Lema: Vila Comtal: Bressol i Seny de la Pàtria

Santa Maria de Ripoll!
Mare de la Vila i Mare de Catalunya;
Reina -noble Pagesa- del Pirineu:
Vós que heu vist la naixença del verb nostre,
feu sentir, com l’Amor, la vostra Veu!

Dos rius fecunds
i els Comtes victoriosos
donaren vida a la Vila del gran Bressol.
Però la Vida vera
li heu donada Vós, Mare i Mestressa mil·lenària;
i quan la vostra Casa era una ossera
la vau fer renéixer vitalment
perquè l’Ànima i l’Amor que li donàreu
són immortals.

Santa Maria de Ripoll!
Perdéreu la fillada:
però l’esperit de Sant Benet
i el dels seus frares
alena encara
per les naus i els capitells i pel paisatge forà
-i ho farà sempre-.
Vola llur prec i vibra llur saviesa
pels claustres enyorats
i per tot l’àmbit del Monestir.

I Ripoll es flameig de fe i d’oració,
foc d’amor patri
i llum d’art i de ciència. immarcibles
que ha heretat, pubilla rica,
del seu «Scriptorium».

l les fàbriques noves,
i la febre del pa i de l’argent,
i el fil del cotó i de l’existència,
i els telers amb la tela dels ideals,
i la forja del ferro i del caràcter…
més que no pas pel fluid material,
treballen, roden i fan foc
amb la força i la fornal del vostre Altar;
amb l’esperit dels Comtes i dels Monjos;
amb el vostre esperit i el vostre Amor.

Us invoquem, Forjadora, Filadora, Teixidora excelsa!
Els vostres fills han tingut la suprema traça
d’harmonitzar la Bíblia,
la Història del Cristianisme
de la meravellosa Portada,
amb els afanys vitals, mundans
de l’hora nova.

Bisbes i Canonges
de tremp de Reconquesta, d’anhel fundacional
-com Guifré, com Oliba en llur temps-
aixecaren, vivificaren les pedres caigudes;
i l’himne ressonava Catalunya enllà,
renovellant la gesta medieval,
senyant una altra vegada la Pàtria
i sembrant-li amb més joia l’Amor inexhaurible
que la féu néixer.
«En eix Temple resposta solemne
a la veu dels passats podem dar:
qui així alça les Santes ruïnes,
són Casal bé sabrà restaurar».

I Vos inspiràveu ja el Rossinyol providencial de la terra
que, amb el verb renascut
-com el vostre Monestir-
i per ell glorificat,
us cantava lloances meravelloses
i exaltava la vostra Casa i la Vila Comtal,
la terra que li donà la carn i el sentiment;
totes les tres Mares…
I ho lligava amb el llaç d’un nom del Pirineu generador
-del Pare dels boscos obscurs, de les roques fermes
i de la testa blanca,
on l’encís mític de les goges
lluitava amb la Gràcia de la Creu-:
«Canigó»!

Tots hem passat pel teu Portal sagrat, Mare ripollesa…
I hi hem vist i sentit el Món, el Temps, l’Eternitat!

Síntesi i riquesa que només tens tu, Vila sortosa;
que s’ha salvat, perquè Santa Maria
vol donar, amb el seu Cor i amb l’esperit de Crist,
la perenne, la gegantina lliçó
a Catalunya i a tot el món meravellat.

Rodes i encluses i fàbriques…
Febre de treball, de pa i de guany…
Però senyar-se i pregar cada dia.
Lluitar! Pensar! Però creure, esperar, estimar…

Ripoll: ho tens tot. El camp, la forja i el teler;
el Bressol de la Pàtria
i la Cançó que li marca el ritme fecund.
La llàntia del Pensament i el gresol de la Pietat.
El gran Llibre de Pedra
on llegeix el poble la lliçó màxima
de l’Univers i del Temps que dura sempre!

I allò que val més que tot:
els tresors i la norma de la Mare, sempre Mestressa;
l’Amor de Santa Maria!

Miquel Bosch i Jover