Poemes de la Llar

Lema: Ànima de la Pàtria

   l. Essència de la Llar

Déu, al principi, et crea en unitat,
prò ets diversa en el temps i en cada mostra.
De sempre, pel caliu d’humanitat;
diversa en l’esperit, l’ànima, el rostre…

Com un palau, la llar d’antics blasons:
la de sang blava i gestes de noblesa…
I el carro amb picarols, dels rodamons;
i el niu, tot franciscà, de la Pobresa.

Hi ha l’estança del luxe radiant
i una arcada de pont, urbs de captaires.
Hi ha el cau afrós, el buc del navegant
i els Claustres verge que té uns altres aires…

Sota els vestits, jo et cerco la unitat,
Llar diversa en el temps i en cada mostra.
I el bleix diví, i el tremp d’humanitat,
jo vull trobar-lo en tu, la casa nostra.

Jo vull que diguin que atresores tu
l’ànima, el Crist, l’Amor, la senzillesa;
el nou i el vell, i aquell camí segur
de l’lnfinit, i el tremp de l’honradesa.

Si ei pintat es d’avui, la teva arrel
xucla fondàries seculars i austeres.
Cada portal serva una Creu fidel
que et va senyant les hores ben feineres.

Feina divina del Missatge gran:
pujar plançons que arribin a la Glòria.
Oh Mare de la Pàtria: niu d’encant;
llavor petita que has omplert la Història!

Diguin de tu que ets l°univers d’Amer
amb una llàntia encesa a cada estança.
Espill de Natzaret per tot honor
i el seny de Catalunya en perdurança.

         II. Estampa ideal

No pas quatre parets fent una casa…
No pas un tàlem i un arreu mesquí.
No pas un fogarill amb una brasa…
Un tros de Cel i un alenar diví!

Un tros de Cel que Xucla de la terra
la saba de la vida i del passat.
La Història, com la mel, dintre una gerra…
Cada moment, anhel d’eternitat!

El seu sentit més íntim, qui el diria?
Qui en sap tot l’esperit i tot encís?
Una veu maternal: la de Maria;
l’Infant Jesús, Déu-Home, Fill submís,

i Sant Josep, que duia el Pa a la taula
en haver-lo guanyat amb la suor…
Que la diguin Ells tres una paraula:
-la llar. Família i casa del Senyor!-

Si, enmig del mora., això no fos la nostra;
si només hi hagués murs i parament;
si, -barraca o palau- no abriga el sostre
uns cors en flama, una ànima creient,

la llar són quatre pedres de la terra
i un viure de la pols sense Camí…
Una cel-la i un cau de la desferra
que no té l’escalfor del foc diví.

Fecunditat Vital i creadora.
Jesús, Josep, Maria… Sant caliu!
La Paraula i la lloa que enamora
que la diguin Ells tres per cada niu!

Bíblica estampa. Pur sentit de Vida.
Signa la Creu un clos i un camí Dret.
La Llar! La meravella beneïda
que és el Cel en la terra… Natzaret!

         III. El menjador

El pare llesca el pa que duia la mestressa.
Amb ell preguen els fills, els avis, l’infantó…
En l’àpat -ritual-, és santa aquella fressa
del prec i el beneir… Això és el menjador!

La taula és llarga i ampla com l’abundor pagesa.
La sala és un Cenacle -bíblic, noble, humil-.
El Sant de la fornícula, que vetlla l’honradesa,
somriu… Sent que refila un raig de vi gentil.

Porro dels vells o vas d’antiga executòria;
calaix feixuc, immens, del pa, moreno o blanc…
Record pairal, ressò de la Sagrada Historia:
el pa i el vi, novells, que es tornen carn i sang.

Carn i sang. l l’Esperit…: car tot això és la Vida
de cada llar fidel que alena en el Senyor.
Déu Pare Omnipotent, que vetlla i ens convida,
torna sagrat, pel Fill, el clos del menjador.

Fa persistent memòria d’aquella Taula pura,
pel sant jornal doblat que Amor sap afanyat.
El menjador fidel s’eleva, es transfigura:
imatge d’eucarístic Cenacle que perdura
com el del Pa i el Vi, on l’Amo es féu Menjar.

