Lema: Sentit i lloa del Mediterrani

         l. Epigramàtica

        Mar inexhaurible

Vida i virtut del nostre Mar sagrat;
clàssica xarxa, en ideal pesquera!
Sempre surt plena de tresor daurat:
de marbres bells, de Poesia vera;
de brots de llor, d’anhels d’Eternitat!

II. Sonets al «Mare nostrum»

        l. Mar hel·lènic

Aquesta nau que llisca airosa i bella
i els cants d’Homer recita al vent alat,
té per fanal, un raig brillant d’estrella;
té, al mig del cor, l’altar d’un foc sagrat.

Ànima encesa i gràcia de donzella;
Mare de pobles en fecunditat:
a cada raça duu una llum novella;
a cada costa planta una Ciutat.

Per tu, aquest mar té un cinturo de roses;
i el tros de brasa, el llantió que poses
per esperit de cada fill vident,

encara és viu i abranda les cantúries:
el cull la pàtria en els sorrals d’Empúries
i en l’ara nova el teu record l’encén.

               2. Mar llatí

El clam gegant de l’ona apaivagada
té accents humans i un greu ressò diví,
i dicta al món la Norma sospesada,
amb el dringar d’argent del verb llatí.

Roma pertot. L’arreu de la llaurada,
l’espasa ardida, el pràctic confluir
d’acte i pensar, en la fidel sembrada
que en un eixam de pobles va florir…

Florir; granar… I tu vetlles encara
el gran planter romà, oh Mar preclara,
en amorosa gesta maternal…

I en llengües noves, filials i amigues,
amb goig declines les arrels antigues
i fas cent veus d’un mateix so immortal.

           3. Mar semític

Camins de l’aigua dels astuts fenicis:
dolls de cultura i arques de diner…
Lliçons antigues; art; virtuts i vicis;
Mercuri, llest, per mestre i timoner.

Després, Cartago, amb urc de grans auspicis;
el seny de Roma que guanyà el llorer…
…I ve el Desert, amb els cavalls propicis,
com una allau que aplana el vell terrer…

Allau de foc, de sorra enroentida
que ha calcinat, roent, la carn podrida,
quan el vell món rodola al mig del fang…

Guanya la Creu! Però la mar sagrada
encara diu la gesta fecundada
d’aquella sorra que ens ha encès la sang.

            4. Mar cristià

El Pescador vingut de Palestina
pesca en el Mar ungit dels grans destins,
iva guiant, arreu, la Nau divina,
damunt les ones, als suprems confins.

Solca la Història densa, en la boirina
del pur encens que donen els seus pins,
i encén el Sol d’Amor, amb la Doctrina
que va solcant les ànimes per dins.

Ja és Mar de Crist i pica d’asceteri
aquest cel líquid que centra l’Imperi:
aigua beneita, per la Santa Creu.

Devotament s’hi senya Tarragona…
I ara sou Rei de la Comtal corona,
Crist de Lepant, a l”ombra d’una Seu!

           5. Mar nostre

I ara esguardem el nostre mar de glòria
que ens duu el record de l’hora triomfal
i, a mitja veu, ens va contant la història
amb un llenguatge auster, medieval.

Palerm i Nàpols, Grècia… La victòria
damunt l’engany del monstre oriental.
I aquelles Lleis que serva en la memòria
i són orgull del Dret universal.

Jaume Primer; l’estil deis grans cronistes…
Llors immortals d’aquelles coses vistes:
rondalla heroica per contar l’escon…

Oh Muntaner: aquesta mar galana
en el teu llibre és perla catalana
que encara escampa la claror pel món.

         III. Oda espiritual

Blau de cristall vivent i randa blanca,
l’onada duu l’encís de l, antigor
i, en ric vaixell, el vi i la mel que tanca
el verb total de Roma: l’abundor

de lletres i de fruits, pedres d’Història
i perles d’Orient pel gran Camí…
L’ onada és tornaveu d’aquella glòria
que encara ens parla en grec i en pur llatí

i ens conta, arran de platja, l’alta gesta
d’aquella gent que al Turc varen fer por;
del peix daurat que duia en magna festa
l’Escut de Catalunya i d’Aragó…

Has consagrat el mite i l’heroisme;
l’Eneida ens diu la missió cabdal,
i el món antic, ungit pel teu baptisme,
dóna nou fruit amb saba divinal.

El Laci amb Déu! Onada miraclera
que és de la Fe prolífic Cireneu;
que ens va portar, devota i matinera,
la Bona Nova en braços de la Creu,

passant enllà, pel Freu, a mars immenses.
empesa des del Cel per tots els vents,
en ales de victòries i sofrences
que han conquerit, per Crist, els continents…

Estels brillants d’Europa sobirana
en l’esperit que encara és abrandat:
Atenes; Roma; l’hora casolana,
la Barcelona ingent del Consolat;

retorn a Grècia, en trepidant visita y
de braus guerrers d’un poble ja madur
que en sos vaixells se’n duu la llei escrita
i els bells poemes d’un parlar segur…

Tarraco et solca amb proa llorejada,
oh «Mare Nostrum»! Tu ets la sang del cor
per un grapat de venes adollada
al món, que et xucla en aquest veire d’or…

T’ajups sota el «Balcó» de Tarragona,
besant el mur ciclopi tot florit.
Iluro esguarda, com gentil matrona,
la nau que mena a l’Horitzó infinit…

Tens per tresor la veu de les centúries,
la llum del Sol que és mestre d’Occident,
l’enllaç vital de marbres í boscúries
el vi paga, fet doll del Sagrament…

Cada batec de sang -ona sagrada,
randa d’estels i blau del cel pregon-
porta vibrant, fecunda, persignada,
la Vida plena que fa viure el Món!

Miquel Bosch i Jover