ramon Muntaner.
(2) El 535, els cartaginesos van derrotar els grecs a la batalla naval d’Alàlia.
(3) Caterina Albert i Paradís («Víctor Català») serva un lacrimatori romà amb el seu contingut, car el coll del flascó es va soldar en l’incendi d’Empúries. Veure el seu discurs d’entrada a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.