          IV. La cambra pairal

És el clos germinal: el camp de Vida.
L’íntima feixa on grilla la llavor
que perla Mà de Déu és beneïda.
El llibre de la Fe i de l’abundor.

Sap el dolor i el goig. El temps propici
i les hores de prova per la llar.
Té el color del pregar i el sacrifici.
És santuari i és claror de Far.

De naixements sent repicar campanes.
La Mort hi entra pel camí del Cel.
Si els nuviatges duen flors galanes
i, a les nits dolces, té lluors d’estel,

totes les coses s’hi han tornat sagrades,
i les imatges tenen més claror,
i tot és reverent, per les vegades
que, estant malalts, hi ve Nostre Senyor.

El llit n’és encisat. La calaixera
té un aire de mestressa, noble i clar,
puix guarda, amb els bonics de temps enrera,
tovalloles reials de Combregar…

Si hi ve a trucar la grisa malaltia,
ella no en treu la Fe ni cap virtut.
I les virtuts hi canten l’alegria,
i és un tresor l’eterna joventut.

La joventut dels avis: la riquesa
de qui, amb la Llei de Déu, és gran i és fort.
El premi enardidor de la Vellesa
que somriu blanament davant la Mort.

Joves o vells, els que en l’Amor fan via
viuen l’idil·li pur, el goig fluent
dels éssers que s’estimen com el dia
primaveral, daurat, del casament.

Cambra pairal, prolífic santuari:
si tens la sembra d’ànimes pel Cel,
sigues pels fills l’honor i el breviari
que escriu el mot de Vida amb llum d’estel!

    V. La «sala gran» de la pairalia

Oh Vella galeria de retrats:
finestres policromes de la Història
per on treuen el cap nobles passats
que han donat a la pàtria llors de glòria…

Amb virolats estils d’abillament
vetlleu l’hora d’avui, la llar moderna,
i endevinem la llum del pensament
que, d’un instant, en féu pàgina eterna.

Àlbum del temps; registre del llinatge
que d’uns cognoms perfiles el viatge
en Llibre d’Actes sense acabament.

A cada plana, una finestra activa;
cada finestra, una mirada viva;
cada mirada, un jutge del present!

      VI. L’hort i el jardí

Flors i conreu… El pa de cada dia
en un cistell guarnit, primaveral.
Fruites de mel, i mel de Poesia…
N’hi ha de tot un pou al mig de l’hort pairal.

El pou és ple; fecunda, la regada.
Quan s’amara la terra -horta o jardí-,
l’aigua fluent, la sang transfigurada,
la vida de tostemps… la sento en mi!

La canta el rossinyol de parla amiga
mentre refila en l’arbre i en el cor:
«Hort i jardí de la virtut antiga
que dóna fruits engarlandats de llor».

Hort i jardí. Reialme de les mares
que hi cullen la Bellesa i l’aliment.
Batec mirífic de les hores clares
i les cançons que volen corn el vent…

Sang de la terra: oh pairal palestra
de mans pageses i eines de la pau!
Un bé de Déu que es tornara minestra;
un paradís florit sota el cel blau!

I els fills, que creixen com fruiters de l’horta
i donen flors i aromes de jardí,
pujats ben drets per una dona forta
que prega al Cel i es lleva de matí!

        VII. Cloenda

Oh sagrades llavors d’on ix la glòria
de la Pàtria que escriu la seva Història!
No s’encén amb riqueses fugisseres
el foc de cada llar.
La fe travessa el seny i les esferes;
l’Esperança li guia el flamejar;
l’Amor venta les brases ben enceses…
La rella llaura el camp i a dintre el pit!
I hi cull la Pàtria, amb bíbliques dolceses,
el doble fruit de terra i d’esperit.

Miquel Bosch i Jover

2 pensaments sobre “Poemes de la Llar

  1. Retroenllaç: Miquel Bosch i Jover. Poeta d’ahir, d’avui i de sempre – Índex | Miquel Bosch i Jover

  2. Retroenllaç: Miquel Bosch i Jover. Poeta d’ahir, d’avui i de sempre – Índex2 | Miquel Bosch i Jover

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s