Lema: Montseny, marxapeu de l’lnfinit

         I. Amunt…

Sense muntanyes no hi ha bressols
ni pelegrinatges…

Per a la naixença inefable
i per a la creixença gloriosa
Déu va donar a Catalunya l’èpic bressol
que té el Pirineu per capçalera,
per Llar Materna i per estampa cordial, el Montserrat,
i per peanya de la Creu que senyala Pàtria,
el Montseny…

I els pelegrinatges es fan amunt,
pujant muntanyes;
amunt!,
fins als santuaris costers i cimers…

Viure de la muntanya!
De l’aigua de la neu, de la sang de la terra i de la història!
I de la gràcia que la muntanya rep del Cel,
pels santuaris cimers i costers,
i l’aboca a la terra i als homes.

Sense muntanyes
sembla que no hi hagi camí ni mirador per guaitar el cel,
per pitjar al Cel…

l a la Creu
i a les ermites de la Mare de Déu
i a les capelles dels Sants austers
els plau enfilar-se més amunt que al pla de terra
perquè ells són l’ànima,
el camí,
la lliçó,
l’Amor…

La gràcia i la llum vénen de Dalt;
l’encens pietós vola Vers ells cap Amunt!

      II. Lletania de la Pàtria

Salut, Montseny!
Vorera llevantina del bressol de Catalunya.
Escambell de la fructífera Creu -de fusta o de ferro-
de la Llar pairal.

De tu, el Verb de Poesia
-que és alè de l’Esperit Sant-
ha cantat en posades immortals de ressonància bíblica:

«Pit de Catalunya»…
«Pedró de la Pàtria»…
«Bell Calvari»…
«Sinaí»…
«Tità formidable»…

«Muntanya d’Ametistes»…
«Far dels mariners»…
«Marxapeu de la infinit»!…

I tu coneixes tots els fills
que cada dia t’eleven la lletania fervent,
beneïda per Crist amb complaença.

l eleves llurs noms a Déu
per tal que siguin més a prop d’Ell.

      III. L’esperit

I el Sant nostre
que teixia la tela vital de la Pàtria
al teler del Cor de Maria;
el que, en ascensió constant,
ensenyava al poble
el Camí Dret per arribar al Cel…,
per senyar novament Catalunya
va pujar, flamejant, al teu cim,
petit Sinaí nostre,
cordial i sagrat Montseny!

El verb matern renaixia
pel doll de les teves mil veus incontaminades
i per l’evocació enyoradissa del teu «front superb».
Tu servaves per a la Mare
la tendresa i la riquesa
de totes les virtuts casolanes
-virtuts universals-.

l l’oracle de la Saviesa
que il·luminava el Seny
i hauria mogut el Món,
a l’hora de pelegrinatge suprem
va pujar amb l’esperit fins al teu cim.
Escambell del Cel.

Darrera lliçó ètnica de Balmes;
místic ideal conjugat de Calvari i de Tabor bíblic:
morir -per viure- de cara al Montseny!

I suara, l’altre fill ungit,
covat a la teva falda,
sabia revifar la Mare en asfíxia
amb els teus «Aires» taumatúrgics…

    IV. El «com va» i «com ve»

Pedró de Catalunya:
al peu de la Creu que aixeques, invulnerable,
a la Sagrera del Cim,
i sota la Sagrera del blau Infinit,
els fills de la pàtria
-com els pagesos al pedró de cada poble-
es troben per fer el «com va» i «com ve»…

Cada encaixada és sagrament…

La Mare viurà!
La Mare viuria
pel «com va» i «com ve» que els fills pugen a fer-se,
amb trilogia d’Amor,
damunt el teu pit de roca viva i bategant,
Pedró de Catalunya!

      V. Font de vida

Ingent mener de pedres riques;
niu de pietoses formigues alades;
testimoni viu de la Santa Fe;
cabana rupestre de Sant Segimon;
camp ascètic de Sant Miquel dels Sants…

Tot, tot són Fonts de vida, en tu.
Tot tu ets una Font
que adolla l’aigua fecundada
per la Sement Divina.

I nosaltres preguem, i pugem per beure…

I Catalunya beu i prega.
Ella que coneix el secret natural
i el místic secret de la vitalitat!

I puja
perquè té set de la teva sang
i de la teva llum;
de viure i morir de cara a tu:

Sinaí familiar, dolç Calvari, Tabor resplendent…
Font inexhaurible
per a la set Materna
insadollable!

Miquel Bosch i Jover