Lema: Interpretació epigramàtica

   I. El miracle del paisatge

Geologia mística i fervent!
Cubell immens de la pairal bugada!

La Verge la passava somrient,
i en la cendra geòrgica, encisada,
germinava i floria la sembrada
del gran deixondiment…

El Jesuset li feia companyia.
A cada mirador, jugant, planta una creu,
i va guarnint de Verd els pics, la Voravia,
i escampa flors i ocells arreu…

La Santa Verge, en doble Amor corpresa,
com a Mare i Mestressa amb goig el veu,
i estén la roba de total puresa
pels rasos del Montseny i el Pirineu…

Feineig matern; ditades lleus i miracleres
de l’lnfantó!
Bugader gris de colossals fal·leres
que freturaven cèlica regó!
Gènesi magna d’hores primiceres!
Tot era llum, blancor…

…I encara raja el broc -en immortal cançó!-

     II. Natura… Història

Ara els gegants de les voreres
treuen el cap pel plasmador cinyell,
tot abocant fontanes renoueres
sobre els terrers blavosos del temps vell.

La Plana és una núvia endiumenjada
que també estén llençols de neu i d’or,
de verd i de cristall;
que té amarada
d’aquella aigua divina de bugada
la tela del seu cor.

…I creix el rusc de l’Home, omplint la cendra
de cel·les i de vida; d’Història i de brogit…
¿No es marcirà la gràcia i el brot tendre?
¿Tremola la Mestressa de neguit?

Oh Paradís petit!
El bé de Déu que et va corprendre
és ja -al rebost del Seny- fruit exquisit…

Car passaren mil anys de Fe i de Gesta
pels camps de Saviesa i de Virtut,
i viu aquest breçol oreigs de festa,
i es forja la noblesa d’un escut…;

i al bell cor del paisatge messiàníc
enlaira el Signe redemptor
el Patriarca del Cloquer romànic,
com un bíblic Profeta de Senyor!

Els fills que s’han nodrit en ses entranyes
empunyen el Timó, l’Arada greu,
i llauren, sense el pes de mans estranyes,
el camp pairal que dóna el Blat de Déu.

I encara, al cor de l’hivernada,
des del Montseny, amunt…, fins al Puigmal,
veiem la Roba Blanca de nevada
que estén Maria, Reina perennal…

         III. Invocació

Oh Verge que passàveu la bugada:
que Déu us pagui el vostre sant treball,
i se us augmenti la gentil ramada
que poblava les serres i la vall:

-Rosari: eixam d’estrelles que enlluerna;
Jardí del vostre Nom al cendrer antic;
estol d’ermites que et faran eterna
amb tots els teus sentits, Plana de Vic!-.

Que la veu vostra -excelsa melodia-
sigui la Font del verb -que al llavi ens heu posat
i brolli sempre clara-, l’essència i l’harmonia
de tot cor filial, enamorat.

Feu, amb la Creu del Fill, doble abraçada
que ens retorni l’amor que es va morint,
i a la Taula dels avis, restaurada,
veurem la Mà divina, beneint…

El vell rellotge de la nostra glòria
signarà l’hora renaixent,
i aqueixa Conca de l’antiga història
gaudirà el fruit del feinejar clement:

d’aquella tasca provident, sagrada
per l’Amor evangèlic del Portal;
del passar, per la Pàtria, la bugada
mil·lenària, fecunda, divinal.

Miquel Bosch i Jover